Xispita

“Xispita”

La Maria Granada és una nena gitana, molt simpàtica, que viu en un poble d’Andalusia. És un poblet amb pocs habitants a dalt d’un munt arrodonit i pedregós. El rocam l’esquitxa com si fossin pigues en el paisatge. Com tots els poblets de la comarca, destaca de lluny per haver pintat totes les cases blanques. Els carrerons són estrets i torts, a diferents nivells per ser un poble muntanyós, i, no poden faltar les oliveres tot voltant, les figueres de moro i tot de plantes aromàtiques que odoren les cases. Un poble de postal, però a l’estiu és un turment la calor.

Aquell estiu, la Maria Granada voltava pel poble a totes hores i es parava a saludar els veïns que trobava. Molts, amb el ressol de la tarda, buscaven la frescor de l’oreig amb la porta de la casa mig oberta asseguts en el passadís. La nena hi entrava i estava una estona parlant amb els veïns i, passats uns minuts, marxava rient i els deixava la porta oberta mentre anava cap a una altra casa. Als veïns els hi agradava que els visités pel seu caràcter alegre i la conversa joliua. Per això li deien “Xispita”.

El primer dia d’agost va sortir com una guspira esventada després de dinar. La seva mare la va cridar que tornés, ja que feia molt de sol i la gent dormiria la migdiada. Però ella ja era lluny i no va sentir res. El terra dels carrers cremava, però anava tant de pressa que no li arribava l’escalfor a la pell endurida dels peus. Amb els seus set anyets era la nena més moguda i arriada del poble.

Passats vint minuts ja havia voltat tot el poble i no havia trobat a ningú. Es va dirigir cap a la plaça Major, es va asseure en els graons de l’església i va decidir esperar que la gent es despertés. Ella va recolzar el caparró a la barana de pedra i es va quedar adormida a ple sol.

Quan els vilatans van començar a transitar, tots la saludaven, però ella semblava que dormia. Una de les persones que van passar era la seva tia que, quan va veure que estava tan vermella, la va anar a cridar.

La Xispita va caure de cantó, perquè estava inconscient, havia agafat una assolellada molt forta. De seguida va avisar als veïns més propers, amb els seus crits i tots van córrer, els uns a casa del metge i els altres la varen portar a coll a casa seva. La seva mare es va emportar un gran ensurt quan la va veure en aquest estat i va fer un agut xisclet. Un del seus cosins va anar a avisar al seu pare que treballava en un magatzem d’oli als afores del poble i van tornar junts. Al vespre quasi tots els veïns del poble estaven a la porta de casa seva, interessats per la seva salut i per saber la seva evolució.

La nena més famosa del poble continuava inconscient a la hora de sopar i ningú va marxar a fer-lo, havien perdut la gana i es sentien solidaris amb la família. El metge, quan va sortir, va fer una senyal de dubte sobre la seva curació i va assegurar que tornaria al voltant de les dotze de la nit. Algunes àvies van dirigir-se a l’església a resar, com era costum. Altres preparaven emplastres freds, amb  el gel de les seves neveres, per tal de posar-los en el front i al voltant del seu cap, per rebaixar-li la temperatura corporal. El sol havia entrat en el seu si i no en volia sortir.

La tristor i l’esperança canviaven de boca a cada minut. Els veïns i veïnes recolzats o asseguts en cadires de balca, escoltaven les campanades del rellotge del campanar que s’erigia com la connexió dels vilatans amb el Creador, per demanar-li el seu favor. Les hores passaven amb incertesa fins a veure les primeres clarors del dia. La mare asseguda al cap del llit amb la mà agafada a la de la Xispita. El pare assegut a una cadira baixa amb el cap cot, buit d’alegria i els ulls plens de llàgrimes. El metge havia passat a mitjanit i havia recomanat que deixessin passar les hores amb el medicament subministrat.

El sol estava a punt de sortir i el seu primer raig va entrar pel finestró mal tancat de l’habitació, impactant a la cara de la Xispita. Ella es va moure i va obrir els ulls enlluernada, els ulls dels presents es van obrir més que els seus i l’alegria va retornar a totes les persones del poble.

Ella va explicar que havia tingut un somni en què el sol se l’havia emportat per veure a la nit les seves germanes, les estrelles...

El somni es va fer famós. Ella, amb la seva gràcia, l’explicava així:

-     Sap vostè? Vaig anar a la lluna. Sí, sí...

Quan estava dormint al sol vaig sentir que una mà molt calenta m’estirava cap amunt. Devia ser l’astre lluminós, perquè solament veia ratlles de tots colors al meu voltant. Una veu sinuosa em preguntava si volia veure les seves germanes. Jo li vaig dir que si volien jugar, ho acceptava.

Aleshores va agafar una velocitat vertiginosa i veia que la lluna s’acostava molt de pressa. Pensava que xocaria amb ella, però la velocitat va minvar. Amb un moment era asseguda a la superfície de la lluna.

Quan em vaig aixecar, vaig veure la Terra com una bola blava d’on venia, però no hi veia ningú, perquè era lluny i devien ser més petits que les puces.

Si no mirava al sol, tot era ple d’estrelles. Tantes! Que n’estava envoltada per tot arreu com la sorra. Unes brillaven més que les altres, unes altres tenien forma d’espiral, com si fos un molinet que volta amb un punt negre al mig, altres eren com una pilota d’estrelles que s’havien ajuntat per jugar i  després uns núvols de colors molt lluminosos.

La veu m’ho va anar explicant: les que eren grogues eren les més velles i les blanques eren les més noves; les que semblaven un molinet tenien milions d’estrelles apilonades, eren les galàxies; les de la pilota eren cúmuls i els núvols eren gasos.

Uau! Era una passada! Hi havia unes pilotes de colors que no feien llum que es deien planetes. Un era de ratlles i es deia Júpiter. Un era taronja i es deia Mart. Un es veia molt cremat, perquè era a prop del Sol, es deia Mercuri. Un que era blanc, Venus. Un altre tenia un anell com si jugués a hula-hop, era Saturn, i n’hi havia més, i molts.

Aleshores vaig veure que venia un senyor vestit d’astronauta, com els que surten a la televisió, que em volia agafar i jo corria, fèiem uns salts molt grans. Quan quasi m’atrapava jo feia una tombarella i així jo tornava enrere i el despistava. Però va arribar un moment que vaig quedar al mig de dos forats molt grans com els d’un formatge i no podia fer res. Aquell senyor ja quasi em tocava, quan vaig tornar a sentir la mà calenta que em va estirar i em va dir: Tornem a casa!

I així va passar que em vaig despertar...

Els veïns reien, amb la gràcia que ho explicava. Però n’hi havia un que no. El mestre va quedar sorprès que en sabés tant, perquè ell no li havia explicat mai.

Xavier Cassany, Girona