El Migrant

 El migrant

Aquell supermercat era la seva supervivència. Els treballadors ja el coneixien, perquè el carro que deixaven sol un moment els clients, moneda que desapareixia. L’Oscar era un noi de quinze anys que tenia problemes. Volia ser totalment lliure.

La seva família eren immigrants d’un país llunyà, que havien vingut a establir-se amb nosaltres. Eren quatre germans, ell n’era el penúltim fill. El més desemparat, ja que els pares tenen preferència pel primer i el darrer. Al primer, li exigeixen la responsabilitat del sosteniment de la família i a l’últim, sol ser el més graciós i mimat. La família malvivia amb treballs precaris que comportava una mala relació familiar. Cadascú tirava pel seu cantó. Sortia i entrava a casa quan volia com si fos invisible i a l’Institut sols hi apareixia quan l’obligaven. No se sentia lligat a res ni a cap company. No tenia amics, sols competidors ja que n’eren molts.

A la Maria dels Àngels li havia caigut bé. Ella treballava en el departament d’afers socials de l’ajuntament. Era l’única persona que s’interessava per ell. Les primeres entrevistes havien sigut molt negatives, perquè no volia col·laborar amb cap de les propostes que li oferien. Tenia la mirada perduda d’una persona en que les lletres de les paraules li cabien per l’altra orella en forma de cascada. No se’n quedava ni una a dins.

Una tarda va anar al supermercat i quan ella se’n va adonar, l’Oscar li estava agafant la moneda. Ell va quedar petrificat en haver-lo enxampat in fraganti i ella amb el semblant serio li va recriminar sense dir paraula, però va canviar el semblant amb un somriure i li va dir:

-     Deixa-la en el seu lloc i jo a canvi et pago un gelat quant sortim.

-     Val! –va contestar ell en sec

Ell la va seguir tota l’estona de la compra, a dos passos enrere, callat amb la mirada habitual de no mirar a ningú als ulls. Quan va acabar de comprar i va pagar, ella li va demanar que l’ajudés a carregar el cotxe, però va fer com si no la sentís, perquè si l’havia convidat era desinteressadament no per a què li fes feines.

-     Ja t’ho val! –va dir ella i el va empentar amb broma.

Però ell va retornar al punt on era com si tingués una molla a dins.

-     Va anem a fer el gelat. Deixo el cotxe a aquí. -Va dir la Maria dels Àngels.

Un cop seguts al bar, amb el gelat a davant, ella li va preguntar el per què del seu silenci i de la seva rebel·lia. L’Oscar estava intranquil i donava mostres de voler marxar tan punt s’acabés el gelat. Ella li va insistir:

-     Et vull ajudar. Vols ser sempre tan pobre que tinguis que robar o fer males feines tota la vida?

Ell tenia raspera al coll i va mirar els seus ulls que es van trobar per primera vegada. Li van sortir unes fluixes paraules.

-     No. A mi em van portar aquí sense preguntar-m’ho i jo no hi estic d’acord.- ella esperava que continués amb els ulls fixes, amb interès.

Va passar un minut.

-     Ho he de fer tot per força. –va continuar amb desgana-  M’obliguen a anar a l’escola, a fer les feines a casa. Quan acabi l’escola hauré d’anar a treballar i no veig el per què serveix estudiar, sinó hi ha feina pels meus amics tampoc n’hi haurà per mi. Vivim en la misèria i ajudes. On és el vostre món? Tan a prop i encara tan llunyà! Quines oportunitats doneu? Som els vostres servents? Alguns migrants troben feines mal pagades. Jo estava més bé al meu país d’origen. Els meus veïns eren amables i amb poca cosa ens en sortíem. Teníem la felicitat en el cor que he canviat per la rancúnia. La teva ajuda no és que no la vulgui. Realment me la podràs donar?

-     Tens raó en part -li va contestar ella-  Jo hi posaré la voluntat per donar-te un cop de mà. Tu hi has de posar la resta. Una pedra si la tires a l’aigua s’enfonsa, però si algú hi posa una fusta a sota flota. Tu seràs la pedra i jo la fusta.

-     Ho entenc. Quina és la teva proposta? –va dir l’Oscar.

-     Ves a classe. Estudia! Per trobar una bona feina has de tenir coneixements essencials o saber a on buscar-los. Si tens bones notes jo seguiré al teu costat recolzant-te. Puc fallar-te algun dia com tu a mi. Però si agafem el compromís, al dia següent hi tornarem fins al final. No es treu blat si el pagès no sembra.

A partir d’aquell dia la seva relació va canviar. L’Oscar hi va posar molta feina i la Maria dels Àngels també. No sé com va acabar, però estic segur que com va llaurar el camp va tenir un millor futur.

Xavier Cassany