Un Nadal febrós

 

Un Nadal febrós?

En el any del Senyor 2020, es va declarar, en el seu inici, una greu pandèmia que afectava greument a les persones, es deia la Corona i s’encomanava mirant la televisió. Tot déu estava confinat a casa seva i, tant sols uns pocs d’atrevits desafiaven les normes de mirar-la fora d’horari, ja que la gent es posava unes ulleres de cul de got i mascareta per veure-la quan assenyalava l’autoritat. Era molt contagiosa ja que si explicaves un programa no permès, al oient li sortien unes orelles com fulles de col. Així, si fos per urgència, necessitaven uns taps de suro poder sortir de casa a fora d’hores i vigilar que la gent no s’acostés a explicar-te res. Tots els ciutadans havien estat tot l’any amb l’ai al cor per si els atrapava la Corona.

L’hivern ja havia començat i faltaven dos dies pel Nadal. Unes figures valentes estaven reunides amb la llum d’una llanterna de leds en el soterrani d’una casa abandonada. Totes elles havien arribat d’una en una, en silenci, fent un tocs convinguts a la porta, fluixets per no cridar l’atenció dels veïns. Però una veïna, que no tenia gana ni res a fer, les observava amb atenció amb sigil.

Un cop reunides, la conversa va començar amb idees per apaivagar l’excitació del poble que patia aquesta estranya malaltia. La veïna xafardera es va atansar a la casa i va observar la reunió per una finestra mal tancada arran de terra. Feia fred i es va arraulir per escoltar el que tramaven. No sentia res! Però es va atrevir amb l’advertiment que podia quedar orelluda. Es va posar un embut a l’orella, però parlaven tant fluixet que ni així ho sentia. Per aquest fet va decidir tornar a casa perquè estava quedant encarcarada i tenia els dits vermells de fred.

-     Recoi! Una cosa que passa interessant al poble i no podré explicar-ne res! Quina ràbia!

El grup no es podia identificar perquè totes les figures anaven amb mascara, gorra amb una ploma al costat, taps, ulleres gruixudes i tapades amb una capa fosca. Era intrigant! A sobre de la taula tenien les armes: uns grans pinzells i esprais. N’eren quatre!

En finalitzar la reunió el grup va ajuntar les mans en una pinya i van dir:

-         Totes a la una!

Van anar sortint agafant diferents direccions, sempre observades per la veïna que desconfiava de la reunió clandestina.

-       No sé si avisar els municipals...-va dir- Ves a saber què volen fer aquests galifardeus i ens encomanen la Corona. A sobre... jo aquí glaçada, aturada cavil·lant i ells deuen haver anat a fer mal?. Ara hi truco!

Va telefonar immediatament a la policia municipal, els quals van desplegar unes patrulles que no van trobar a ningú pels carrers amb la fred que feia. Sols vent glaçat, que movia compassades les branques dels arbrers, en una solitud esfereïdora. Tots van tornar a la base molestos per un avís infructuós.

Quan faltava poc per la una de la nit, la veïna, que no podia dormir, va sentir un soroll al carrer i es va llevar per mirar pel balcó. Passaven les mateixes quatre figures embolcallades amb la capa, gorra i màscara... Cadascuna portava un carretó de mà carregat i sortien del poble pel pont del rec.

-             Ui! Ara és la meva! –va dir i va tornar a trucar a la policia.

La policia, en despenjar, va reconèixer el número que havia trucat abans i la va deixar explicar, però la va advertir:

-             Senyora no ens faci perdre el temps! Ara ho anirem a comprovar, però sinó és veritat la multarem. No es fan bromes a nosaltres.

La patrulla va arribar-se fins al pont del rec, començava a nevar i veien que no hi havia roderes a la neu caiguda, amb els taps tan sols sentien un remor que varen atribuir al moviment dels arbrers esventats. Van decidir tornar cap a la base cada vegada més emprenyats.

La nit passava i la neu anava tapant els teulats i els carrers. A la matinada de cop va plegar. Aleshores les quatre figures, dites Mosquepints, tornaren a venir sense fer soroll, ja que la neu esmorteïa les seves passes. Tornaven amb els carretons carregats. Quan van passar per davant de la casa de la veïna la van saludar. No podia dormir amoïnada per la curiositat.

-             Bon Nadal! Et desitja la D’Artapint i les seves companyes, xafardera, que ja t’havíem vist!

La dona estava molt confusa i enfadada, però continuava vigilant i va veure que escrivien quelcom amb esprais a la paret.

-            No, això no pot passar! Que m’embrutin la meva paret, no!- i va tornar a trucar a la policia.

-          Va senyora! Una altra vegada? No! Vol que la vinguem a buscar i s’estarà en una habitació amb nosaltres ben calenteta? Ja li explicarem nosaltres els acudits...

La dona va penjar rabiosa i va anar a prendre una til·la carregada de sucre per veure si es podia calmar i dormir.

A l’endemà tot el poble va aparèixer nevat amb la neu de quatre colors i amb felicitacions escrites per les parets. Tots, menys una que dormia, celebràvem aquesta iniciativa per passar les males estones que els hi donava aquella pandèmia.

Les Mosquepints havien anat al canal i havien bombejat l’aigua, projectant-la sobre el barri proper amb les manegues que en sortia micronitzada i colorada. Fent l’efecte dels canons de neu, la qual el fort vent glaçat l’havia repartit per les cases.

Ja veieu la Corona no porta res de bo! L’hem de combatre amb bona cara i millors iniciatives...

Xavier Cassany