Zarpic

 

En Zàrpic

Eren a prop de les vuit del matí, els primers minuts d’obertura del curs escolar. S’agrupaven nois i noies per entrar a davant de les portes del institut. Alguns es coneixien al coincidir en altres col·legis, però molts d’altres eren novells. En Zàrpic es va relacionar, com un imant. En un moment, va ser envoltat de companys i ja destacava com a líder. Ell era molt obert i els explicava les experiències de l’estiu. Tot eren cents i milers, cotxes de categoria, que guanyava en tots els esports, que no l’enganxaven en les trapelleries...

A mesura que ell anava agafant consens en el grup, començava a criticar els nouvinguts amb les seves gracietes. Que si un anava mal vestit, que si una noia era massa grassa, que si un portava les ulleres gruixudes...

Aleshores va arribar un noi, alt i gros, amb una motxilla antiquada i les sabates plenes de fang. Ell el va repassar i va fer una exclamació, de la qual en va gaudir tot el grup.

-      -  Mira, en Fangolà! Ha, ha...

El noi venia d’una casa de pagès a peu, i, a causa de la pluja que havia caigut durant la nit anava brut de fang. El nom li va quedar per tot el curs i en Zàrpic es va convertir en el pedant de la classe. La seva mirada de menyspreu cap als altres companys era una sentència. Tal era així, que era ell qui triava els qui jugarien en el seu equip i en Fangolà l’agafava com a defensa en els jocs. Si perdien, la culpa la tenia ell perquè era lent o no tombava els contraris.

Quan feien malifetes com furtar bolígrafs a la llibreria o llaminadures a la botiga de queviures, enganyaven a en Fangolà perquè estès a prop i li tiraven alguna mercaderia a terra a prop seu. Així quan el botiguer els perseguia culpava al pobre Fangolà. Ell estava ben avorrit de les brometes d’en Zàrpic. Inclús a vegades el culpaven de fer mofa del professor quan estava girat escrivint a la pissarra. Llavors, el professor el castigava i tots se’n reien d’ell. El professorat li tenia el dit a l’ull i van començar a albirar que seria un mal alumne.

Per tant en Fangolà era el cap de turc de les malifetes d’en Zàrpic. Aquell a l’hora de sopar, quan estava amb la família, els hi explicava les historietes que li passaven a l’escola, però els seus pares li recomanaven que prengués paciència i què per ells, el que era important eren els treballs i els exàmens. Els pares podrien parlar amb els professors, però no baixaven normalment a la ciutat sinó era de molta necessitat, la feina de la granja els tenia atrapats.

Així va ser com els professors quedaven sorpresos amb els treballs d’en Fangolà perquè estaven ben fets i alguns se’n malfiaven, li preguntaven qui l’havia ajudat o si li havia fet el treball algun germà, cosa que el feia enfadar molt. Els pares d’ell no se’n sabien avenir i varen fer una nota avalant els estudis del noi, malgrat això els professors no ho tenien clar.

Un dia el professor de matemàtiques, per sorpresa, el va fer sortir a la pissarra a l’hora de l’esplai i li va posar problemes difícils per comprovar si els feia ell, però els va solucionar correctament. Va quedar impressionat.

El professor de literatura el va fer sortir a escriure per comprovar la seva gramàtica i no en va trobar cap error. Aleshores en una reunió del claustre de professors en van fer un comentari i van decidir estudiar el cas.

El professor de gimnàstica va ser l’encarregat d’esbrinar el què passava. Ell coneixia bé en Zàrpic, ja que era el millor esportista de tot el grup, tot i que tenia dubtes de la seva actitud amb en Fangolà. Els va proposar, a tots els alumnes, un concurs enigmàtic sense explicar en què consistia. En Zàrpic va acceptar el repte ràpidament i en Fangolà amb precaució. Quan els va tenir reunits al gimnàs, tots es van estranyar perquè era ple de taules i cadires. El professor els va dir:

-    -  La primera prova serà a fora al camp d’atletisme, agafeu les boles de les peses i farem aquesta prova a veure qui la tira més lluny.

Els va posar en fila darrera d’un cercle i els alumnes l’anaven tirant tal com els hi va explicar.

El guanyador va ser en Fangolà. Perquè amb la seva alçada i força la va tirar un metre més lluny que el segon. La noia que va guanyar en el grup de les noies li va picar l’ullet. En Zàrpic estava rabiós.

-     La segona prova serà una prova de resistència. Agafeu les bicicletes i doneu voltes al pati a tota velocitat a veure qui fa més voltes i aguanta més la pressió.

El guanyador va ser en Fangolà que anava una mica més lent però va fer més voltes i el segon en Zàrpic, aquest treia la llengua que quasi li arribava a la barbeta de cansat, mentre que en Fangolà es va recuperar de seguida. Seguidament el professor els va dir:

-     Ara anireu a refrescar-vos i menjar. Després farem l’última prova: Aquesta prova serà una partida d’escacs en el gimnàs. Us asseureu dos a cada taula i jugareu una partida d’eliminació. El que guanyi en farà una altra amb un altre guanyador i així us anireu eliminant fins que en quedeu dos, nois o noies, que faran la partida final. Queda entès?

Tots van contestar afirmativament. En Zàrpic va dir:

-         -  Aquesta és la meva. Jo a casa meva sempre guanyo. Sóc el millor!

Ja heu entès que els finalistes van ser en Zàrpic i en Fangolà? Es van asseure un davant de l’altre envoltats de tots els companys i companyes. Ara ja no reien totes les gràcies d’en Zàrpic, alguns començaven a comprendre que cada un de nosaltres val per coses diferents i en Fangolà els hi ensenyava amb el seu silenci efectiu.

La partida va començar amb un bon atac d’en Zàrpic que va descol·locar en Fangolà, però ràpidament ell va tapar el forat, tot i haver perdut algunes peces importants. Aleshores, va contraatacar i va equiparà les forces en l’escaquer. Va ser una partida memorable en la qual en Zàrpic va voler fer alguna trampa quan el professor no mirava, però els companys es varen posar a protestar i cada vegada eren més a favor d’en Fangolà, que va acabar fent un escac i mat amb la reina i un alfil. Espectacular!

Tots ho celebraven amb el guanyador i saltaven d’alegria. En Fangolà es va acostar a en Zàrpic oferint-li la mà com a bon esportista, però l’altre la va rebutjar. Els companys que ho van presenciar li van fer una bona xiulada a en Zàrpic, que va marxar cap a casa seva amb una bona lliçó.

A partir d’aquell moment les coses van canviar a la classe. En Zàrpic ho va entendre com la resta d’alumnes. Va ser bo, per tots, comprendre que en una classe mai s’és el millor, tots tenim mancances.

Xavier Cassany, Girona