Gats de París

Gats de París

Era un matí mig assolellat, amb un cel enrajolat de clars i núvols, als jardins que voregen el riu Sena davant de la Torre Eiffel. Quan una bella dama, vestida tota de negra, molt elegant, va baixar del cotxe amb una gateta sota el braç, era Madame Penombre. Així com ella, tot el que l’envoltava era negre: la gateta, el barret, la bossa de mà i les sabates, el cotxe i el xofer, inclús la pintura dels llavis, les ungles i fins hi tot, la seva ombra. Li agradava que l’admiressin com una dama de caràcter distingit però  desentonava, ja que creava un clima gèlid al seu entorn.

La senyora al inici del passeig es va adonar que tenia la sivella d’una de les sabates descordada. Cursi però amb suavitat, va deixar la gata sobre un banc mentre ella s’ajupia, incomodada, a cordar-la. Moment en que va aprofitar l’animal per escapolir-se. La gateta va saltar del banc a terra i va travessar una tanca d’arbustos espessos a gran velocitat, marxant per on no la podia veure la seva mestressa.

A l’altre cantó de la tanca hi havia un nen que jugava, casualment, amb el seu gat negre i li donava una mica del seu esmorzar. El gat esgarrapava els bocins de botifarra que li llançava el marrec:

-     Té, Xiulet! Agafa-ho.

El gat saltava i ho agafava al vol.

La gateta es va parar al costat del nen i el va refregar per cridar-li l’atenció perquè li donés a ella. Ell la va acaronar fregant-li l’espatlla amb els dits i ella va respondre arquejant-la amb satisfacció.

-     Hola gateta! Que fas aquí tota sola? Carai! Quina medalla més bonica que portes. És el teu nom Mimí?

Aleshores li va donar un bocinet del seu esmorzar, mentre que en Xiulet la mirava gelós. La gateta va comprendre la mirada i va marxar amb rapidesa.

La senyora en acabar de cordar-se, se’n va adonar que la gateta no hi era i amb un esglai histèric va córrer a buscar-la. Quan va travessar la tanca va veure el nen que jugava amb el gat i li va dir:

-     Pocavergonya, què fas amb la meva gateta? Fastigós! Què li dones per menjar?

-     No senyora! Que és el meu de gat!

-     Gendarmes! Gendarmes! Que em vol robar la meva estimada gateta! –va cridar la senyora.

El nen per evitar problemes, va arrencar a córrer, i va cridar a en Xiulet perquè el seguís. Però quan va veure que els gendarmes venien corrent i que la dona excitada els induïa perquè li anessin al darrere, va travessar el carrer i va fugir, perquè era un gat de carrer i no podia demostrar res, salvo que era mascle.

-     Aquella dona li fan falta unes bones ulleres! –es va dir, quan va percebre que ja no el seguien i es va parar per descansar, mentre esbufegava.

L’Enric, que es deia el nen, va pensar tornar per buscar aquesta gateta. Si continuava perduda potser seria la novieta del seu gat.

Mentrestant, la gateta es va dirigir cap al riu perquè va olorar menjar i es va trobar una colla de gats en rotllana que es menjaven una alosa del Sena que els havia donat un pescador, fart de peix. En acostar-se, els gats van aixecar el ulls del peix i van intuir que els hi volia prendre aquella forastera. A l’instant, li van saltar al cim i la van ben esgarrapar. Ella va marxar fent ziga-zaga, espantada, i es va amagar a darrera de l’últim graó d’una escala metàl·lica que pujava del riu.

La gateta tota refinada, polida i exuberant, que volia assabentar-se del que passava fora d’una casa tan luxosa, estava ben espantada i amb un aspecte molt diferent, bruta de peix al esgarrapar-la els companys. S’estava llepant tot el cos per netejar-se i curar-se les ferides.

Alhora, la seva mestressa havia anat a la comissaria per posar una denúncia a l’Enric, però com que desconeixia el nen, ho va fer descrivint-lo molt malament pel nerviosisme. Els gendarmes se’ls escapava el somriure per sota el nas i esperaven que marxés aviat, ja que es feia pesada.

-     Senyors gendarmes! Què fan vostès aquí parats? Vagin corrent a buscar la meva gateta!

Però els gendarmes no es movien recolzats en el mostrador gratant-se el cap.

-     Senyora! Hi ha coses més importants que buscar el seu gat!

-     Que no és un gat, que és una gateeetaaaaa!

-     Buf!

La senyora va marxar ben enfadada, rondinava mentre baixava l’escala.

Al vespre, l’Enric va tornar a l’ indret per trobar la gateta. Tenia cura de que no el veiés la senyora, que no fos pels voltants. Buscava i buscava. Mirava per sota els bancs i els arbustos per si s’amagava la gateta. Però no la trobava. Aleshores, al acostar-se a la barana del riu va observar una cua negra que sortia de sota d’un graó i va baixar l’escala amb avidesa. Quan la Mimí el va veure es va acostar refregant-lo i ell es va agenollar per amanyagar-la.

-     Hola gateta, preciosa... –va dir amb veu fluixa i suau, per no espantar-la més.

El seu gat la mirava gelós des de sobre l’espatlla de l’Enric i va començar a bufar, roncar, i ensenyar-li les dents.

-     Calla Xiulet! –i li va donar un copet al front perquè es retirés.

El nen va pensar que no era el moment adequat i que seria millor tornar l’endemà. Es va carregar en Xiulet a coll i va marxar a casa.

Al dia següent, plovia i no va sortir de casa. Observava des de la cuina el color plomís dels teulats de París, ell vivia en una mansarda amb llucanes coberta de pissarra. Algunes xemeneies treien fum, pot ser d’una estufa que escalfava alguna àvia fredeluga.

A l’endemà tornava a fer sol i després d’esmorzar va anar a peu cap al riu. Havia deixat en Xiulet al seu cau per poder, tranquil·lament, acostar-se a la gateta.

Quan va arribar a l’escala, va veure que una nena amanyagava la gateta i li donava menjar. Ell es va apropar lentament i es va dirigir a la nena:

-     Ei! –li va dir mentre la nena aixecava el cap- Hola! T’agraden els gats?

-     Hola! – va contestar educadament- Sí que m’agraden molt.

-     A mi també. L’altre dia vaig tenir un problema amb aquesta gateta i li venia a portar menjar, però veig que tu ja li en dones...

-     Sí, li he portat de casa una mica de fetge, ja que li agrada molt a la Mimí.

-     Ah! Però saps com es diu?

-     Sí, és la gata de casa, però la meva tieta és com una bruixa i no em deixa jugar amb ella. –va dir la nena.

Ell es va donar compte que anava tota negra de roba i va recordar la imatge de la senyora elegant.

-     Ah! És aquella senyora? Ja la conec! Em volia fer agafar pels gendarmes, es pensava que el meu gat amb el que jo jugava, era la seva gateta... quin fart de córrer que em vaig fer!

-     Això es molt normal amb ella, li fa vergonya posar-se ulleres en públic. Ja em va explicar que un nen li havia robat. Jo he vingut  a mirar si era veritat i l’he trobada. –va parar un moment i es miraven la gateta tots dos- Jo visc fa temps amb ella perquè no tinc pares, sóc orfe. És una dona plena de manies. Sempre m’està al darrere perquè sigui una nena educada i amb urbanitat, però és molt avorrit! Les seves amigues són molt cursis, sempre em diuen: Oh!, quina nena més encantadora... i em porten pastissos embafadors!

-     Mm! Quina sort que tens! Jo no en menjo quasi mai. –va dir el nen llepant-se els llavis.

De cop, varen tenir un ensurt en sentir un xisclet.

-     Ah! Ja ho he vist tot! –es va sentir una veu que cridava, era la Madame Penombre que baixava corrent l’escala- Així que vosaltres esteu conxorxats? Sou molt dolents prenent-me la Mimí! Que té fet jo perquè em tractis així Isabella? -venia plorant amb el paraigua aixecat amenaçant.

Ells dos van córrer i els seguia la gateta fugint de la seva mestressa.

La dona corria darrere seu i cridava:

-     Policia! Agafeu-los!.

Els policies que havien vist l’acció, despistaven mirant a un altre cantó i reien sense que els veies la dona. La senyora es va parar cansada i es va posar vermella per l’impropi de la seva acció.

Ells continuaven corrent com si els perseguís un esperit, fins que van trobar un racó en el que es van amagar.

-     Vaja amb la teva tieta, quina mala lluna que té! –va dir l’Enric.

-     Es molt esverada i histèrica. Jo em dic Isabella i tu com et dius?

-     Jo em dic Enric i visc al barri de Montparnasse.

-     Doncs jo visc a l’altre costat del Sena, a prop de l’Arc de Triomf.

Ells anaven traient el cap per veure si venia algú. De cop va dir la Isabella:

-     Saps quina és la meva idea? Buscar-li un cau a la Mimí.

-     Per què vols deixar la gateta aquí? – va preguntar l’Enric.

-     Perquè visqui en llibertat i no tancada en un pis que no hi ha rates.

-     Jo me l’hagués endut cap a casa, volia que fos la xicota d’en Xiulet, el meu gat. El cuido molt bé!

-     Potser si que tens raó, però jo no la veuré més si te l’emportes...

-     Bé, si la deixes aquí no saps a on anirà, pot marxar o la poden agafar altres persones. Els gats que no tenen casa, avui són aquí i demà vés a saber!

-     No em facis por! Ja m’he tingut que escapar per trobar-la.

-     Doncs agafa-la i torna a casa amb ella, la teva tieta estarà contenta d’alegria i no et castigarà. Inclús poder et donarà un premi.

-     Compta que sí! Un rest de crits em regalarà. Apa que n’ets de llest tu!

-     Tu si que ets valenta enfrontant-te amb la meva tieta.

Ella en un impuls el va besar a la comissura dels llavis. Ell avergonyit li va tornar i van restar mirant-se els ulls.

-     M’agradaria tenir un amic com tu, però la meva tieta no em deixaria.

-     Mira tinc una altra idea! Quan t’ofereixi passejar... li demanes que em deixi venir a jugar amb tu i portaré el meu gat, ja el tindré ben net!

-     D’acord, no sé si acceptarà, però si no ho vol em dones el número de telèfon i et trucaré el dia que surti sola amb la criada.

-     Si et sembla bé t’acompanyo fins a casa teva i anem xerrant.

-     Molt bé, anem.

L’Enric va agafar la gateta a coll i van marxar rient i corrent.

A partir d’aquell dia van ser amics per sempre.

Xavier Cassany, Girona

En Fuet

En Fuet

Lladre de professió, el sobrenom li havien posat els companys de feina al veure que feia robatoris amb tanta rapidesa que li costava a la policia de enganxar-lo in fraganti. Amagava el botí robat  i tornava ràpidament al carrer com si no hagués fet res.

Evidentment, tard o d’hora la policia el va agafar i un cop jutjat va anar a la presó. Així, varies vegades, perquè ja el tenien controlat com actuava.

Fa poc va sortir de la presó i no sabia a on anar. La família no el volia a casa seva ja que els feia quedar malament i els seus veïns parlaven d’en Fuet com si fossin un clan.

Va buscar un altre lloc on allotjar-se i que no coneguessin les seves martingales. La ciutat era gran i seria una coincidència que algú el reconegués en un altre barri.

Al cap d’uns dies va anar a passejar i es va asseure en un banc del parc a rumiar, va decidir que no tornaria a robar i buscaria un altra feina. Mentrestant estava assentat observava a les persones que hi transitaven pel passeig  prenent el sol i es rascava el clatell movent el cap, aleshores va mirar al banc i es va fixar en la lluïssor d’un vidre que havia quedat atrapat entre les fustes del seient. Sorprès, va passar el dit per sobre l’objecte i, mirant-se’l bé, es va adonar que era un anell, semblava d’or amb un gran diamant. Va agafar l’escuradents de la boca i neguitós va fer palanca per treure’l, però se li va trencar. Es va treure el cinturó i amb la pua de la sivella ho va tornar a intentar fent una mica més de força, aleshores sí que va sortir. El va fregar amb el jersei i se’l mirava amb incredulitat. Semblava bo i d’alta qualitat. Aquesta vegada havia tingut sort sense haver de robar.

En un instant va veure de reüll un col·lega que s’apropava i amb l’ensurt, perquè no li agafés, el va tirar a terra dissimuladament, darrera del banc. El col·lega va passar sense fer-ne cas de la seva presència i en Fuet va esperar que fos un tros lluny per girar-se a collir-lo.

En aquell precís moment, una garsa que observava la lluïssor del brillant hi va arribar primer que ell i agafant-te’l amb el bec va pujar fins a la branca més alta d’un avet i d’allà va anar al seu niu. En Fuet corria darrere de la garsa vigilant a on es posava. Quan va tenir localitzat el niu va pujar a l’arbre per recuperar-lo.

L’ocell sentint que pujava es va escapar amb l’anell al bec i va canviar d’arbre esperant que en Fuet marxés. Ell va tornar a pujar a l’altre arbre, però l’ocell va tornar a marxar cap a un altre. Quan ja en portava pujats deu arbrers en Fuet estava rebentat de tan enfilar-se i va rumiar que sabent a on era el niu, esperaria al vespre quan la garsa hi tornés a dormir. Es va asseure al peu del tronc i s’hi va adormir.

En el somni es veia amb diners vivint en una casa amb jardí, amb una barbacoa i fent un bon àpat, perquè l’anell valia un dineral i l’havia venut a molt bon preu.

En fer-se fosc la garsa va tornar al niu i en entrar va donar un cop en un branquilló i li va caure l’anell, amb tanta mala sort que caigué sobre la panxa d’en Fuet despertant-te’l. En Fuet va saltar d’alegria quan el va tornar a tenir als dits. L’il·lús es va pensar que la garsa li havia tornat i li va enviar un petó, però la garsa emprenyada va fer un vol en picat i és va posar a picar-li el cap i esgarrapar-lo. En Fuet no se’l podia treure de sobre i el va agafar per una ala. L’ocell s’hi va tornar picant-lo a la galta, no li volia donar l’anell.

Aleshores va passar una avia que tornava de comprar i què, en veure la baralla es va posar a favor del animal i li va donar un cop de bastó a en Fuet, cridant:

-     Què t’ha fet aquest animal? Davant meu no el maltractaràs!

Ell davant dels cops que li donava l’avia es va apartar per esquivar-los aixecant la mà i la garsa va aprofitar per tornar-li a agafar l’anell.

-     Eeee! Eeee! És meu! –cridava en Fuet.

-     Policia! Policia! -cridava l’avia.

-     Senyora que m’ha agafat un anell! -deia en Fuet, però l’avia era sorda.

En aquell moment passava un policia municipal que sentint els crits va arrancar a córrer i va enxampar en Fuet i se’l va emportar a la comissaria, mentre l’avia anava dient:

-     Posi’l a la garjola a aquest maltractador d’animals!

En marxar, el policia i en Fuet, a la garsa li va tornar a caure l’anell. Precisament a sobre del cap de l’avia.

-     Ep! Què és això? Ui, un anell! Quin brillant més gran! Serà bo?

L’avia va mirar amunt i observant la garsa li va picar l’ullet i li va dir:

-     Gràcies guapa!

Ella va marxar ben contenta, perquè la garsa estava cansada de tanta lluita i aquesta vegada que en Fuet no havia fet gaire res va tornar a rebre.

La jutgessa va creure el que deia el policia que maltractava a la garsa i en veure el seu historial li va posar una multa per més que ell deia la veritat.

Ull! Quan a un l’hi agafa mala fama la gent no se’l creu...

Xavier Cassany, Girona

El savi peixet de plata

El savi peixet de plata

Ei! No sóc un peix, ni sóc de plata! Sóc un insecte que volto per les cases i visc dintre els llibres i les escletxes humides. Llegeixo infinitat de llibres vells abandonats que expliquen històries molt interessants i que no els obre ningú. Bé! Algunes persones, a vegades, els volen tirar i aleshores surto jo corrent i els costa d’empaitar-me...

Normalment surto quan és de nit o a les fosques, perquè hi veig poc, però la natura m’ha donat unes antenes més llargues que el meu cos i ho detecto amb el tacte, però jo, a més, a la punta m’hi he instal·lat unes llumetes per poder llegir. M’agraden molt el dolços que hi ha adherits al paper... per això llegeixo mentre vaig menjant, ja que estic sobre les lletres.

Us n’explicaré una d’història, perquè veieu com en són de divertides les que llegeixo i que també ho poden ser per a vosaltres si ho feu:

“En un jorn molt llunyà, quan la gent vivia dintre de coves a la muntanya, hi habitava una noia joveneta que era molt eixerida.

La seva mare li va demanar que anés fins al riu, que era proper, a esbandir, amb aigua i sorra, l’olleta de ceràmica amb la qual havia fet el dinar. En arribar al riu es va ajupir per fer la feina, però va sentir un soroll i va buscar d’on venia. Era d’un noi, d’una altra poblat proper, que estava pescant. L’havia vist algun altre cop al mateix indret. Es varen saludar i cadascun va continuar el seu tarannà.

De cop va aparèixer un os bru per darrera la noia silenciosament. Era immens i la volia caçar. En veure’l el noi va deixar la canya i es va posar a córrer cap a la noia per protegir-la. Es va posar davant de la noia, i a cops de pal s’hi va enfrontar. La noia també va reaccionar al veure que se la volia menjar i ràpidament va tirar-li pedres les més grosses que trobava. L’os esbramegava i donava urpades per agafar la noia, però ells lluitaven com animals per defensar-se. El noi, lluitant amb valentia, li va donar un cop de pal a l’ull de l’os que va començar a sagnar i es va apartar, fugint. Havien vençut.

Es varen mirar feliços i van saltar d’alegria. La gent de la cova ho havia sentit i van baixar corrent a veure què havia succeït. El noi portava una petita ferida al braç i ella una rascada a l’espatlla que varen anar a refrescar al riu.

La mare de la noia va agrair al noi la seva lluita i li va preguntar el seu nom.

-     Ur, em dic, i visc a la muntanya de davant.

-     Ella es diu Nona.- va dir la mare- Ens agradaria que un dia ens vinguis a veure i comparteixis amb nosaltres el menjar.

-     Gràcies.-va contestar el noi

-     Jo també et vull agrair la teva ajuda -va dir-li la Nona-  A hores d’ara ja seria a la panxa del pelut...

Tots van somriure i van anar marxant cap el seus destins.

L’Ur amb les presses havia perdut l’ham d’os que tenia per pescar i que per ell era molt important, havia estat hores per fer-lo. El va cercar una estona i veien que no el trobava, també ell va marxar cap a casa mig desil·lusionat, però compensat per haver conegut la Nona.

A partir d’aquell dia no podia pensar més que amb la noia, li semblava la més bella i simpàtica del seu món. Sempre estava badoc, i els seus amics i veïns en feien bromes que ell responia remugant i mirant cap un altre cantó. Va decidir anar a veure-la i fer-li un regal.

Com que era manyós, volia regalar-li algun detall. Va resoldre anar cap a un indret en el qual hi havia unes pedres especials que quan es polien quedaven brillants. En podria fer un collaret.

Hi així ho va fer. Va cercar les pedres més adients i les va rascar unes amb les altres fins que ho va aconseguir, eren precioses. Sols faltava foradar. Les va posar a dins d’una bossa de cuir i es va posar en camí cap a la cova. En passar per un camí costerut i estret amb un gran precipici al costat, es va tornar a trobar de sobte amb l’os bru. Els dos es van reconèixer, ja que l’os portava una cicatriu a l’ull. L’ós es va posar dret mostrant el seu cos per atemorir l’Ur i venjar-se. Seguidament sense poder reaccionar va donar una urpada al pit de l’Ur que el va fer caure. Ell va agafar-se a una planta per no desplomar-se al precipici ple de roques al fons i l’ós el va voler rematar, però al acostar-se a l’Ur li va fallar la pedra de sota els peus i va precipitar-se al buit. El noi no podia més, perdia la força perquè la ferida era important. Es va desmaiar i va caure pel precipici.

Aquella nit la seva família li va estranyar que no tornés i a punt d’alba un seu amic el va anar a buscar. Va agafar l’arc amb les fletxes i una corda, i sense menjar, va marxar. En passar a la vora del riu va trobar a la Nona i unes amigues que havien anat a buscar aigua. La Nona li va preguntar per l’Ur vergonyosament i al assabentar-se que li havia pogut passar quelcom va decidir acompanyar-lo. Va donar l’encàrrec a les seves amigues per a què avisessin als seus pares i va seguir al noi amb celeritat.  

Tots dos anaven de pressa, un darrera l’altre sense dir res, tenien la incertesa que podia haver-li passat quelcom.

Quan passaven pel camí del precipici la Nona va fer un xisclet i es va posar a plorar. Va veure a baix el cos de l’Ur immòbil. Estava quiet havia caigut sobre la panxa de l’ós. De seguida van reaccionar i van buscar un caminet que accedís al fons del precipici, per això van haver de recular un tros.

En arribar, van separar ràpidament l’Ur de l’os mort, i els va semblar que encara respirava. El van arrastrar pel caminet fins el camí general. Aleshores va començar a retornar-li el coneixement i ha queixar-se de dolor. Cada passa que feien era ple de planys, llavors van decidir que la Nona es quedés al seu costat mentre que el seu amic anava a buscar ajuda.

L’Ur va obrir els ulls i va veure a la Nona al seu costat. Li va fer un gest amb els llavis de plaer. Ella va sentir-se reconfortada i contenta. Després ella li va donar aigua per mullar els llavis i li va preguntar si volia menjar, però ell ho va rebutjar amb un gest de dolor. Estava molt greu.

La Nona portava una mica de carn seca i unes pomes que havia collit, però havia perdut la gana. Sols li amanyagava el cap suaument i va començar a netejar-li les ferides amb l’aigua que portava dins una bota de cuir. Tenia el cos ple d’esgarrapades i unes ferides fondes al pit de l’esgarrapada de l’os.

L’Ur a mesura que era conscient es va tocar la cintura buscant la bossa de les pedres polides i va veure que no les havia perdut. La Nona se’n va adonar encuriosida i va fer el gest de tocar la bossa, però ell li va apartar la mà. Era un secret!

Al cap d’unes hores van arribar quatre companys de l’Ur i van fer una llitera amb pals i les llances que portaven. El posaren a sobre i van començar a fer el camí de retorn. En arribar a la cova en va sortir la dona més anciana, que era la més sàvia en remeis i el va examinar. Va tornar a entrar per buscar ungüents per cicatritzar les ferides que semblaven infectades i les va tapar amb herbes curatives.

Van deixar passar les hores per veure com evolucionava i mentrestant, la Nona va anar a parlar amb la seva família per explicar-los els fets. En el camí va passar per al costat d’un dolmen on hi havia enterrats els antecessors da l’Ur. Es va recolzar preocupada per si li esdevenia la mort al seu estimat, doncs n’estava enamorada. Es va arrencar a córrer fins a casa seva i els va posar el corrent del succés. La seva mare la va consolar explicant-li que havia d’esperar un temps a que el cos reaccionés.

En llevar-se al matí estava cansada perquè no havia dormit gaire de tant preocupada. Va agafar una poma i es va acomiadar dels seus pares per anar a veure l’Ur. Ells van mirar-se amb un somriure dissimulat.

Quan  va arribar al poblat veí, sortia fum de la cova de l’Ur, era de color blanc molt subtil. La família havia cridat el bruixot perquè fes unes ofrenes als esperits de la natura que ajudessin al noi a no traspassar al cantó fosc de les tenebres. Li va posar sobre el pit plomes de gall fer per fer-lo volar i que escapés de la mort i també dents de llop per espantar els esperits malignes.

La Nona en veure això es va espantar, no sabia que dir i es va posar en un racó mirant l’escena, mentre li queia alguna llàgrima en silenci. De tant cansada es va dormir, però al despertar-se l’Ur no era al seu lloc. Es va aixecar angoixada i va anar a preguntar a una dona que estava mastegant cuir per adobar-lo. Ella va assenyalar-li que anés cap a l’exterior, ja que no podia dir res.

Va sortir excitada a punt de esclatar en plors i aleshores el va veure assentat a terra recolzat en unes pells que li havien posat a l’esquena els seus veïns. Quan l’Ur va veure la Nona va fer una rialla i li va assenyalar que s’assentés al seu costat. Ella continuava plorant però aquesta vegada d’emoció. Es van agafar de les mans mirant-se. Van estar junts fins que intuïen el final de la tarda i ella va marxar cap a la seva tribu.

Van passar el dies i l’Ur s’anava recuperant, i a estones, que no hi havia la Nona, treballava les pedres perforant-les. Així al cap d’uns dies va poder anar a cacera i fer les feines de la comunitat. Quan  va estar saludable va agafar el regal i dos cabres i es va dirigir cap a la cova de la Nona a demanar als seus pares que els deixessin viure junts.

La comunitat estava treballant el cuir per fer-se vestits per abrigar-se a l’hivern. Uns rascaven la pell d’un búfal amb una pedra ben afilada de sílex per fer caure el pel, altres picaven la pell entre dues pedres arrodonides, altres les remullaven i preparaven per penjar-les al sol. Els va sorprendre veure arribar l’Ur aquella hora, però tots van riure i van mirar a la  Nona com reaccionava. Ella li va fer un espai al seu costat i es va posar vermella de vergonya, perquè era molt feliç. Llavors ell es va dirigir als seus pares, als quals els va explicar la seva proposta i els va regalar les cabres que eren un bé molt preuat, perquè disposarien de llet crua per beure o fer formatges i si hi havia sort criarien.

Els seus pares van assentir i li van preguntar a on volien viure, ell els va contestar amb un altra pregunta. Els va demanar si els acceptaven a la comunitat per quedar-se a viure amb ells. Aleshores els pares els van dir que s’allunyessin una mica per poder deliberar. Un cop van fer una reunió curta entre les famílies, van considerar que l’Ur es relacionava bé amb tots i a més aportava força i vitalitat a la comunitat.

Seguidament els van cridar i els hi van comunicar que els acceptaven, també que els triarien un racó per a ells a la cova per viure junts. La Nona saltava d’alegria. Però l’Ur, molt content, els va explicar que havia vist en un viatge a gent que vivia en cabanes de troncs i de bruc per teulat, i, que volia provar de construir-ne una al costat de la cova. Tots es van quedar estranyats i il·lusionats d’ajudar-los.

Van fer una petita cerimònia per formalitzar la unió agraint a la natura la seva vida. L’Ur va regalar a la Nona el collaret de granaria i ella a l’Ur una corona de flors i un ham d’os.”

Veieu com el que llegeixo n’és d’interessant? Aprofiteu també vosaltres...

Xavier Cassany, Girona,

La nena que estimava les nines

La nena que estimava les nines

La Neus era una nena activa, un lluquet i molt llesta, tenia molt bones idees. Vivia en un senzill barri d’una ciutat benestant. Sempre jugava sola, tenia un deliri per jugar a nines. I, en un jardí abandonat, a dins d’una cabana construïda per ella de la què mai explicava la seva ubicació, les hi guardava.

La Neus era organitzada i ho aprofitava tot. El cofre a on hi guardava la majoria de les nines era un mundo de viatge, que l’havia trobat abandonat al costat d’un contenidor. Estava cobert d’adhesius de tot el món per l’antic propietari, molt avesat a viatjar. Ella li va semblar meravellós quan el va veure i el va portar al seu indret, carregat en un cotxet vell. El mundo estava ple de nines i també les lleixes que s’havia fet amb quatre fustes que estaven a vessar.

Les nines eren totes regalades o trobades, doncs cap era comprada. Eren les nines que tiraven les noies arran que es feien grans i ja no hi volien jugar.

Hi havia nines de totes mides provinents de diferents condicions socials,  atès que la vestimenta o la pompositat les delatava. Les nines de les nenes riques portaven vestits luxosos i les de les nenes pobres el vestuari era fet a mida per les avies o per elles, amb els retalls de roba que trobaven a la caixa de cosir de les seves mares. També algunes estaven nues o eren mutilades, perquè els hi faltava una cama o un braç, barrejades sense més amb les que tenien magnífics vestits rematats amb puntes de ganxet.

El tret més distintiu de cada nina eren els ulls, hi havia molta diversitat: normalment eren de vidre de colors: verds, blaus o grisos, però quasi cap de marrons. També era de destacar, la gran varietat de pentinats: trenes, rinxols, cues o estirats; i acolorits: rosses, morenes o platí. A més, alguns exemplars eren encara embolicats els cabells o les trenes perquè eren noves. Les seves propietàries, massa fartes d’altres nines, les tenien abandonades al fons del armari sense estrenar. Així com, algun exemplar tenia pocs cabells de tant pentinar-les o tallats pels germans en un acte de revenja.  

I d’accessoris no en parlem, ja que de xumets, biberons i sabates, en tenia un cubell ple.

Un dia, a primera hora de la tarda, va anar a jugar amb les seves nines i des de fora va sentir una cridòria excepcional. Es va arrancar a córrer pel caminet que conduïa a la cabana i al obrir la porta tot estava en silenci com  si no fos d’allà dins, Va tornar a sortir a fora i va mirar pels voltants a veure si hi havia algú estrany que estigués jugant a prop, però no hi havia ningú.

Va tornar a entrar i va fer un repàs, es va posar en el centre i va donar tota la volta mirant incrèdula a totes les nines, restaven immòbils al seu lloc. Sols restava a terra el ninot del ànec Donald. El va recollir i el va posar al seu lloc de la lleixa.

Continuava sentint un xiuxiueig i va veure un bufaforats a la claraboia que havia fet en el centre del teulat amb un tros de fibra transparent. Va fer corre una mica el plàstic i el insecte va sortir disparat. Les nines el miraven com s’escapava i van respirar tranquil·les, ja que ell havia provocat el pànic. No obstant això, la Neus no se’n va adonar del caos.

Va tornar a quedar tot en silenci i es va posar a arranjar una nina que li havia sortit una cama. Un cop arranjada per la seva destresa, es va arraulir en un balancí vell, que havia pertangut a la seva avia. Li agradava asseure-s’hi perquè la sentia a prop, i s’hi va quedar dormida.

En el somni va aparèixer una estança coneguda, era la cuina de casa de l’àvia a la que s’hi anava introduint. Va sentir l’olor de les pomes menudes que cuinava a la cassola amb sucre, com tenia per costum de fer a la tardor. Les coïa lentament a foc molt suau amb una branca de canyella i quedaven caramel·litzades amb hores. Ella va cridar el seu nom varies vegades i encara que la seva presència s’intuïa, no la va veure en cap moment. Aleshores va notar una manyaga en el front i el cabell, però no hi veia a ningú i es va posar a plorar.

De sobte es va despertar i va veure una nena més joveneta que ella al seu costat.

-     Eres tu qui m’ha amanyagat? Quin espant m’has donat!

-     Es que he vist que tenies un malson.

-     Que hi fas aquí? – va preguntar la Neus.

-     He vingut a jugar tota sola, he vist aquesta cabana, i al mirar a dins he quedat sorpresa de veure tantes nines. Després hi he entrat.

-     Aquesta es la meva casa i es un secret! Com ho faré ara, si tu ho vas escampant? Tothom hi vindrà!

-     Jo no diré res!

-     Que m’ho crec! Com et dius?

-     Claudia.

La Neus va pensar una estona en silenci.

-     “Si la faig fora, tornarà amb més gent i m’agafaran el meu tresor i ho perdré tot el que m’ha costat tant de recollir. Si la faig amiga ho hauré de compartir, però ella no ha fet res i jo molt de treball. I si la faig amiga, però donant-me a canvi una penyora? Sí! Ha de ser quelcom que s’estimi molt!”.

Va fer un signe d’assentiment i li va dir:

-     Mira et proposo un tracte. Si tu em portes una cosa que t’estimis molt, jo la guardaré i et deixaré jugar amb les meves nines una estona, però si ho expliques a algú, jo em quedaré amb la teva penyora.

-     Jo sóc molt pobre i no tinc res, sols tinc una nina feta de fusta que em va fer el meu pare abans de marxar a treballar lluny i me l’estimo molt!

-     Ja m’està bé –va contestar la Neus

-     No hi ha dret! -es va queixar la Claudia a punt de plorar – jo si vols tindré cura de les teves nines i et netejaré l’estança, però no siguis dolenta amb mi, ja que és l’únic record que tinc del meu pare...

-     Si no em dones la nina no jugaràs mai amb elles, i ara a callar!

La Claudia va marxar enfadada perquè tenia que donar-li la nina més estimada. Corria i plorava camí avall cap a casa seva, però es va aturar en arribar a les primeres cases i es va recolzar en una olivera a eixugar-se les llàgrimes, perquè la seva mare no detectes res.

La Neus, en canvi, estava rabiosa i preocupada, atès que la nena ho xerraria i pujaria amb altres nens i nenes. Va sortir a fora i va tancar el camí amb ferralla i branques perquè quedés dissimulada l’entrada del jardí i no trobessin la barraca.

Però van passar uns dies i no va venir ningú, Aleshores es va sentir més tranquil·la i segura.

Un dia, al vespre, va sortir per anar a mirar les deixalles de la ciutat per si hi trobava una nina nova i afegir-la a la seva col·lecció. Mirava als contenidors i anava remenant la brossa amb un pal, però no trobava res. La sort la va tenir quan retornava a casa quan va fer una troballa, una nina de fusta. Estava a terra al costat d’un gronxador que penjava d’una branca ferma d’un roure.

Va intuir que podia ser de la Claudia, i se li va ocórrer que si era veritat la tindria callada, sense xerrar. Ella no s’adonava compte que es convertia en una bruixa menyspreable, ja que sols volia el seu bé. Va recollir la nina, se la va emportar a la caseta i la va guardar a la lleixa més alta, perquè no era gens maca. Tots els accidents de la cara eren tallats amb una navalla manualment, les mans eren desproporcionades, tenien un polze i tres dits gruixuts mal tallats. Però la nina desprenia quelcom...

Contínuament que se la mirava, tot i que estava mig amagada li venien remordiments i ràbia, per tant, la va girar d’esquena i la va posar darrere de les altres.

Al cap de dos dies va aparèixer la Claudia, estava molt trista perquè havia perdut la nina. La Neus es va alegrar al confirmar que la nina era d’ella,  i que li serviria per les seves intencions.

-     No! Jo no he vist la nina -va mentir la Neus- Si la veig ja te la donaré.

-     Per favor, si la trobes i me la dones t’estimaré molt perquè és l’únic record del meu pare.

-     Si vols et deixaré una nina quan vinguis a jugar – va dir la Neus, fent-se la falsa amiga.

-     Gràcies, Neus!

Així van jugar la resta de la tarda. Quan va marxar la Claudia, va rumiar que si la trobava jugant, es donaria compte que l’havia enganyat i com dolenta que era, va decidir que la cremaria. Així la Claudia no la trobaria mai. En sentir-se satisfeta per la seva mala idea es va quedar dormida.

Va començar el somni una altra vegada a la cuina de casa la seva avia, però a mida que hi entrava se sentien veus i exclamacions, era la nina de fusta que parlava amb l’avia i li explicava les intencions de la seva neta. A l’àvia no la veia, però sentia les seves exclamacions de sorpresa davant de tanta dolenteria i després va dictaminar que la Neus tindria un escarment.

La Neus suava davant d’aquest malson i es movia molt en el balancí. Va començar a sentir un murmuri, seguit d’un clamor i una cridòria, es va despertar i es va trobar que l’envoltaven totes les nines. Es va espantar. Li demanaven clemència per la nina de fusta que li havien posat a la falda:

-     Es una nina molt estimada, més que a nosaltres, ja que representa l’amor del seu pare. –digué una.

-     Quantes vegades ens has estimat tant tu a nosaltres? Tu tan sols ens vols posseir –va afirmar una altra.

-     Es lletja, però representa l’amor –va replicar una altra.

Es va aixecar d’una rebel·lada plena de fúria amb els ulls ben oberts i va obrir l’estufa per tirar-la a dins. Aleshores va recordar que mai ningú li havia regalat una nina amb amor i va abraçar la nina plorant de  penediment.

A l’endemà, va anar a buscar a la Claudia pels carrers i la va trobar trista perquè encara recordava la seva nina i li va dir:

-     Vine aquesta tarda a la caseta que com sempre jugarem i ens partirem el meu berenar, celebrarem un esdeveniment!

-     Molt bé, ja pujaré.

A primera hora de la tarda va arribar la Claudia i es varen posar a jugar a nines. Cap a les cinc va obrir el berenar, era de pa amb melmelada i el va partir en dos. En acabar li va dir:

-     Aquí tinc un regal per tu, es una nina que es diu Amor i que jo no em mereixo tenir-la. La lliçó que m’has donat de senzillesa i estimació m’ha ensenyat la bona noia que ets i m’has ajudat a millorar. Penso que tu podries ser la meva millor amiga. Vols ser-ho?

-     Si que vull! – i es va abraçar a la Neus.

Aleshores li va donar la nina embolicada en un paper reciclat que havia decorat amb molts de cors i un llaç vermell.

La Claudia va obrir el regal amb emoció i en veure la nina va fer un crit d’alegria i es van posar a riure. La Neus entre llàgrimes li va dir:

-     Et vull fer una proposta, jo cada dia em faig més gran i aviat serà hora de deixar les nines. Quan sigui el moment en voldries tenir cura? Jo vindria algunes tardes a veure’t i podríem berenar com avui... i continuaríem essent amigues...

Així va acabar de bé el dia.

 Amb els anys hi passaren més nenes a darrere d’elles que en van tenir cura i la casa de nines encara existeix.

Xsst! Continua essent un secret!

Xavier Cassany Masó, Girona