El Migrant

 El migrant

Aquell supermercat era la seva supervivència. Els treballadors ja el coneixien, perquè el carro que deixaven sol un moment els clients, moneda que desapareixia. L’Oscar era un noi de quinze anys que tenia problemes. Volia ser totalment lliure.

La seva família eren immigrants d’un país llunyà, que havien vingut a establir-se amb nosaltres. Eren quatre germans, ell n’era el penúltim fill. El més desemparat, ja que els pares tenen preferència pel primer i el darrer. Al primer, li exigeixen la responsabilitat del sosteniment de la família i a l’últim, sol ser el més graciós i mimat. La família malvivia amb treballs precaris que comportava una mala relació familiar. Cadascú tirava pel seu cantó. Sortia i entrava a casa quan volia com si fos invisible i a l’Institut sols hi apareixia quan l’obligaven. No se sentia lligat a res ni a cap company. No tenia amics, sols competidors ja que n’eren molts.

A la Maria dels Àngels li havia caigut bé. Ella treballava en el departament d’afers socials de l’ajuntament. Era l’única persona que s’interessava per ell. Les primeres entrevistes havien sigut molt negatives, perquè no volia col·laborar amb cap de les propostes que li oferien. Tenia la mirada perduda d’una persona en que les lletres de les paraules li cabien per l’altra orella en forma de cascada. No se’n quedava ni una a dins.

Una tarda va anar al supermercat i quan ella se’n va adonar, l’Oscar li estava agafant la moneda. Ell va quedar petrificat en haver-lo enxampat in fraganti i ella amb el semblant serio li va recriminar sense dir paraula, però va canviar el semblant amb un somriure i li va dir:

-     Deixa-la en el seu lloc i jo a canvi et pago un gelat quant sortim.

-     Val! –va contestar ell en sec

Ell la va seguir tota l’estona de la compra, a dos passos enrere, callat amb la mirada habitual de no mirar a ningú als ulls. Quan va acabar de comprar i va pagar, ella li va demanar que l’ajudés a carregar el cotxe, però va fer com si no la sentís, perquè si l’havia convidat era desinteressadament no per a què li fes feines.

-     Ja t’ho val! –va dir ella i el va empentar amb broma.

Però ell va retornar al punt on era com si tingués una molla a dins.

-     Va anem a fer el gelat. Deixo el cotxe a aquí. -Va dir la Maria dels Àngels.

Un cop seguts al bar, amb el gelat a davant, ella li va preguntar el per què del seu silenci i de la seva rebel·lia. L’Oscar estava intranquil i donava mostres de voler marxar tan punt s’acabés el gelat. Ella li va insistir:

-     Et vull ajudar. Vols ser sempre tan pobre que tinguis que robar o fer males feines tota la vida?

Ell tenia raspera al coll i va mirar els seus ulls que es van trobar per primera vegada. Li van sortir unes fluixes paraules.

-     No. A mi em van portar aquí sense preguntar-m’ho i jo no hi estic d’acord.- ella esperava que continués amb els ulls fixes, amb interès.

Va passar un minut.

-     Ho he de fer tot per força. –va continuar amb desgana-  M’obliguen a anar a l’escola, a fer les feines a casa. Quan acabi l’escola hauré d’anar a treballar i no veig el per què serveix estudiar, sinó hi ha feina pels meus amics tampoc n’hi haurà per mi. Vivim en la misèria i ajudes. On és el vostre món? Tan a prop i encara tan llunyà! Quines oportunitats doneu? Som els vostres servents? Alguns migrants troben feines mal pagades. Jo estava més bé al meu país d’origen. Els meus veïns eren amables i amb poca cosa ens en sortíem. Teníem la felicitat en el cor que he canviat per la rancúnia. La teva ajuda no és que no la vulgui. Realment me la podràs donar?

-     Tens raó en part -li va contestar ella-  Jo hi posaré la voluntat per donar-te un cop de mà. Tu hi has de posar la resta. Una pedra si la tires a l’aigua s’enfonsa, però si algú hi posa una fusta a sota flota. Tu seràs la pedra i jo la fusta.

-     Ho entenc. Quina és la teva proposta? –va dir l’Oscar.

-     Ves a classe. Estudia! Per trobar una bona feina has de tenir coneixements essencials o saber a on buscar-los. Si tens bones notes jo seguiré al teu costat recolzant-te. Puc fallar-te algun dia com tu a mi. Però si agafem el compromís, al dia següent hi tornarem fins al final. No es treu blat si el pagès no sembra.

A partir d’aquell dia la seva relació va canviar. L’Oscar hi va posar molta feina i la Maria dels Àngels també. No sé com va acabar, però estic segur que com va llaurar el camp va tenir un millor futur.

Xavier Cassany

Zarpic

 

En Zàrpic

Eren a prop de les vuit del matí, els primers minuts d’obertura del curs escolar. S’agrupaven nois i noies per entrar a davant de les portes del institut. Alguns es coneixien al coincidir en altres col·legis, però molts d’altres eren novells. En Zàrpic es va relacionar, com un imant. En un moment, va ser envoltat de companys i ja destacava com a líder. Ell era molt obert i els explicava les experiències de l’estiu. Tot eren cents i milers, cotxes de categoria, que guanyava en tots els esports, que no l’enganxaven en les trapelleries...

A mesura que ell anava agafant consens en el grup, començava a criticar els nouvinguts amb les seves gracietes. Que si un anava mal vestit, que si una noia era massa grassa, que si un portava les ulleres gruixudes...

Aleshores va arribar un noi, alt i gros, amb una motxilla antiquada i les sabates plenes de fang. Ell el va repassar i va fer una exclamació, de la qual en va gaudir tot el grup.

-      -  Mira, en Fangolà! Ha, ha...

El noi venia d’una casa de pagès a peu, i, a causa de la pluja que havia caigut durant la nit anava brut de fang. El nom li va quedar per tot el curs i en Zàrpic es va convertir en el pedant de la classe. La seva mirada de menyspreu cap als altres companys era una sentència. Tal era així, que era ell qui triava els qui jugarien en el seu equip i en Fangolà l’agafava com a defensa en els jocs. Si perdien, la culpa la tenia ell perquè era lent o no tombava els contraris.

Quan feien malifetes com furtar bolígrafs a la llibreria o llaminadures a la botiga de queviures, enganyaven a en Fangolà perquè estès a prop i li tiraven alguna mercaderia a terra a prop seu. Així quan el botiguer els perseguia culpava al pobre Fangolà. Ell estava ben avorrit de les brometes d’en Zàrpic. Inclús a vegades el culpaven de fer mofa del professor quan estava girat escrivint a la pissarra. Llavors, el professor el castigava i tots se’n reien d’ell. El professorat li tenia el dit a l’ull i van començar a albirar que seria un mal alumne.

Per tant en Fangolà era el cap de turc de les malifetes d’en Zàrpic. Aquell a l’hora de sopar, quan estava amb la família, els hi explicava les historietes que li passaven a l’escola, però els seus pares li recomanaven que prengués paciència i què per ells, el que era important eren els treballs i els exàmens. Els pares podrien parlar amb els professors, però no baixaven normalment a la ciutat sinó era de molta necessitat, la feina de la granja els tenia atrapats.

Així va ser com els professors quedaven sorpresos amb els treballs d’en Fangolà perquè estaven ben fets i alguns se’n malfiaven, li preguntaven qui l’havia ajudat o si li havia fet el treball algun germà, cosa que el feia enfadar molt. Els pares d’ell no se’n sabien avenir i varen fer una nota avalant els estudis del noi, malgrat això els professors no ho tenien clar.

Un dia el professor de matemàtiques, per sorpresa, el va fer sortir a la pissarra a l’hora de l’esplai i li va posar problemes difícils per comprovar si els feia ell, però els va solucionar correctament. Va quedar impressionat.

El professor de literatura el va fer sortir a escriure per comprovar la seva gramàtica i no en va trobar cap error. Aleshores en una reunió del claustre de professors en van fer un comentari i van decidir estudiar el cas.

El professor de gimnàstica va ser l’encarregat d’esbrinar el què passava. Ell coneixia bé en Zàrpic, ja que era el millor esportista de tot el grup, tot i que tenia dubtes de la seva actitud amb en Fangolà. Els va proposar, a tots els alumnes, un concurs enigmàtic sense explicar en què consistia. En Zàrpic va acceptar el repte ràpidament i en Fangolà amb precaució. Quan els va tenir reunits al gimnàs, tots es van estranyar perquè era ple de taules i cadires. El professor els va dir:

-    -  La primera prova serà a fora al camp d’atletisme, agafeu les boles de les peses i farem aquesta prova a veure qui la tira més lluny.

Els va posar en fila darrera d’un cercle i els alumnes l’anaven tirant tal com els hi va explicar.

El guanyador va ser en Fangolà. Perquè amb la seva alçada i força la va tirar un metre més lluny que el segon. La noia que va guanyar en el grup de les noies li va picar l’ullet. En Zàrpic estava rabiós.

-     La segona prova serà una prova de resistència. Agafeu les bicicletes i doneu voltes al pati a tota velocitat a veure qui fa més voltes i aguanta més la pressió.

El guanyador va ser en Fangolà que anava una mica més lent però va fer més voltes i el segon en Zàrpic, aquest treia la llengua que quasi li arribava a la barbeta de cansat, mentre que en Fangolà es va recuperar de seguida. Seguidament el professor els va dir:

-     Ara anireu a refrescar-vos i menjar. Després farem l’última prova: Aquesta prova serà una partida d’escacs en el gimnàs. Us asseureu dos a cada taula i jugareu una partida d’eliminació. El que guanyi en farà una altra amb un altre guanyador i així us anireu eliminant fins que en quedeu dos, nois o noies, que faran la partida final. Queda entès?

Tots van contestar afirmativament. En Zàrpic va dir:

-         -  Aquesta és la meva. Jo a casa meva sempre guanyo. Sóc el millor!

Ja heu entès que els finalistes van ser en Zàrpic i en Fangolà? Es van asseure un davant de l’altre envoltats de tots els companys i companyes. Ara ja no reien totes les gràcies d’en Zàrpic, alguns començaven a comprendre que cada un de nosaltres val per coses diferents i en Fangolà els hi ensenyava amb el seu silenci efectiu.

La partida va començar amb un bon atac d’en Zàrpic que va descol·locar en Fangolà, però ràpidament ell va tapar el forat, tot i haver perdut algunes peces importants. Aleshores, va contraatacar i va equiparà les forces en l’escaquer. Va ser una partida memorable en la qual en Zàrpic va voler fer alguna trampa quan el professor no mirava, però els companys es varen posar a protestar i cada vegada eren més a favor d’en Fangolà, que va acabar fent un escac i mat amb la reina i un alfil. Espectacular!

Tots ho celebraven amb el guanyador i saltaven d’alegria. En Fangolà es va acostar a en Zàrpic oferint-li la mà com a bon esportista, però l’altre la va rebutjar. Els companys que ho van presenciar li van fer una bona xiulada a en Zàrpic, que va marxar cap a casa seva amb una bona lliçó.

A partir d’aquell moment les coses van canviar a la classe. En Zàrpic ho va entendre com la resta d’alumnes. Va ser bo, per tots, comprendre que en una classe mai s’és el millor, tots tenim mancances.

Xavier Cassany, Girona

En Joan sense què?

 En Joan sense què?

Va haver-hi un dia, al vespre, que en Joan Sense Por va anar a veure una amiga, la Dolors, a casa seva. Vivia en un bloc gran de 15 pisos, en un barri marginal de la ciutat. Li va costar d’arribar-hi, ja que l’autobús el va deixar en una zona poc transitada, al costat d’un nus de carreteres i es va haver d’orientar amb el telèfon.

La Dolors el va rebre amb alegria i en explicar-li les peripècies per arribar-hi, ella li va aclarir que era perillós segons l’hora. En Joan, molt superb, li va contestar que a ell no li feia por, ja que havia vençut homes gegants i altres afers esfereïdors. Ella solament va fer un gest, va aixecar la cella, que posava en dubte la seva fanfarronada.

En Joan era un noi molt guapo, rosset amb cabells llargs i una cara imberbe. Tenia catorze anys. Ella, que estava sola a casa, li va proposar per jugar a que es vestís de noia. Ell li va seguir el joc i es va posar una minifaldilla i uns sostenidors. Les rialles se sentien des de l’escala. A continuació es va posar un top i unes sabates de taló de la mare de la Dolors i en caminar es partien de riure davant del mirall. Després el va maquillar i el va pentinar amb un clip de cors. Allò els traspassava i les rialles els hi provocaven mal de panxa.

La Dolors li va proposar:

-          Tu que ets tan “xuleta” a que no surts fins el replà de l’escala.

-          I tant que en sortiré -li va contestar.

Aleshores van obrir la porta del pis i es passejava des d’una porta a l’altra del replà. De sobte la Dolors va tancar la porta i a en Joan no li va fer tanta gràcia. Va trucar varies vegades i la resposta va ser que marxés a casa seva així. Ell, absort, anava trucant el timbre però ella no l’obria. El veí del replà va obrir la seva porta i se’l va mirar creien que era una noia maca. Aquest amable home de mitjana edat li va oferir d’entrar a casa seva per si necessitava ajuda. En Joan, veien que no l’obria la Dolors, va entrar a casa del veí.

-       Què nena jugant amb la Dolors? Aquesta noia tant guapa! Què necessites? En què et puc ajudar? –li va oferir

-          Estava jugant i no puc marxar així!

-          Però si estàs fantàstica? – i li va picar el culet

-          Escolti senyor això no es fa! – li va dir en Joan

-       Noia si ets així de simpàtica... com vols que t’ajudi? – i es va acostar per fer-li una abraçada.

En Joan nerviós li va donar una espenta i va arrancar a córrer cap a la porta marxant del pis. Es va parar a trucar una vegada més al pis de la Dolors, sense resposta. Va pensar que si aquest home no se n’havia adonat que era un noi segurament pel carrer passaria desapercebut.

En sortir al carrer va poder comprovar que els homes se’l miraven molt. Els uns els ulls, altres les cuixes o els pits i fins i tot, una vegada que es va girar li miraven el cul. Es va sentir incòmode. La seva respiració s’anava accelerant i l’angoixa de passar per carrers amb mala il·luminació el feia caminar ràpid.

Quan va arribar a la parada de l’autobús el conductor no el va acceptar perquè no portava diners, tot i demanar-li per favor, li va denegar. Estava molt nerviós ja que no tindria més remei que anar a peu fins a casa seva creuant uns descampats. Però amb la premissa de ser un valent va començar a caminar. Al cap d’una estona va creuar un parc solitari i uns homes li varen barrar el pas. Ell es va arrancar a córrer, més el van atrapar i el van tirar a terra. Al comprovar que era del sexe masculí es varen pensar que era un transvestit, doncs el varen apallissar i insultar. Què intolerant! Una vergonya!

En Joan estava realment espantat quan va entendre que si hagués anat vestit d’home, provablement no li hauria passat res. En arribar a casa seva va escriure un missatge a la Dolors que deia:: “Avui he passat por, després d’assetjar-me, aprofitar-se de mi, mirar-me les cuixes i el cul, agredir-me, insultar-me i apallissar-me, simplement pel fet de ser dona. Ah! i ja he entès la lliçó”.

 

Xavier Cassany, Girona,