Casal de Jubilats

Casal de Jubilats

 

Eren les cinc de la tarda, quan uns amics, jubilats, jugaven a la manilla, com cada dia entre setmana.

Aquell dia, n’hi havia un que els hi volia fer una jugada per entretenir-los.

En Joan havia sigut detectiu privat; En Pere, advocat; l’Ernest, mag; en Jaume, hipnotitzador; En Salvi, venedor de cotxes i en Narcís, peixater.

Per beure ho feien amb aigua , ja que tots havien pres el cafè i, a aquella hora, era el que més els hi anava millor per pair. Tots en feien broma de quan podien beure cigalons d’anís o conyac. Ja s’havien begut una ampolla i n’havien demanat una altra. Estaven al final de la partida amb quatre jugadors i els altres dos, en Salvi i en Narcís, s’ho miraven sense dir ni piu.

Quan de sobte és van apagar els llums. Tots van cridar i protestar perquè era molt interessant en aquell moment ja que tant podien guanyar l’equip d’en Pere i l’Ernest com l’altra parella, en Joan i en Jaume.

-     Tots amb les mans quietes -va dir en Jaume

-     Com vols que ens movem sinó ens hi veiem –va contestar l’Ernest

Durant uns instants tots van callar mirant la llum del caliu d’una cigarreta com cremava brillant. En tornar el llum  tots van fer cara de satisfacció i seguidament de sorpresa. Totes les cartes estaven girades a la vista i hi havia un peix a dins de l’ampolla d’aigua que es movia.

-     Qui ha sigut? –va preguntar en Jaume- Home Narcís has posat tu el peix? Com ho has fet, si és més gros que el tap de l’ampolla.

-     Jo no he fet res. Aquest peix no és de la peixateria, és una carpa japonesa. Tu Joan que ets detectiu, ja ens has fet la gràcia per passar la tarda.

-     Jo tampoc he fet res. El més segur que sigui el mag. Eh, Ernest!

-     Si home, on vols que porti el peix, a dins de la boca? Serà en Salvi que és venedor i que ens pot enredar a tots.

-     No, no. Això no és un cotxe i peixos no en té qualsevol...

-     A mi no em miris! –va dir en Narcís- Què carai feu mirant el peix? Si el que importa són les cartes que estan de cara amunt...

-     Ostres, quina jugada! –va exclamar en Salvi- Ara no sabem qui ha guanyat perquè totes estan barrejades. Aquí ha passat que els que perdien ens han tret el llum. Però com ho has fet Ernest? És un truc molt bo!

-     Aquesta vegada us equivoqueu, jo no he sigut.

De cop i volta es va tornar a apagar el llum i en un instant va tornar. El peix ja no hi era i les cartes estaven cara avall i repartides... Qui ha sigut?

 

Xavier Cassany, Girona, 28 d’abril del 2021

Sílvia

 

 

Sílvia

 

La mare i la filla emprenien cada dia el mateix camí fins al Pont del rec, mentre tocaven les sis de la tarda al rellotge del poble. La mare estava preocupada perquè la Silvia, que tenia cinc anys, estava molt primeta perquè menjava poquet. Les veïnes, que sempre tenen remeis, li havien comentat a la mare, que tenia que fer una cura perquè la nena estava enaiguada.

-     Vols dir? Què tinc que fer?

-    Noia. Hi ha un sistema que empraven les nostres àvies, amb els menuts de la casa que no creixien i estaven flacs, com la teva nena. Sempre està enganxada a les teves faldilles. No et deixa fer la feina i no vol anar amb ningú més. Realment aquesta nena està enaiguada!

-     No m’espantis! Expliquem, si us plau, el remei.

-   Has d’agafar la nena cada dia i has d’anar fins el Pont del rec. La nena ha de recollir i tirar una pedra a l’aigua el primer dia. El segon dia, dues pedres. El tercer dia, tres, i així fins al novè dia que en tirarà nou. A partir d’aquell dia, cada vegada en reculareu una, així el desè dia seran vuit. El onzè, set. Fins que al dissetè dia, que en serà una, finalitzareu la pràctica i la nena estarà curada.

-     Vols dir? –va exclamar la mare.

-     Ja en pots està ben segura. La meva germana se’n va curar –la mare va obrir els ulls d’admiració- Mira com està ara! Quan era petita estava ben denerida. Sempre li donaven oli de fetge de bacallà i no aconseguien res.

-     Bé! Ja ho provaré. No em costarà ni un cèntim aquest remei.

Quan va arribar el seu home, la mare de la Sílvia li va comentar. El pare se’n va fer un fart de riure, però va dir-li que ho fes per estar bé amb els veïns i que així passejarien una estona cada dia.

L’endemà van sortir a passeig cap el pont que era proper a casa seva. La mare va fer recollir una pedra a la Sílvia. Quan van arribar a la reixa que protegia de caure a l’aigua, la mare li va ordenar que la tirés, però la nena no la va voler tirar.

-     Com és això? –li va preguntar la mare- Tots els nens els hi agrada tirar pedres a l’aigua.

-     Potser tocaré un peix i li faré mal –va contestar la Sílvia.

-     Va! No diguis ximpleries! Tira-la!

-     No!

-  Tira-la aquí, ben a prop de la paret, que quan venen els humans, els peixos marxen lluny perquè no els pesquin –va dir la mare.

La Sílvia li va semblar bé i la va deixar anar arran de paret.

L’aigua del canal sortia fosca i turbulenta, plena de remolins al sortir a pressió de les turbines del molí. De tant en tant, un pescador aprofitava, quant l’aigua estava tèrbola, per pescar assegut a sobre la barana del pont i tirava la canya per pescar anguiles. Al sisè dia van coincidir i en veure que la nena anava a tirar les pedres a l’aigua, la va renyar perquè li espantaria els peixos. La mare enfadada el va escridassar i la nena plorant angoixada les va tirar encara més a prop. El pescador empipat va marxar.

L’endemà el pescador hi va tornar a la mateixa hora i es va trobar que altre vegada tiraven les pedres. Encara més enrabiat va tornar cap a casa seva, fins que el novè dia, veien que eren moltes pedres les que tiraven va trencar la canya i va dir que no hi tornaria més.

Elles van continuar cada dia, encara que plogués, a tirar les pedres amb constància i seguint les indicacions. Quan va arribar l’últim dia, sols n’anava a tirar una. La Silvia, li sabia greu que s’acabés, ja que cada vegada hi anava més il·lusionada i després, contenta, berenava. En deixar anar l’última pedra va treure el cap una anguila especial. Era més gran que les altres i la pell era diferent, la tenia de color verd clar i tenia una ratlla vermella al llarg de tot el cos fins la cua. L’anguila es va enfilar fins a la reixa i li va dir:

-     Gràcies de part dels peixos del canal, perquè ens has tret un pes de sobre ja que cada dia havíem d’amagar els nostres fills perquè no es deixessin enganyar pel cuc del pescador. Alhora has tingut cura de no fer-nos mal. Per tant, volem que ens vinguis a veure cada dia quan sigui hora de berenar, que et mengis un bon pa amb tomata i l’últim bocí ens el tiris a l’aigua per jugar amb nosaltres a veure quin dels nostres fills l’agafa. D’acord?

-     Sí –va assentir la Sílvia meravellada de que un peix li parlés.

A partir d’aquell dia, la Silvia quan tornava de col·legi anava a berenar al Pont del rec i, quan li quedava l’últim bocí, els peixos treien el cap esperant que el tirés. En tirar-lo, tots el perseguien a veure qui l’agafava primer. S’aglutinaven fent-li petites mossegades pel què l’empenyien en totes direccions mentre flotava. Quan es menjaven l’últim trosset ella marxava molt feliç.

En fer-se gran, altres nens la van substituir quan estaven enaiguats i es van curar.

Xavier Cassany, setembre 2021