dimecres, 29 de desembre del 2021

Quin Nadal!

 


Quin Nadal! 


La mare feia poc que havia mort a causa de la pandèmia. Per això, volia recordar-la en aquestes dates nadalenques. Vaig decidir que convocaria a la família i que muntaria l’arbre com ella ho feia, en el rebedor de casa. Nosaltres, normalment, no ens sentíem atrets pel Nadal encara que ens agradava reunir-nos en el magnífic dinar nadalenc que ens preparava la meva mare. Ella ens deia que érem uns descreguts i que si no ho volíem celebrar com la tradició cristiana, almenys ho féssim per unir les persones de la família al voltant de la taula. Per tant, era com evocar la seva presència.

Ella se’n cuidava de tot el que era necessari, quan era viva. Anava a comprar, encara que fos la cinquantena vegada, quan se’n recordava d’un detall que li faltava per qualsevol de nosaltres o pel dinar. Era un cul inquiet.

Vaig anar a comprar un arbre de mentida, que seria l’excusa per posar-lo els anys següents si la idea prosperava. Però els llums i les boles no calien, les tenia d’herència seva. Els meus fills, ja no tan petits, m’ajudaren a muntar-lo. Vàrem agafar una conca vella per base i perquè no es tombés. El vàrem adornar amb totes les boles, semblava que les branques patien sobrepès de tant carregat. A dalt de tot hi vàrem posar una bola especial, era transparent, amb neu de coco a dins i una estrella de vidre rosa a sobre la neu. La meva mare sempre la posava també a dalt, que ho dominés tot.

El dia de Nadal va ser d’un gran trasbals. Ens vàrem repartir la feina. Jo a fer el dinar, els altres a posar els regals del tió al costat de l’arbre o a parar la taula. Tots ens preguntàvem com ho faria la mare, ja que ho trobàvem tot preparat. Tot el que fèiem ens recordava a ella i aleshores vàrem valorar la seva feinada. Passada una estona van arribar els meus germans, els cunyats i els nebots, en total n’érem disset. Estaríem una mica apretadets. Ells també portaven regals que van afegir al munt del tió. Feia un goig l’arbre amb els obsequis a sota...

En arribar el moment, vaig servir l’escudella de colzes com mana la tradició. Aleshores, el meu cunyat Nèstor va dir unes paraules inquietants que a tots ens van sorprendre:

-                 - Caram, com ens entabanava la bruixa de la sogra!

Seguit d’un cabreig en silenci de tots mirant cap en Nèstor. De sobte es va apagar el llum, però continuava lluint l’estrella rosa de la bola de l’arbre de Nadal. Tots vàrem quedar esglaiats mirant la llumeta que lluïa sense corrent elèctrica.

L’estrella es va moure i es va anar acostant a la taula lentament. Va recórrer sobre els plats fins arribar a davant d’en Néstor. Aleshores es va sentir una delicada veu que va dir.

-          - Aixeca’t de la cadira i fes-me lloc per mi. Tu, assenta’t a terra a menjar com un animal que ets.

Tots estàvem espantats, En Nèstor es va aixecar horroritzat agafant el plat. Es va asseure a terra, darrere la cadira, mentre que l’estrella va reposar a sobre les estovalles en el seu lloc.

-             - Us agraeixo que hagueu fet aquest acte per mi -va dir la veu- Jo faré que tingueu un dinar molt especial. Continueu menjant que la sopa es refreda.

Uns mirant-se als altres, esperaven aturats, fins que jo vaig fer el cor fort i vaig agafar la cullera començant a menjar, al què es varen sumar la resta. El més petit va dir:

-                      - Ui, la Iaia! quin caràcter que té. Mira papa, això et passa per xerrar massa.

Vàrem esclatar a riure i fins i tot, la mare ho va fer.

-                  - Ja el tenia calat amb aquest. Avui tindrà la seva recompensa. Ha, ha, ha! – va dir la meva mare

-                      - Ja heu acabat? -els hi vaig preguntar als altres.

-              -No t’aixequis, que recullo els plats i porto el pollastre farcit – va tornar a dir la meva mare.

Els plats es varen aixecar tots sols i una mà invisible els manipulava escurant-los. Després, levitant, se’n varen anar cap a la cuina i en un instant, igualment, va arribar el pollastre.

La por ja ens havia marxat, solament ens quedava la sorpresa d’un fet anormal. En Nèstor, castigat a terra, va trobar la sopa glaçada i els colzes eren com glaçons de gingebre picant. El segon plat, quan el mastegava, va trobar el pollastre dur com si fos un os. Al final, el va deixar per impossible mentre era la rialla de tota la família.

Així va transcorre tot el dinar, fins que van venir volant els torrons.

-                  - Noia! –va dir la meva mare- A partir de l’any vinent t’ho hauràs de fer tota sola. Jo he vingut a acomiadar-me, ja que no ho vaig poder fer des de la residència. Us estimo a tots, incloent aquest taral·lirot d’en Nèstor. Avui aprendràs una lliçó, noi! La família és molt important. Va, prova aquest torró! –li va dir.

El torró era de crema cremada i en posar-se’l a la boca el va trobar tou i bo, però de cop va canviar a dur i amarg. Canviant la cara el va escopir.

-                   - Ha, ha, ha! –va riure la iaia- Va, ara en serio! Menja que el trobaràs bo.

Ell va tornar a fer un altra mossegada i el va trobar perfecte, fent cara de satisfacció.

-             -Ho veus home com les coses s’han de fer amb bona voluntat. Bé nois, me’n vaig, Us desitjo una llarga i bona vida. Estimeu-vos!

Lentament, es va tornar a aixecar l’estrella rosa i lluint amb intermitència se’n va anar cap a la bola de dalt de l’arbre. Mentre tots li deien:

-          .        -Adéu-siau iaia!

-                   -Adéu-siau, sogre...

-                  - Adéu-siau, mare!                       

 

Xavier Cassany

dissabte, 13 de novembre del 2021

Casal de Jubilats



Casal de Jubilats

 

Eren les cinc de la tarda, quan uns amics, jubilats, jugaven a la manilla, com cada dia entre setmana.

Aquell dia, n’hi havia un que els hi volia fer una jugada per entretenir-los.

En Joan havia sigut detectiu privat; En Pere, advocat; l’Ernest, mag; en Jaume, hipnotitzador; En Salvi, venedor de cotxes i en Narcís, peixater.

Per beure ho feien amb aigua , ja que tots havien pres el cafè i, a aquella hora, era el que més els hi anava millor per pair. Tots en feien broma de quan podien beure cigalons d’anís o conyac. Ja s’havien begut una ampolla i n’havien demanat una altra. Estaven al final de la partida amb quatre jugadors i els altres dos, en Salvi i en Narcís, s’ho miraven sense dir ni piu.

Quan de sobte és van apagar els llums. Tots van cridar i protestar perquè era molt interessant en aquell moment ja que tant podien guanyar l’equip d’en Pere i l’Ernest com l’altra parella, en Joan i en Jaume.

-     Tots amb les mans quietes -va dir en Jaume

-     Com vols que ens movem sinó ens hi veiem –va contestar l’Ernest

Durant uns instants tots van callar mirant la llum del caliu d’una cigarreta com cremava brillant. En tornar el llum  tots van fer cara de satisfacció i seguidament de sorpresa. Totes les cartes estaven girades a la vista i hi havia un peix a dins de l’ampolla d’aigua que es movia.

-     Qui ha sigut? –va preguntar en Jaume- Home Narcís has posat tu el peix? Com ho has fet, si és més gros que el tap de l’ampolla.

-     Jo no he fet res. Aquest peix no és de la peixateria, és una carpa japonesa. Tu Joan que ets detectiu, ja ens has fet la gràcia per passar la tarda.

-     Jo tampoc he fet res. El més segur que sigui el mag. Eh, Ernest!

-     Si home, on vols que porti el peix, a dins de la boca? Serà en Salvi que és venedor i que ens pot enredar a tots.

-     No, no. Això no és un cotxe i peixos no en té qualsevol...

-     A mi no em miris! –va dir en Narcís- Què carai feu mirant el peix? Si el que importa són les cartes que estan de cara amunt...

-     Ostres, quina jugada! –va exclamar en Salvi- Ara no sabem qui ha guanyat perquè totes estan barrejades. Aquí ha passat que els que perdien ens han tret el llum. Però com ho has fet Ernest? És un truc molt bo!

-     Aquesta vegada us equivoqueu, jo no he sigut.

De cop i volta es va tornar a apagar el llum i en un instant va tornar. El peix ja no hi era i les cartes estaven cara avall i repartides... Qui ha sigut?

 

Xavier Cassany, Girona, 28 d’abril del 2021


Sílvia

 



 

Sílvia

 

La mare i la filla emprenien cada dia el mateix camí fins al Pont del rec, mentre tocaven les sis de la tarda al rellotge del poble. La mare estava preocupada perquè la Silvia, que tenia cinc anys, estava molt primeta perquè menjava poquet. Les veïnes, que sempre tenen remeis, li havien comentat a la mare, que tenia que fer una cura perquè la nena estava enaiguada.

-     Vols dir? Què tinc que fer?

-    Noia. Hi ha un sistema que empraven les nostres àvies, amb els menuts de la casa que no creixien i estaven flacs, com la teva nena. Sempre està enganxada a les teves faldilles. No et deixa fer la feina i no vol anar amb ningú més. Realment aquesta nena està enaiguada!

-     No m’espantis! Expliquem, si us plau, el remei.

-   Has d’agafar la nena cada dia i has d’anar fins el Pont del rec. La nena ha de recollir i tirar una pedra a l’aigua el primer dia. El segon dia, dues pedres. El tercer dia, tres, i així fins al novè dia que en tirarà nou. A partir d’aquell dia, cada vegada en reculareu una, així el desè dia seran vuit. El onzè, set. Fins que al dissetè dia, que en serà una, finalitzareu la pràctica i la nena estarà curada.

-     Vols dir? –va exclamar la mare.

-     Ja en pots està ben segura. La meva germana se’n va curar –la mare va obrir els ulls d’admiració- Mira com està ara! Quan era petita estava ben denerida. Sempre li donaven oli de fetge de bacallà i no aconseguien res.

-     Bé! Ja ho provaré. No em costarà ni un cèntim aquest remei.

Quan va arribar el seu home, la mare de la Sílvia li va comentar. El pare se’n va fer un fart de riure, però va dir-li que ho fes per estar bé amb els veïns i que així passejarien una estona cada dia.

L’endemà van sortir a passeig cap el pont que era proper a casa seva. La mare va fer recollir una pedra a la Sílvia. Quan van arribar a la reixa que protegia de caure a l’aigua, la mare li va ordenar que la tirés, però la nena no la va voler tirar.

-     Com és això? –li va preguntar la mare- Tots els nens els hi agrada tirar pedres a l’aigua.

-     Potser tocaré un peix i li faré mal –va contestar la Sílvia.

-     Va! No diguis ximpleries! Tira-la!

-     No!

-  Tira-la aquí, ben a prop de la paret, que quan venen els humans, els peixos marxen lluny perquè no els pesquin –va dir la mare.

La Sílvia li va semblar bé i la va deixar anar arran de paret.

L’aigua del canal sortia fosca i turbulenta, plena de remolins al sortir a pressió de les turbines del molí. De tant en tant, un pescador aprofitava, quant l’aigua estava tèrbola, per pescar assegut a sobre la barana del pont i tirava la canya per pescar anguiles. Al sisè dia van coincidir i en veure que la nena anava a tirar les pedres a l’aigua, la va renyar perquè li espantaria els peixos. La mare enfadada el va escridassar i la nena plorant angoixada les va tirar encara més a prop. El pescador empipat va marxar.

L’endemà el pescador hi va tornar a la mateixa hora i es va trobar que altre vegada tiraven les pedres. Encara més enrabiat va tornar cap a casa seva, fins que el novè dia, veien que eren moltes pedres les que tiraven va trencar la canya i va dir que no hi tornaria més.

Elles van continuar cada dia, encara que plogués, a tirar les pedres amb constància i seguint les indicacions. Quan va arribar l’últim dia, sols n’anava a tirar una. La Silvia, li sabia greu que s’acabés, ja que cada vegada hi anava més il·lusionada i després, contenta, berenava. En deixar anar l’última pedra va treure el cap una anguila especial. Era més gran que les altres i la pell era diferent, la tenia de color verd clar i tenia una ratlla vermella al llarg de tot el cos fins la cua. L’anguila es va enfilar fins a la reixa i li va dir:

-     Gràcies de part dels peixos del canal, perquè ens has tret un pes de sobre ja que cada dia havíem d’amagar els nostres fills perquè no es deixessin enganyar pel cuc del pescador. Alhora has tingut cura de no fer-nos mal. Per tant, volem que ens vinguis a veure cada dia quan sigui hora de berenar, que et mengis un bon pa amb tomata i l’últim bocí ens el tiris a l’aigua per jugar amb nosaltres a veure quin dels nostres fills l’agafa. D’acord?

-     Sí –va assentir la Sílvia meravellada de que un peix li parlés.

A partir d’aquell dia, la Silvia quan tornava de col·legi anava a berenar al Pont del rec i, quan li quedava l’últim bocí, els peixos treien el cap esperant que el tirés. En tirar-lo, tots el perseguien a veure qui l’agafava primer. S’aglutinaven fent-li petites mossegades pel què l’empenyien en totes direccions mentre flotava. Quan es menjaven l’últim trosset ella marxava molt feliç.

En fer-se gran, altres nens la van substituir quan estaven enaiguats i es van curar.

Xavier Cassany, setembre 2021

dijous, 6 de maig del 2021

El Migrant


 El migrant

Aquell supermercat era la seva supervivència. Els treballadors ja el coneixien, perquè el carro que deixaven sol un moment els clients, moneda que desapareixia. L’Oscar era un noi de quinze anys que tenia problemes. Volia ser totalment lliure.

La seva família eren immigrants d’un país llunyà, que havien vingut a establir-se amb nosaltres. Eren quatre germans, ell n’era el penúltim fill. El més desemparat, ja que els pares tenen preferència pel primer i el darrer. Al primer, li exigeixen la responsabilitat del sosteniment de la família i a l’últim, sol ser el més graciós i mimat. La família malvivia amb treballs precaris que comportava una mala relació familiar. Cadascú tirava pel seu cantó. Sortia i entrava a casa quan volia com si fos invisible i a l’Institut sols hi apareixia quan l’obligaven. No se sentia lligat a res ni a cap company. No tenia amics, sols competidors ja que n’eren molts.

A la Maria dels Àngels li havia caigut bé. Ella treballava en el departament d’afers socials de l’ajuntament. Era l’única persona que s’interessava per ell. Les primeres entrevistes havien sigut molt negatives, perquè no volia col·laborar amb cap de les propostes que li oferien. Tenia la mirada perduda d’una persona en que les lletres de les paraules li cabien per l’altra orella en forma de cascada. No se’n quedava ni una a dins.

Una tarda va anar al supermercat i quan ella se’n va adonar, l’Oscar li estava agafant la moneda. Ell va quedar petrificat en haver-lo enxampat in fraganti i ella amb el semblant serio li va recriminar sense dir paraula, però va canviar el semblant amb un somriure i li va dir:

-     Deixa-la en el seu lloc i jo a canvi et pago un gelat quant sortim.

-     Val! –va contestar ell en sec

Ell la va seguir tota l’estona de la compra, a dos passos enrere, callat amb la mirada habitual de no mirar a ningú als ulls. Quan va acabar de comprar i va pagar, ella li va demanar que l’ajudés a carregar el cotxe, però va fer com si no la sentís, perquè si l’havia convidat era desinteressadament no per a què li fes feines.

-     Ja t’ho val! –va dir ella i el va empentar amb broma.

Però ell va retornar al punt on era com si tingués una molla a dins.

-     Va anem a fer el gelat. Deixo el cotxe a aquí. -Va dir la Maria dels Àngels.

Un cop seguts al bar, amb el gelat a davant, ella li va preguntar el per què del seu silenci i de la seva rebel·lia. L’Oscar estava intranquil i donava mostres de voler marxar tan punt s’acabés el gelat. Ella li va insistir:

-     Et vull ajudar. Vols ser sempre tan pobre que tinguis que robar o fer males feines tota la vida?

Ell tenia raspera al coll i va mirar els seus ulls que es van trobar per primera vegada. Li van sortir unes fluixes paraules.

-     No. A mi em van portar aquí sense preguntar-m’ho i jo no hi estic d’acord.- ella esperava que continués amb els ulls fixes, amb interès.

Va passar un minut.

-     Ho he de fer tot per força. –va continuar amb desgana-  M’obliguen a anar a l’escola, a fer les feines a casa. Quan acabi l’escola hauré d’anar a treballar i no veig el per què serveix estudiar, sinó hi ha feina pels meus amics tampoc n’hi haurà per mi. Vivim en la misèria i ajudes. On és el vostre món? Tan a prop i encara tan llunyà! Quines oportunitats doneu? Som els vostres servents? Alguns migrants troben feines mal pagades. Jo estava més bé al meu país d’origen. Els meus veïns eren amables i amb poca cosa ens en sortíem. Teníem la felicitat en el cor que he canviat per la rancúnia. La teva ajuda no és que no la vulgui. Realment me la podràs donar?

-     Tens raó en part -li va contestar ella-  Jo hi posaré la voluntat per donar-te un cop de mà. Tu hi has de posar la resta. Una pedra si la tires a l’aigua s’enfonsa, però si algú hi posa una fusta a sota flota. Tu seràs la pedra i jo la fusta.

-     Ho entenc. Quina és la teva proposta? –va dir l’Oscar.

-     Ves a classe. Estudia! Per trobar una bona feina has de tenir coneixements essencials o saber a on buscar-los. Si tens bones notes jo seguiré al teu costat recolzant-te. Puc fallar-te algun dia com tu a mi. Però si agafem el compromís, al dia següent hi tornarem fins al final. No es treu blat si el pagès no sembra.

A partir d’aquell dia la seva relació va canviar. L’Oscar hi va posar molta feina i la Maria dels Àngels també. No sé com va acabar, però estic segur que com va llaurar el camp va tenir un millor futur.

Xavier Cassany

Zarpic


 

En Zàrpic

Eren a prop de les vuit del matí, els primers minuts d’obertura del curs escolar. S’agrupaven nois i noies per entrar a davant de les portes del institut. Alguns es coneixien al coincidir en altres col·legis, però molts d’altres eren novells. En Zàrpic es va relacionar, com un imant. En un moment, va ser envoltat de companys i ja destacava com a líder. Ell era molt obert i els explicava les experiències de l’estiu. Tot eren cents i milers, cotxes de categoria, que guanyava en tots els esports, que no l’enganxaven en les trapelleries...

A mesura que ell anava agafant consens en el grup, començava a criticar els nouvinguts amb les seves gracietes. Que si un anava mal vestit, que si una noia era massa grassa, que si un portava les ulleres gruixudes...

Aleshores va arribar un noi, alt i gros, amb una motxilla antiquada i les sabates plenes de fang. Ell el va repassar i va fer una exclamació, de la qual en va gaudir tot el grup.

     -  Mira, en Fangolà! Ha, ha...

El noi venia d’una casa de pagès a peu, i, a causa de la pluja que havia caigut durant la nit anava brut de fang. El nom li va quedar per tot el curs i en Zàrpic es va convertir en el pedant de la classe. La seva mirada de menyspreu cap als altres companys era una sentència. Tal era així, que era ell qui triava els qui jugarien en el seu equip i en Fangolà l’agafava com a defensa en els jocs. Si perdien, la culpa la tenia ell perquè era lent o no tombava els contraris.

Quan feien malifetes com furtar bolígrafs a la llibreria o llaminadures a la botiga de queviures, enganyaven a en Fangolà perquè estès a prop i li tiraven alguna mercaderia a terra a prop seu. Així quan el botiguer els perseguia culpava al pobre Fangolà. Ell estava ben avorrit de les brometes d’en Zàrpic. Inclús a vegades el culpaven de fer mofa del professor quan estava girat escrivint a la pissarra. Llavors, el professor el castigava i tots se’n reien d’ell. El professorat li tenia el dit a l’ull i van començar a albirar que seria un mal alumne.

Per tant en Fangolà era el cap de turc de les malifetes d’en Zàrpic. Aquell a l’hora de sopar, quan estava amb la família, els hi explicava les historietes que li passaven a l’escola, però els seus pares li recomanaven que prengués paciència i què per ells, el que era important eren els treballs i els exàmens. Els pares podrien parlar amb els professors, però no baixaven normalment a la ciutat sinó era de molta necessitat, la feina de la granja els tenia atrapats.

Així va ser com els professors quedaven sorpresos amb els treballs d’en Fangolà perquè estaven ben fets i alguns se’n malfiaven, li preguntaven qui l’havia ajudat o si li havia fet el treball algun germà, cosa que el feia enfadar molt. Els pares d’ell no se’n sabien avenir i varen fer una nota avalant els estudis del noi, malgrat això els professors no ho tenien clar.

Un dia el professor de matemàtiques, per sorpresa, el va fer sortir a la pissarra a l’hora de l’esplai i li va posar problemes difícils per comprovar si els feia ell, però els va solucionar correctament. Va quedar impressionat.

El professor de literatura el va fer sortir a escriure per comprovar la seva gramàtica i no en va trobar cap error. Aleshores en una reunió del claustre de professors en van fer un comentari i van decidir estudiar el cas.

El professor de gimnàstica va ser l’encarregat d’esbrinar el què passava. Ell coneixia bé en Zàrpic, ja que era el millor esportista de tot el grup, tot i que tenia dubtes de la seva actitud amb en Fangolà. Els va proposar, a tots els alumnes, un concurs enigmàtic sense explicar en què consistia. En Zàrpic va acceptar el repte ràpidament i en Fangolà amb precaució. Quan els va tenir reunits al gimnàs, tots es van estranyar perquè era ple de taules i cadires. El professor els va dir:

-    -  La primera prova serà a fora al camp d’atletisme, agafeu les boles de les peses i farem aquesta prova a veure qui la tira més lluny.

Els va posar en fila darrera d’un cercle i els alumnes l’anaven tirant tal com els hi va explicar.

El guanyador va ser en Fangolà. Perquè amb la seva alçada i força la va tirar un metre més lluny que el segon. La noia que va guanyar en el grup de les noies li va picar l’ullet. En Zàrpic estava rabiós.

-     La segona prova serà una prova de resistència. Agafeu les bicicletes i doneu voltes al pati a tota velocitat a veure qui fa més voltes i aguanta més la pressió.

El guanyador va ser en Fangolà que anava una mica més lent però va fer més voltes i el segon en Zàrpic, aquest treia la llengua que quasi li arribava a la barbeta de cansat, mentre que en Fangolà es va recuperar de seguida. Seguidament el professor els va dir:

-     Ara anireu a refrescar-vos i menjar. Després farem l’última prova: Aquesta prova serà una partida d’escacs en el gimnàs. Us asseureu dos a cada taula i jugareu una partida d’eliminació. El que guanyi en farà una altra amb un altre guanyador i així us anireu eliminant fins que en quedeu dos, nois o noies, que faran la partida final. Queda entès?

Tots van contestar afirmativament. En Zàrpic va dir:

-         -  Aquesta és la meva. Jo a casa meva sempre guanyo. Sóc el millor!

Ja heu entès que els finalistes van ser en Zàrpic i en Fangolà? Es van asseure un davant de l’altre envoltats de tots els companys i companyes. Ara ja no reien totes les gràcies d’en Zàrpic, alguns començaven a comprendre que cada un de nosaltres val per coses diferents i en Fangolà els hi ensenyava amb el seu silenci efectiu.

La partida va començar amb un bon atac d’en Zàrpic que va descol·locar en Fangolà, però ràpidament ell va tapar el forat, tot i haver perdut algunes peces importants. Aleshores, va contraatacar i va equiparà les forces en l’escaquer. Va ser una partida memorable en la qual en Zàrpic va voler fer alguna trampa quan el professor no mirava, però els companys es varen posar a protestar i cada vegada eren més a favor d’en Fangolà, que va acabar fent un escac i mat amb la reina i un alfil. Espectacular!

Tots ho celebraven amb el guanyador i saltaven d’alegria. En Fangolà es va acostar a en Zàrpic oferint-li la mà com a bon esportista, però l’altre la va rebutjar. Els companys que ho van presenciar li van fer una bona xiulada a en Zàrpic, que va marxar cap a casa seva amb una bona lliçó.

A partir d’aquell moment les coses van canviar a la classe. En Zàrpic ho va entendre com la resta d’alumnes. Va ser bo, per tots, comprendre que en una classe mai s’és el millor, tots tenim mancances.

Xavier Cassany, Girona

En Joan sense què?


 En Joan sense què?

Va haver-hi un dia, al vespre, que en Joan Sense Por va anar a veure una amiga, la Dolors, a casa seva. Vivia en un bloc gran de 15 pisos, en un barri marginal de la ciutat. Li va costar d’arribar-hi, ja que l’autobús el va deixar en una zona poc transitada, al costat d’un nus de carreteres i es va haver d’orientar amb el telèfon.

La Dolors el va rebre amb alegria i en explicar-li les peripècies per arribar-hi, ella li va aclarir que era perillós segons l’hora. En Joan, molt superb, li va contestar que a ell no li feia por, ja que havia vençut homes gegants i altres afers esfereïdors. Ella solament va fer un gest, va aixecar la cella, que posava en dubte la seva fanfarronada.

En Joan era un noi molt guapo, rosset amb cabells llargs i una cara imberbe. Tenia catorze anys. Ella, que estava sola a casa, li va proposar per jugar a que es vestís de noia. Ell li va seguir el joc i es va posar una minifaldilla i uns sostenidors. Les rialles se sentien des de l’escala. A continuació es va posar un top i unes sabates de taló de la mare de la Dolors i en caminar es partien de riure davant del mirall. Després el va maquillar i el va pentinar amb un clip de cors. Allò els traspassava i les rialles els hi provocaven mal de panxa.

La Dolors li va proposar:

-          Tu que ets tan “xuleta” a que no surts fins el replà de l’escala.

-          I tant que en sortiré -li va contestar.

Aleshores van obrir la porta del pis i es passejava des d’una porta a l’altra del replà. De sobte la Dolors va tancar la porta i a en Joan no li va fer tanta gràcia. Va trucar varies vegades i la resposta va ser que marxés a casa seva així. Ell, absort, anava trucant el timbre però ella no l’obria. El veí del replà va obrir la seva porta i se’l va mirar creien que era una noia maca. Aquest amable home de mitjana edat li va oferir d’entrar a casa seva per si necessitava ajuda. En Joan, veien que no l’obria la Dolors, va entrar a casa del veí.

-       Què nena jugant amb la Dolors? Aquesta noia tant guapa! Què necessites? En què et puc ajudar? –li va oferir

-          Estava jugant i no puc marxar així!

-          Però si estàs fantàstica? – i li va picar el culet

-          Escolti senyor això no es fa! – li va dir en Joan

-       Noia si ets així de simpàtica... com vols que t’ajudi? – i es va acostar per fer-li una abraçada.

En Joan nerviós li va donar una espenta i va arrancar a córrer cap a la porta marxant del pis. Es va parar a trucar una vegada més al pis de la Dolors, sense resposta. Va pensar que si aquest home no se n’havia adonat que era un noi segurament pel carrer passaria desapercebut.

En sortir al carrer va poder comprovar que els homes se’l miraven molt. Els uns els ulls, altres les cuixes o els pits i fins i tot, una vegada que es va girar li miraven el cul. Es va sentir incòmode. La seva respiració s’anava accelerant i l’angoixa de passar per carrers amb mala il·luminació el feia caminar ràpid.

Quan va arribar a la parada de l’autobús el conductor no el va acceptar perquè no portava diners, tot i demanar-li per favor, li va denegar. Estava molt nerviós ja que no tindria més remei que anar a peu fins a casa seva creuant uns descampats. Però amb la premissa de ser un valent va començar a caminar. Al cap d’una estona va creuar un parc solitari i uns homes li varen barrar el pas. Ell es va arrancar a córrer, més el van atrapar i el van tirar a terra. Al comprovar que era del sexe masculí es varen pensar que era un transvestit, doncs el varen apallissar i insultar. Què intolerant! Una vergonya!

En Joan estava realment espantat quan va entendre que si hagués anat vestit d’home, provablement no li hauria passat res. En arribar a casa seva va escriure un missatge a la Dolors que deia:: “Avui he passat por, després d’assetjar-me, aprofitar-se de mi, mirar-me les cuixes i el cul, agredir-me, insultar-me i apallissar-me, simplement pel fet de ser dona. Ah! i ja he entès la lliçó”.

 

Xavier Cassany, Girona, 

diumenge, 27 de desembre del 2020

El tió




El Tió

En una vall de darrere del cim de Rocacorba hi ha un rumor, que assenyala, que és la contrada on va néixer la llegenda del tió. 

Ja sabeu que a les valls al voltant de Rocacorba totes les vessants de les muntanyes estant plenes d’alzinars i rouredes, pel que sempre quan arribava la tardor es dedicaven els carboners a fer carbó.

Doncs hi havia una vegada un pagès, terratinent de molt mal caràcter, que feia anar als seus treballadors a tallar els arbres i fer-los miques fent pilons per muntar les carboneres. Ho feia de tal manera que no en deixava quasi cap, sols deixava els arbrers petits perquè no els podia fer servir i no li donaven cap guany. Era ric i avar, tant, que pagava uns sous molt reduïts. A més quan treballaven els carboners no es podien parar ni per fer un respir perquè ja estava rondinant. La vall estava normalment plena de fum de les carboneres enceses, si tot estava en calma i no feia vent.

Un dia va comprar un nou tros de bosc perquè no en feia prou, ja que els arbrers del seu bosc tallat, com eren joves, creixien tant a poc a poc que es quedava sense fusta per fer carbó. En aquell nou indret hi havia una gran alzina que era centenària, quan de gran era que acollia un ramat sencer del sol o la pluja. En veure-la, la va voler tallar de seguida fregant-se les mans en pensar els diners que en trauria.

Aquell migdia, a la hora de dinar, va agafar el cistell que li havia preparat la seva dona amb pa, tomàquet, bull negre i blanc, fuet i un porró de vi negre, i es va disposar a dinar a prop de l’alzina. Tot menjant, com era bo, anava bevent una mica massa de vi i així que se li va posar el nas vermell i les galtes rosades. En acabar, tant satisfet, es va adormir fent una migdiada.

En ella, somiava en els diners que guanyaria en tallar l’alzina i els veia sobre la taula, mentrestant va escoltar un plany suau que deia:

-     Ai, ai! Com ho faré jo per pentinar-me si em tallen l’alzina?

-     Qui sou vos per queixar-vos –replicà ell

-     Sóc la Brisaina, la brisa de l’hivern que congela la boira. Jo hem pentino amb l’alzina tot deixant blanques les fulles i branques.

-     Doncs ho haureu de fer en un altre lloc! -va contestar el pagès amb ironia

-     Em plau aquest arbre i cap més! -va dir ella

-     Doncs no serà! perquè el penso tallar! –va tornar a contestar ell

-    Tu mateix.. però et penso deixar sec abans de despertar si no em fas cas – va dir enfadada la brisa.

-     No em facis riure que em cagaré de por –va dir enriolat el pagès

-    Ara veuràs! –cridà la Brisaina acabant la paciència i veient que estava decidit el pagès de tallar-la- Et convertiràs en un soc amb la barretina que portes i el nas vermell! A partir d'ara cagaràs carbó per Nadal i als nens els faràs un regal! I de tant ric que ets... a cops de pal farà que els donaràs diners... i plens de xocolata seran!

De sobte es va convertir en un soc tal com havia dit la Brisaina amb aquell encantament.

Després de dinar, els treballadors el van anar a trobar per dir-li que estaven preparats per tallar l’alzina, amb les destrals ben afilades. Però en trobar-se’l recolzat a l'alzina convertit en un tronc amb la seva cara i el nas vermell, es van espantar i el van amagar. Seguidament van marxar corrent cap a casa amb aquesta història que sols la explicaven als nens com si fos un secret al voltant de Nadal.

Per això es tradició anar a buscar al bosc el tió i preparar uns bastons per picar-lo mentre es canta la cançó:

-     Tió, tió! Caga torró...

Xavier Cassany