Sota el bruc
En el llindar del bosc hi vivien unes formigues que eren felices. Estaven orgulloses del seu espai que tenien molt ordenat i net. Eren tan polides i organitzades que fins i tot protegien la boca del formiguer, ja que quan havia de ploure aixecaven el terreny perquè l’aigua no hi entrés.
Un dia va venir una formiga nova. Era igual, però en comptes de tenir una taca blanca entre els ulls en tenia dues. Va estar repassant i observant el terreny i al cap d’un dia es va presentar amb més formigues de les dues taques, les quals els hi varen envair el seu indret.
Elles estaven molestes perquè van fer el formiguer a prop del seu i a més s’havien de repartir el menjar que hi havia al voltant. Es van assabentar que el lloc d’on esdevenien estava ple de runes i porqueria. Per tant, no hi podien viure.
Conclusió: Les van acceptar encara que havien d’anar a buscar el menjar més lluny. Però hi havia mala convivència, ja que tenien unes costums diferents. Ho tenien tot molt mal endreçat, deixaven les coses a mitges, eren molt sorolloses...
Quan va arribar la tardor, les d’una taca van preparar la boca del formiguer per les pluges i les de dues no. Quan van començar a sentir els trons les formigues de dues taques van anar a agafar les pedres i els pals de la boca de les altres per protegir el seu forat i quan va ploure les d’una taca van tenir problemes perquè no les hi entrés aigua a dins. Van haver de treballar molt fort per fer la contenció de l’aigua. Estaven molt emprenyades.
Des de aleshores es varen reunir moltes vegades per buscar una solució i no la trobaven . Xerraven i s’escridassaven però sense entesa. Les d’una taca les volien fer fora perquè era el seu terreny ja que hi eren abans que elles. Les de dues taques s’havien ben acomodat i tenien menjar suficient, els fills campaven bé i eren felices, evidentment no en volien marxar.
Un dia es va presentar una sargantana que veien tant de fato, va començar a menjar-se les formigues sense mirar si eren d’una o dues taques. Quan va estar ben tipa va anar a descansar en un cau entremig d’unes pedres. Totes les formigues estaven espantades i ploraven les seves baixes.
El cap de les d’una taca, que era molt assenyat, va anar a trobar el cap de dues taques que era molt receptiu i li va dir:
- Guaita! Ja veus que la sargantana no té miraments. Això vol dir que el problema el tenim tots. Quina solució proposes? Si marxem nosaltres se us menjarà a vosaltres o al revés.
- Tens raó o perseguirà les que marxin i se les menjarà. Què et sembla si lluitem juntes?
- Em sembla molt adient. Anirem al lloc on dorm i la pessigarem totes alhora.
Així que totes dues van cridar a les seves formigues que van pujar a sobre la sargantana que dormia plàcidament, i, quan el cap de les d’una taca va comptar fins a tres, totes van mossegar a la vegada.
La sargantana es va espolsar de cop i les formigues van sortir disparades, mentre ella es doblegava de dolor i marxava com un coet.
A partir d’aquell moment van entendre les unes i les altres que s’han de respectar per viure juntes i això vol dir no molestar i ajudar-se en moments difícils. La neteja i la convivència són imprescindibles.
Xavier Cassany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada