El Tió
En una vall de darrere del cim de Rocacorba hi ha un rumor, que assenyala, que és la contrada on va néixer la llegenda del tió.
Ja sabeu que a les valls al voltant de Rocacorba totes les vessants de les muntanyes estant plenes d’alzinars i rouredes, pel que sempre quan arribava la tardor es dedicaven els carboners a fer carbó.
Doncs hi havia una vegada un pagès, terratinent de molt mal caràcter, que feia anar als seus treballadors a tallar els arbres i fer-los miques fent pilons per muntar les carboneres. Ho feia de tal manera que no en deixava quasi cap, sols deixava els arbrers petits perquè no els podia fer servir i no li donaven cap guany. Era ric i avar, tant, que pagava uns sous molt reduïts. A més quan treballaven els carboners no es podien parar ni per fer un respir perquè ja estava rondinant. La vall estava normalment plena de fum de les carboneres enceses, si tot estava en calma i no feia vent.
Un dia va comprar un nou tros de bosc perquè no en feia prou, ja que els arbrers del seu bosc tallat, com eren joves, creixien tant a poc a poc que es quedava sense fusta per fer carbó. En aquell nou indret hi havia una gran alzina que era centenària, quan de gran era que acollia un ramat sencer del sol o la pluja. En veure-la, la va voler tallar de seguida fregant-se les mans en pensar els diners que en trauria.
Aquell migdia, a la hora de dinar, va agafar el cistell que li havia preparat la seva dona amb pa, tomàquet, bull negre i blanc, fuet i un porró de vi negre, i es va disposar a dinar a prop de l’alzina. Tot menjant, com era bo, anava bevent una mica massa de vi i així que se li va posar el nas vermell i les galtes rosades. En acabar, tant satisfet, es va adormir fent una migdiada.
En ella, somiava en els diners que guanyaria en tallar l’alzina i els veia sobre la taula, mentrestant va escoltar un plany suau que deia:
- Ai, ai! Com ho faré jo per pentinar-me si em tallen l’alzina?
- Qui sou vos per queixar-vos –replicà ell
- Sóc la Brisaina, la brisa de l’hivern que congela la boira. Jo hem pentino amb l’alzina tot deixant blanques les fulles i branques.
- Doncs ho haureu de fer en un altre lloc! -va contestar el pagès amb ironia
- Em plau aquest arbre i cap més! -va dir ella
- Doncs no serà! perquè el penso tallar! –va tornar a contestar ell
- Tu mateix.. però et penso deixar sec abans de despertar si no em fas cas – va dir enfadada la brisa.
- No em facis riure que em cagaré de por –va dir enriolat el pagès
- Ara veuràs! –cridà la Brisaina acabant la paciència i veient que estava decidit el pagès de tallar-la- Et convertiràs en un soc amb la barretina que portes i el nas vermell! A partir d'ara cagaràs carbó per Nadal i als nens els faràs un regal! I de tant ric que ets... a cops de pal farà que els donaràs diners... i plens de xocolata seran!
De sobte es va convertir en un soc tal com havia dit la Brisaina amb aquell encantament.
Després de dinar, els treballadors el van anar a trobar per dir-li que estaven preparats per tallar l’alzina, amb les destrals ben afilades. Però en trobar-se’l recolzat a l'alzina convertit en un tronc amb la seva cara i el nas vermell, es van espantar i el van amagar. Seguidament van marxar corrent cap a casa amb aquesta història que sols la explicaven als nens com si fos un secret al voltant de Nadal.
Per això es tradició anar a buscar al bosc el tió i preparar uns bastons per picar-lo mentre es canta la cançó:
- Tió, tió! Caga torró...
Xavier Cassany
