Gats de París

Gats de París

Era un matí mig assolellat, amb un cel enrajolat de clars i núvols, als jardins que voregen el riu Sena davant de la Torre Eiffel. Quan una bella dama, vestida tota de negra, molt elegant, va baixar del cotxe amb una gateta sota el braç, era Madame Penombre. Així com ella, tot el que l’envoltava era negre: la gateta, el barret, la bossa de mà i les sabates, el cotxe i el xofer, inclús la pintura dels llavis, les ungles i fins hi tot, la seva ombra. Li agradava que l’admiressin com una dama de caràcter distingit però  desentonava, ja que creava un clima gèlid al seu entorn.

La senyora al inici del passeig es va adonar que tenia la sivella d’una de les sabates descordada. Cursi però amb suavitat, va deixar la gata sobre un banc mentre ella s’ajupia, incomodada, a cordar-la. Moment en que va aprofitar l’animal per escapolir-se. La gateta va saltar del banc a terra i va travessar una tanca d’arbustos espessos a gran velocitat, marxant per on no la podia veure la seva mestressa.

A l’altre cantó de la tanca hi havia un nen que jugava, casualment, amb el seu gat negre i li donava una mica del seu esmorzar. El gat esgarrapava els bocins de botifarra que li llançava el marrec:

-     Té, Xiulet! Agafa-ho.

El gat saltava i ho agafava al vol.

La gateta es va parar al costat del nen i el va refregar per cridar-li l’atenció perquè li donés a ella. Ell la va acaronar fregant-li l’espatlla amb els dits i ella va respondre arquejant-la amb satisfacció.

-     Hola gateta! Que fas aquí tota sola? Carai! Quina medalla més bonica que portes. És el teu nom Mimí?

Aleshores li va donar un bocinet del seu esmorzar, mentre que en Xiulet la mirava gelós. La gateta va comprendre la mirada i va marxar amb rapidesa.

La senyora en acabar de cordar-se, se’n va adonar que la gateta no hi era i amb un esglai histèric va córrer a buscar-la. Quan va travessar la tanca va veure el nen que jugava amb el gat i li va dir:

-     Pocavergonya, què fas amb la meva gateta? Fastigós! Què li dones per menjar?

-     No senyora! Que és el meu de gat!

-     Gendarmes! Gendarmes! Que em vol robar la meva estimada gateta! –va cridar la senyora.

El nen per evitar problemes, va arrencar a córrer, i va cridar a en Xiulet perquè el seguís. Però quan va veure que els gendarmes venien corrent i que la dona excitada els induïa perquè li anessin al darrere, va travessar el carrer i va fugir, perquè era un gat de carrer i no podia demostrar res, salvo que era mascle.

-     Aquella dona li fan falta unes bones ulleres! –es va dir, quan va percebre que ja no el seguien i es va parar per descansar, mentre esbufegava.

L’Enric, que es deia el nen, va pensar tornar per buscar aquesta gateta. Si continuava perduda potser seria la novieta del seu gat.

Mentrestant, la gateta es va dirigir cap al riu perquè va olorar menjar i es va trobar una colla de gats en rotllana que es menjaven una alosa del Sena que els havia donat un pescador, fart de peix. En acostar-se, els gats van aixecar el ulls del peix i van intuir que els hi volia prendre aquella forastera. A l’instant, li van saltar al cim i la van ben esgarrapar. Ella va marxar fent ziga-zaga, espantada, i es va amagar a darrera de l’últim graó d’una escala metàl·lica que pujava del riu.

La gateta tota refinada, polida i exuberant, que volia assabentar-se del que passava fora d’una casa tan luxosa, estava ben espantada i amb un aspecte molt diferent, bruta de peix al esgarrapar-la els companys. S’estava llepant tot el cos per netejar-se i curar-se les ferides.

Alhora, la seva mestressa havia anat a la comissaria per posar una denúncia a l’Enric, però com que desconeixia el nen, ho va fer descrivint-lo molt malament pel nerviosisme. Els gendarmes se’ls escapava el somriure per sota el nas i esperaven que marxés aviat, ja que es feia pesada.

-     Senyors gendarmes! Què fan vostès aquí parats? Vagin corrent a buscar la meva gateta!

Però els gendarmes no es movien recolzats en el mostrador gratant-se el cap.

-     Senyora! Hi ha coses més importants que buscar el seu gat!

-     Que no és un gat, que és una gateeetaaaaa!

-     Buf!

La senyora va marxar ben enfadada, rondinava mentre baixava l’escala.

Al vespre, l’Enric va tornar a l’ indret per trobar la gateta. Tenia cura de que no el veiés la senyora, que no fos pels voltants. Buscava i buscava. Mirava per sota els bancs i els arbustos per si s’amagava la gateta. Però no la trobava. Aleshores, al acostar-se a la barana del riu va observar una cua negra que sortia de sota d’un graó i va baixar l’escala amb avidesa. Quan la Mimí el va veure es va acostar refregant-lo i ell es va agenollar per amanyagar-la.

-     Hola gateta, preciosa... –va dir amb veu fluixa i suau, per no espantar-la més.

El seu gat la mirava gelós des de sobre l’espatlla de l’Enric i va començar a bufar, roncar, i ensenyar-li les dents.

-     Calla Xiulet! –i li va donar un copet al front perquè es retirés.

El nen va pensar que no era el moment adequat i que seria millor tornar l’endemà. Es va carregar en Xiulet a coll i va marxar a casa.

Al dia següent, plovia i no va sortir de casa. Observava des de la cuina el color plomís dels teulats de París, ell vivia en una mansarda amb llucanes coberta de pissarra. Algunes xemeneies treien fum, pot ser d’una estufa que escalfava alguna àvia fredeluga.

A l’endemà tornava a fer sol i després d’esmorzar va anar a peu cap al riu. Havia deixat en Xiulet al seu cau per poder, tranquil·lament, acostar-se a la gateta.

Quan va arribar a l’escala, va veure que una nena amanyagava la gateta i li donava menjar. Ell es va apropar lentament i es va dirigir a la nena:

-     Ei! –li va dir mentre la nena aixecava el cap- Hola! T’agraden els gats?

-     Hola! – va contestar educadament- Sí que m’agraden molt.

-     A mi també. L’altre dia vaig tenir un problema amb aquesta gateta i li venia a portar menjar, però veig que tu ja li en dones...

-     Sí, li he portat de casa una mica de fetge, ja que li agrada molt a la Mimí.

-     Ah! Però saps com es diu?

-     Sí, és la gata de casa, però la meva tieta és com una bruixa i no em deixa jugar amb ella. –va dir la nena.

Ell es va donar compte que anava tota negra de roba i va recordar la imatge de la senyora elegant.

-     Ah! És aquella senyora? Ja la conec! Em volia fer agafar pels gendarmes, es pensava que el meu gat amb el que jo jugava, era la seva gateta... quin fart de córrer que em vaig fer!

-     Això es molt normal amb ella, li fa vergonya posar-se ulleres en públic. Ja em va explicar que un nen li havia robat. Jo he vingut  a mirar si era veritat i l’he trobada. –va parar un moment i es miraven la gateta tots dos- Jo visc fa temps amb ella perquè no tinc pares, sóc orfe. És una dona plena de manies. Sempre m’està al darrere perquè sigui una nena educada i amb urbanitat, però és molt avorrit! Les seves amigues són molt cursis, sempre em diuen: Oh!, quina nena més encantadora... i em porten pastissos embafadors!

-     Mm! Quina sort que tens! Jo no en menjo quasi mai. –va dir el nen llepant-se els llavis.

De cop, varen tenir un ensurt en sentir un xisclet.

-     Ah! Ja ho he vist tot! –es va sentir una veu que cridava, era la Madame Penombre que baixava corrent l’escala- Així que vosaltres esteu conxorxats? Sou molt dolents prenent-me la Mimí! Que té fet jo perquè em tractis així Isabella? -venia plorant amb el paraigua aixecat amenaçant.

Ells dos van córrer i els seguia la gateta fugint de la seva mestressa.

La dona corria darrere seu i cridava:

-     Policia! Agafeu-los!.

Els policies que havien vist l’acció, despistaven mirant a un altre cantó i reien sense que els veies la dona. La senyora es va parar cansada i es va posar vermella per l’impropi de la seva acció.

Ells continuaven corrent com si els perseguís un esperit, fins que van trobar un racó en el que es van amagar.

-     Vaja amb la teva tieta, quina mala lluna que té! –va dir l’Enric.

-     Es molt esverada i histèrica. Jo em dic Isabella i tu com et dius?

-     Jo em dic Enric i visc al barri de Montparnasse.

-     Doncs jo visc a l’altre costat del Sena, a prop de l’Arc de Triomf.

Ells anaven traient el cap per veure si venia algú. De cop va dir la Isabella:

-     Saps quina és la meva idea? Buscar-li un cau a la Mimí.

-     Per què vols deixar la gateta aquí? – va preguntar l’Enric.

-     Perquè visqui en llibertat i no tancada en un pis que no hi ha rates.

-     Jo me l’hagués endut cap a casa, volia que fos la xicota d’en Xiulet, el meu gat. El cuido molt bé!

-     Potser si que tens raó, però jo no la veuré més si te l’emportes...

-     Bé, si la deixes aquí no saps a on anirà, pot marxar o la poden agafar altres persones. Els gats que no tenen casa, avui són aquí i demà vés a saber!

-     No em facis por! Ja m’he tingut que escapar per trobar-la.

-     Doncs agafa-la i torna a casa amb ella, la teva tieta estarà contenta d’alegria i no et castigarà. Inclús poder et donarà un premi.

-     Compta que sí! Un rest de crits em regalarà. Apa que n’ets de llest tu!

-     Tu si que ets valenta enfrontant-te amb la meva tieta.

Ella en un impuls el va besar a la comissura dels llavis. Ell avergonyit li va tornar i van restar mirant-se els ulls.

-     M’agradaria tenir un amic com tu, però la meva tieta no em deixaria.

-     Mira tinc una altra idea! Quan t’ofereixi passejar... li demanes que em deixi venir a jugar amb tu i portaré el meu gat, ja el tindré ben net!

-     D’acord, no sé si acceptarà, però si no ho vol em dones el número de telèfon i et trucaré el dia que surti sola amb la criada.

-     Si et sembla bé t’acompanyo fins a casa teva i anem xerrant.

-     Molt bé, anem.

L’Enric va agafar la gateta a coll i van marxar rient i corrent.

A partir d’aquell dia van ser amics per sempre.

Xavier Cassany, Girona