diumenge, 27 de desembre del 2020

El tió




El Tió

En una vall de darrere del cim de Rocacorba hi ha un rumor, que assenyala, que és la contrada on va néixer la llegenda del tió. 

Ja sabeu que a les valls al voltant de Rocacorba totes les vessants de les muntanyes estant plenes d’alzinars i rouredes, pel que sempre quan arribava la tardor es dedicaven els carboners a fer carbó.

Doncs hi havia una vegada un pagès, terratinent de molt mal caràcter, que feia anar als seus treballadors a tallar els arbres i fer-los miques fent pilons per muntar les carboneres. Ho feia de tal manera que no en deixava quasi cap, sols deixava els arbrers petits perquè no els podia fer servir i no li donaven cap guany. Era ric i avar, tant, que pagava uns sous molt reduïts. A més quan treballaven els carboners no es podien parar ni per fer un respir perquè ja estava rondinant. La vall estava normalment plena de fum de les carboneres enceses, si tot estava en calma i no feia vent.

Un dia va comprar un nou tros de bosc perquè no en feia prou, ja que els arbrers del seu bosc tallat, com eren joves, creixien tant a poc a poc que es quedava sense fusta per fer carbó. En aquell nou indret hi havia una gran alzina que era centenària, quan de gran era que acollia un ramat sencer del sol o la pluja. En veure-la, la va voler tallar de seguida fregant-se les mans en pensar els diners que en trauria.

Aquell migdia, a la hora de dinar, va agafar el cistell que li havia preparat la seva dona amb pa, tomàquet, bull negre i blanc, fuet i un porró de vi negre, i es va disposar a dinar a prop de l’alzina. Tot menjant, com era bo, anava bevent una mica massa de vi i així que se li va posar el nas vermell i les galtes rosades. En acabar, tant satisfet, es va adormir fent una migdiada.

En ella, somiava en els diners que guanyaria en tallar l’alzina i els veia sobre la taula, mentrestant va escoltar un plany suau que deia:

-     Ai, ai! Com ho faré jo per pentinar-me si em tallen l’alzina?

-     Qui sou vos per queixar-vos –replicà ell

-     Sóc la Brisaina, la brisa de l’hivern que congela la boira. Jo hem pentino amb l’alzina tot deixant blanques les fulles i branques.

-     Doncs ho haureu de fer en un altre lloc! -va contestar el pagès amb ironia

-     Em plau aquest arbre i cap més! -va dir ella

-     Doncs no serà! perquè el penso tallar! –va tornar a contestar ell

-    Tu mateix.. però et penso deixar sec abans de despertar si no em fas cas – va dir enfadada la brisa.

-     No em facis riure que em cagaré de por –va dir enriolat el pagès

-    Ara veuràs! –cridà la Brisaina acabant la paciència i veient que estava decidit el pagès de tallar-la- Et convertiràs en un soc amb la barretina que portes i el nas vermell! A partir d'ara cagaràs carbó per Nadal i als nens els faràs un regal! I de tant ric que ets... a cops de pal farà que els donaràs diners... i plens de xocolata seran!

De sobte es va convertir en un soc tal com havia dit la Brisaina amb aquell encantament.

Després de dinar, els treballadors el van anar a trobar per dir-li que estaven preparats per tallar l’alzina, amb les destrals ben afilades. Però en trobar-se’l recolzat a l'alzina convertit en un tronc amb la seva cara i el nas vermell, es van espantar i el van amagar. Seguidament van marxar corrent cap a casa amb aquesta història que sols la explicaven als nens com si fos un secret al voltant de Nadal.

Per això es tradició anar a buscar al bosc el tió i preparar uns bastons per picar-lo mentre es canta la cançó:

-     Tió, tió! Caga torró...

Xavier Cassany

Sota el bruc


 Sota el bruc

 

En el llindar del bosc hi vivien unes formigues que eren felices. Estaven orgulloses del seu espai que tenien molt ordenat i net. Eren tan polides i organitzades que fins i tot protegien la boca del formiguer, ja que quan havia de ploure aixecaven el terreny perquè l’aigua no hi entrés.

Un dia va venir una formiga nova. Era igual, però en comptes de tenir una taca blanca entre els ulls en tenia dues. Va estar repassant i observant el terreny i al cap d’un dia es va presentar amb més formigues de les dues taques, les quals els hi varen envair el seu indret.

Elles estaven molestes perquè van fer el formiguer a prop del seu i a més s’havien de repartir el menjar que hi havia al voltant. Es van assabentar que el lloc d’on esdevenien estava ple de runes i porqueria. Per tant, no hi podien viure.

Conclusió: Les van acceptar encara que havien d’anar a buscar el menjar més lluny. Però hi havia mala convivència, ja que tenien unes costums diferents. Ho tenien tot molt mal endreçat, deixaven les coses a mitges, eren molt sorolloses...

Quan va arribar la tardor, les d’una taca van preparar la boca del formiguer per les pluges i les de dues no. Quan van començar a sentir els trons les formigues de dues taques van anar a agafar les pedres i els pals de la boca de les altres per protegir el seu forat i quan va ploure les d’una taca van tenir problemes perquè no les hi entrés aigua a dins. Van haver de treballar molt fort per fer la contenció de l’aigua. Estaven molt emprenyades.

Des de aleshores es varen reunir moltes vegades per buscar una solució i no la trobaven . Xerraven i s’escridassaven però sense entesa. Les d’una taca les volien fer fora perquè era el seu terreny ja que hi eren abans que elles. Les de dues taques s’havien ben acomodat i tenien menjar suficient, els fills campaven bé i eren felices, evidentment no en volien marxar.

Un dia es va presentar una sargantana que veien tant de fato, va començar a menjar-se les formigues sense mirar si eren d’una o dues taques. Quan va estar ben tipa va anar a descansar en un cau entremig d’unes pedres. Totes les formigues estaven espantades i ploraven les seves baixes.

El cap de les d’una taca, que era molt assenyat, va anar a trobar el cap de dues taques que era molt receptiu i li va dir:

-           Guaita! Ja veus que la sargantana no té miraments. Això vol dir que el problema el tenim tots. Quina solució proposes? Si marxem nosaltres se us menjarà a vosaltres o al revés.

-        Tens raó o perseguirà les que marxin i se les menjarà. Què et sembla si lluitem juntes?

                      -              Em sembla molt adient. Anirem al lloc on dorm i la pessigarem           totes alhora.

Així que totes dues van cridar a les seves formigues que van pujar a sobre la sargantana que dormia plàcidament, i, quan el cap de les d’una taca va comptar fins a tres, totes van mossegar a la vegada.

La sargantana es va espolsar de cop i les formigues van sortir disparades, mentre ella es doblegava de dolor i marxava com un coet.

A partir d’aquell moment van entendre les unes i les altres que s’han de respectar per viure juntes i això vol dir no molestar i ajudar-se en moments difícils. La neteja i la convivència són imprescindibles.

Xavier Cassany

Un Nadal febrós

 

Un Nadal febrós?


En el any del Senyor 2020, es va declarar, en el seu inici, una greu pandèmia que afectava greument a les persones, es deia la Corona i s’encomanava mirant la televisió. Tot déu estava confinat a casa seva i, tant sols uns pocs d’atrevits desafiaven les normes de mirar-la fora d’horari, ja que la gent es posava unes ulleres de cul de got i mascareta per veure-la quan assenyalava l’autoritat. Era molt contagiosa ja que si explicaves un programa no permès, al oient li sortien unes orelles com fulles de col. Així, si fos per urgència, necessitaven uns taps de suro poder sortir de casa a fora d’hores i vigilar que la gent no s’acostés a explicar-te res. Tots els ciutadans havien estat tot l’any amb l’ai al cor per si els atrapava la Corona.

L’hivern ja havia començat i faltaven dos dies pel Nadal. Unes figures valentes estaven reunides amb la llum d’una llanterna de leds en el soterrani d’una casa abandonada. Totes elles havien arribat d’una en una, en silenci, fent un tocs convinguts a la porta, fluixets per no cridar l’atenció dels veïns. Però una veïna, que no tenia gana ni res a fer, les observava amb atenció amb sigil.

Un cop reunides, la conversa va començar amb idees per apaivagar l’excitació del poble que patia aquesta estranya malaltia. La veïna xafardera es va atansar a la casa i va observar la reunió per una finestra mal tancada arran de terra. Feia fred i es va arraulir per escoltar el que tramaven. No sentia res! Però es va atrevir amb l’advertiment que podia quedar orelluda. Es va posar un embut a l’orella, però parlaven tant fluixet que ni així ho sentia. Per aquest fet va decidir tornar a casa perquè estava quedant encarcarada i tenia els dits vermells de fred.

-     Recoi! Una cosa que passa interessant al poble i no podré explicar-ne res! Quina ràbia!

El grup no es podia identificar perquè totes les figures anaven amb mascara, gorra amb una ploma al costat, taps, ulleres gruixudes i tapades amb una capa fosca. Era intrigant! A sobre de la taula tenien les armes: uns grans pinzells i esprais. N’eren quatre!

En finalitzar la reunió el grup va ajuntar les mans en una pinya i van dir:

-         Totes a la una!

Van anar sortint agafant diferents direccions, sempre observades per la veïna que desconfiava de la reunió clandestina.

-       No sé si avisar els municipals...-va dir- Ves a saber què volen fer aquests galifardeus i ens encomanen la Corona. A sobre... jo aquí glaçada, aturada cavil·lant i ells deuen haver anat a fer mal?. Ara hi truco!

Va telefonar immediatament a la policia municipal, els quals van desplegar unes patrulles que no van trobar a ningú pels carrers amb la fred que feia. Sols vent glaçat, que movia compassades les branques dels arbrers, en una solitud esfereïdora. Tots van tornar a la base molestos per un avís infructuós.

Quan faltava poc per la una de la nit, la veïna, que no podia dormir, va sentir un soroll al carrer i es va llevar per mirar pel balcó. Passaven les mateixes quatre figures embolcallades amb la capa, gorra i màscara... Cadascuna portava un carretó de mà carregat i sortien del poble pel pont del rec.

-             Ui! Ara és la meva! –va dir i va tornar a trucar a la policia.

La policia, en despenjar, va reconèixer el número que havia trucat abans i la va deixar explicar, però la va advertir:

-             Senyora no ens faci perdre el temps! Ara ho anirem a comprovar, però sinó és veritat la multarem. No es fan bromes a nosaltres.

La patrulla va arribar-se fins al pont del rec, començava a nevar i veien que no hi havia roderes a la neu caiguda, amb els taps tan sols sentien un remor que varen atribuir al moviment dels arbrers esventats. Van decidir tornar cap a la base cada vegada més emprenyats.

La nit passava i la neu anava tapant els teulats i els carrers. A la matinada de cop va plegar. Aleshores les quatre figures, dites Mosquepints, tornaren a venir sense fer soroll, ja que la neu esmorteïa les seves passes. Tornaven amb els carretons carregats. Quan van passar per davant de la casa de la veïna la van saludar. No podia dormir amoïnada per la curiositat.

-             Bon Nadal! Et desitja la D’Artapint i les seves companyes, xafardera, que ja t’havíem vist!

La dona estava molt confusa i enfadada, però continuava vigilant i va veure que escrivien quelcom amb esprais a la paret.

-            No, això no pot passar! Que m’embrutin la meva paret, no!- i va tornar a trucar a la policia.

-          Va senyora! Una altra vegada? No! Vol que la vinguem a buscar i s’estarà en una habitació amb nosaltres ben calenteta? Ja li explicarem nosaltres els acudits...

La dona va penjar rabiosa i va anar a prendre una til·la carregada de sucre per veure si es podia calmar i dormir.

A l’endemà tot el poble va aparèixer nevat amb la neu de quatre colors i amb felicitacions escrites per les parets. Tots, menys una que dormia, celebràvem aquesta iniciativa per passar les males estones que els hi donava aquella pandèmia.

Les Mosquepints havien anat al canal i havien bombejat l’aigua, projectant-la sobre el barri proper amb les manegues que en sortia micronitzada i colorada. Fent l’efecte dels canons de neu, la qual el fort vent glaçat l’havia repartit per les cases.

Ja veieu la Corona no porta res de bo! L’hem de combatre amb bona cara i millors iniciatives...

Xavier Cassany