El tió

El Tió

En una vall de darrere del cim de Rocacorba hi ha un rumor, que assenyala, que és la contrada on va néixer la llegenda del tió. 

Ja sabeu que a les valls al voltant de Rocacorba totes les vessants de les muntanyes estant plenes d’alzinars i rouredes, pel que sempre quan arribava la tardor es dedicaven els carboners a fer carbó.

Doncs hi havia una vegada un pagès, terratinent de molt mal caràcter, que feia anar als seus treballadors a tallar els arbres i fer-los miques fent pilons per muntar les carboneres. Ho feia de tal manera que no en deixava quasi cap, sols deixava els arbrers petits perquè no els podia fer servir i no li donaven cap guany. Era ric i avar, tant, que pagava uns sous molt reduïts. A més quan treballaven els carboners no es podien parar ni per fer un respir perquè ja estava rondinant. La vall estava normalment plena de fum de les carboneres enceses, si tot estava en calma i no feia vent.

Un dia va comprar un nou tros de bosc perquè no en feia prou, ja que els arbrers del seu bosc tallat, com eren joves, creixien tant a poc a poc que es quedava sense fusta per fer carbó. En aquell nou indret hi havia una gran alzina que era centenària, quan de gran era que acollia un ramat sencer del sol o la pluja. En veure-la, la va voler tallar de seguida fregant-se les mans en pensar els diners que en trauria.

Aquell migdia, a la hora de dinar, va agafar el cistell que li havia preparat la seva dona amb pa, tomàquet, bull negre i blanc, fuet i un porró de vi negre, i es va disposar a dinar a prop de l’alzina. Tot menjant, com era bo, anava bevent una mica massa de vi i així que se li va posar el nas vermell i les galtes rosades. En acabar, tant satisfet, es va adormir fent una migdiada.

En ella, somiava en els diners que guanyaria en tallar l’alzina i els veia sobre la taula, mentrestant va escoltar un plany suau que deia:

-     Ai, ai! Com ho faré jo per pentinar-me si em tallen l’alzina?

-     Qui sou vos per queixar-vos –replicà ell

-     Sóc la Brisaina, la brisa de l’hivern que congela la boira. Jo hem pentino amb l’alzina tot deixant blanques les fulles i branques.

-     Doncs ho haureu de fer en un altre lloc! -va contestar el pagès amb ironia

-     Em plau aquest arbre i cap més! -va dir ella

-     Doncs no serà! perquè el penso tallar! –va tornar a contestar ell

-    Tu mateix.. però et penso deixar sec abans de despertar si no em fas cas – va dir enfadada la brisa.

-     No em facis riure que em cagaré de por –va dir enriolat el pagès

-    Ara veuràs! –cridà la Brisaina acabant la paciència i veient que estava decidit el pagès de tallar-la- Et convertiràs en un soc amb la barretina que portes i el nas vermell! A partir d'ara cagaràs carbó per Nadal i als nens els faràs un regal! I de tant ric que ets... a cops de pal farà que els donaràs diners... i plens de xocolata seran!

De sobte es va convertir en un soc tal com havia dit la Brisaina amb aquell encantament.

Després de dinar, els treballadors el van anar a trobar per dir-li que estaven preparats per tallar l’alzina, amb les destrals ben afilades. Però en trobar-se’l recolzat a l'alzina convertit en un tronc amb la seva cara i el nas vermell, es van espantar i el van amagar. Seguidament van marxar corrent cap a casa amb aquesta història que sols la explicaven als nens com si fos un secret al voltant de Nadal.

Per això es tradició anar a buscar al bosc el tió i preparar uns bastons per picar-lo mentre es canta la cançó:

-     Tió, tió! Caga torró...

Xavier Cassany

Sota el bruc

 Sota el bruc

 

En el llindar del bosc hi vivien unes formigues que eren felices. Estaven orgulloses del seu espai que tenien molt ordenat i net. Eren tan polides i organitzades que fins i tot protegien la boca del formiguer, ja que quan havia de ploure aixecaven el terreny perquè l’aigua no hi entrés.

Un dia va venir una formiga nova. Era igual, però en comptes de tenir una taca blanca entre els ulls en tenia dues. Va estar repassant i observant el terreny i al cap d’un dia es va presentar amb més formigues de les dues taques, les quals els hi varen envair el seu indret.

Elles estaven molestes perquè van fer el formiguer a prop del seu i a més s’havien de repartir el menjar que hi havia al voltant. Es van assabentar que el lloc d’on esdevenien estava ple de runes i porqueria. Per tant, no hi podien viure.

Conclusió: Les van acceptar encara que havien d’anar a buscar el menjar més lluny. Però hi havia mala convivència, ja que tenien unes costums diferents. Ho tenien tot molt mal endreçat, deixaven les coses a mitges, eren molt sorolloses...

Quan va arribar la tardor, les d’una taca van preparar la boca del formiguer per les pluges i les de dues no. Quan van començar a sentir els trons les formigues de dues taques van anar a agafar les pedres i els pals de la boca de les altres per protegir el seu forat i quan va ploure les d’una taca van tenir problemes perquè no les hi entrés aigua a dins. Van haver de treballar molt fort per fer la contenció de l’aigua. Estaven molt emprenyades.

Des de aleshores es varen reunir moltes vegades per buscar una solució i no la trobaven . Xerraven i s’escridassaven però sense entesa. Les d’una taca les volien fer fora perquè era el seu terreny ja que hi eren abans que elles. Les de dues taques s’havien ben acomodat i tenien menjar suficient, els fills campaven bé i eren felices, evidentment no en volien marxar.

Un dia es va presentar una sargantana que veien tant de fato, va començar a menjar-se les formigues sense mirar si eren d’una o dues taques. Quan va estar ben tipa va anar a descansar en un cau entremig d’unes pedres. Totes les formigues estaven espantades i ploraven les seves baixes.

El cap de les d’una taca, que era molt assenyat, va anar a trobar el cap de dues taques que era molt receptiu i li va dir:

-           Guaita! Ja veus que la sargantana no té miraments. Això vol dir que el problema el tenim tots. Quina solució proposes? Si marxem nosaltres se us menjarà a vosaltres o al revés.

-        Tens raó o perseguirà les que marxin i se les menjarà. Què et sembla si lluitem juntes?

                      -              Em sembla molt adient. Anirem al lloc on dorm i la pessigarem           totes alhora.

Així que totes dues van cridar a les seves formigues que van pujar a sobre la sargantana que dormia plàcidament, i, quan el cap de les d’una taca va comptar fins a tres, totes van mossegar a la vegada.

La sargantana es va espolsar de cop i les formigues van sortir disparades, mentre ella es doblegava de dolor i marxava com un coet.

A partir d’aquell moment van entendre les unes i les altres que s’han de respectar per viure juntes i això vol dir no molestar i ajudar-se en moments difícils. La neteja i la convivència són imprescindibles.

Xavier Cassany

Un Nadal febrós

 

Un Nadal febrós?

En el any del Senyor 2020, es va declarar, en el seu inici, una greu pandèmia que afectava greument a les persones, es deia la Corona i s’encomanava mirant la televisió. Tot déu estava confinat a casa seva i, tant sols uns pocs d’atrevits desafiaven les normes de mirar-la fora d’horari, ja que la gent es posava unes ulleres de cul de got i mascareta per veure-la quan assenyalava l’autoritat. Era molt contagiosa ja que si explicaves un programa no permès, al oient li sortien unes orelles com fulles de col. Així, si fos per urgència, necessitaven uns taps de suro poder sortir de casa a fora d’hores i vigilar que la gent no s’acostés a explicar-te res. Tots els ciutadans havien estat tot l’any amb l’ai al cor per si els atrapava la Corona.

L’hivern ja havia començat i faltaven dos dies pel Nadal. Unes figures valentes estaven reunides amb la llum d’una llanterna de leds en el soterrani d’una casa abandonada. Totes elles havien arribat d’una en una, en silenci, fent un tocs convinguts a la porta, fluixets per no cridar l’atenció dels veïns. Però una veïna, que no tenia gana ni res a fer, les observava amb atenció amb sigil.

Un cop reunides, la conversa va començar amb idees per apaivagar l’excitació del poble que patia aquesta estranya malaltia. La veïna xafardera es va atansar a la casa i va observar la reunió per una finestra mal tancada arran de terra. Feia fred i es va arraulir per escoltar el que tramaven. No sentia res! Però es va atrevir amb l’advertiment que podia quedar orelluda. Es va posar un embut a l’orella, però parlaven tant fluixet que ni així ho sentia. Per aquest fet va decidir tornar a casa perquè estava quedant encarcarada i tenia els dits vermells de fred.

-     Recoi! Una cosa que passa interessant al poble i no podré explicar-ne res! Quina ràbia!

El grup no es podia identificar perquè totes les figures anaven amb mascara, gorra amb una ploma al costat, taps, ulleres gruixudes i tapades amb una capa fosca. Era intrigant! A sobre de la taula tenien les armes: uns grans pinzells i esprais. N’eren quatre!

En finalitzar la reunió el grup va ajuntar les mans en una pinya i van dir:

-         Totes a la una!

Van anar sortint agafant diferents direccions, sempre observades per la veïna que desconfiava de la reunió clandestina.

-       No sé si avisar els municipals...-va dir- Ves a saber què volen fer aquests galifardeus i ens encomanen la Corona. A sobre... jo aquí glaçada, aturada cavil·lant i ells deuen haver anat a fer mal?. Ara hi truco!

Va telefonar immediatament a la policia municipal, els quals van desplegar unes patrulles que no van trobar a ningú pels carrers amb la fred que feia. Sols vent glaçat, que movia compassades les branques dels arbrers, en una solitud esfereïdora. Tots van tornar a la base molestos per un avís infructuós.

Quan faltava poc per la una de la nit, la veïna, que no podia dormir, va sentir un soroll al carrer i es va llevar per mirar pel balcó. Passaven les mateixes quatre figures embolcallades amb la capa, gorra i màscara... Cadascuna portava un carretó de mà carregat i sortien del poble pel pont del rec.

-             Ui! Ara és la meva! –va dir i va tornar a trucar a la policia.

La policia, en despenjar, va reconèixer el número que havia trucat abans i la va deixar explicar, però la va advertir:

-             Senyora no ens faci perdre el temps! Ara ho anirem a comprovar, però sinó és veritat la multarem. No es fan bromes a nosaltres.

La patrulla va arribar-se fins al pont del rec, començava a nevar i veien que no hi havia roderes a la neu caiguda, amb els taps tan sols sentien un remor que varen atribuir al moviment dels arbrers esventats. Van decidir tornar cap a la base cada vegada més emprenyats.

La nit passava i la neu anava tapant els teulats i els carrers. A la matinada de cop va plegar. Aleshores les quatre figures, dites Mosquepints, tornaren a venir sense fer soroll, ja que la neu esmorteïa les seves passes. Tornaven amb els carretons carregats. Quan van passar per davant de la casa de la veïna la van saludar. No podia dormir amoïnada per la curiositat.

-             Bon Nadal! Et desitja la D’Artapint i les seves companyes, xafardera, que ja t’havíem vist!

La dona estava molt confusa i enfadada, però continuava vigilant i va veure que escrivien quelcom amb esprais a la paret.

-            No, això no pot passar! Que m’embrutin la meva paret, no!- i va tornar a trucar a la policia.

-          Va senyora! Una altra vegada? No! Vol que la vinguem a buscar i s’estarà en una habitació amb nosaltres ben calenteta? Ja li explicarem nosaltres els acudits...

La dona va penjar rabiosa i va anar a prendre una til·la carregada de sucre per veure si es podia calmar i dormir.

A l’endemà tot el poble va aparèixer nevat amb la neu de quatre colors i amb felicitacions escrites per les parets. Tots, menys una que dormia, celebràvem aquesta iniciativa per passar les males estones que els hi donava aquella pandèmia.

Les Mosquepints havien anat al canal i havien bombejat l’aigua, projectant-la sobre el barri proper amb les manegues que en sortia micronitzada i colorada. Fent l’efecte dels canons de neu, la qual el fort vent glaçat l’havia repartit per les cases.

Ja veieu la Corona no porta res de bo! L’hem de combatre amb bona cara i millors iniciatives...

Xavier Cassany

 

Gats de París

Gats de París

Era un matí mig assolellat, amb un cel enrajolat de clars i núvols, als jardins que voregen el riu Sena davant de la Torre Eiffel. Quan una bella dama, vestida tota de negra, molt elegant, va baixar del cotxe amb una gateta sota el braç, era Madame Penombre. Així com ella, tot el que l’envoltava era negre: la gateta, el barret, la bossa de mà i les sabates, el cotxe i el xofer, inclús la pintura dels llavis, les ungles i fins hi tot, la seva ombra. Li agradava que l’admiressin com una dama de caràcter distingit però  desentonava, ja que creava un clima gèlid al seu entorn.

La senyora al inici del passeig es va adonar que tenia la sivella d’una de les sabates descordada. Cursi però amb suavitat, va deixar la gata sobre un banc mentre ella s’ajupia, incomodada, a cordar-la. Moment en que va aprofitar l’animal per escapolir-se. La gateta va saltar del banc a terra i va travessar una tanca d’arbustos espessos a gran velocitat, marxant per on no la podia veure la seva mestressa.

A l’altre cantó de la tanca hi havia un nen que jugava, casualment, amb el seu gat negre i li donava una mica del seu esmorzar. El gat esgarrapava els bocins de botifarra que li llançava el marrec:

-     Té, Xiulet! Agafa-ho.

El gat saltava i ho agafava al vol.

La gateta es va parar al costat del nen i el va refregar per cridar-li l’atenció perquè li donés a ella. Ell la va acaronar fregant-li l’espatlla amb els dits i ella va respondre arquejant-la amb satisfacció.

-     Hola gateta! Que fas aquí tota sola? Carai! Quina medalla més bonica que portes. És el teu nom Mimí?

Aleshores li va donar un bocinet del seu esmorzar, mentre que en Xiulet la mirava gelós. La gateta va comprendre la mirada i va marxar amb rapidesa.

La senyora en acabar de cordar-se, se’n va adonar que la gateta no hi era i amb un esglai histèric va córrer a buscar-la. Quan va travessar la tanca va veure el nen que jugava amb el gat i li va dir:

-     Pocavergonya, què fas amb la meva gateta? Fastigós! Què li dones per menjar?

-     No senyora! Que és el meu de gat!

-     Gendarmes! Gendarmes! Que em vol robar la meva estimada gateta! –va cridar la senyora.

El nen per evitar problemes, va arrencar a córrer, i va cridar a en Xiulet perquè el seguís. Però quan va veure que els gendarmes venien corrent i que la dona excitada els induïa perquè li anessin al darrere, va travessar el carrer i va fugir, perquè era un gat de carrer i no podia demostrar res, salvo que era mascle.

-     Aquella dona li fan falta unes bones ulleres! –es va dir, quan va percebre que ja no el seguien i es va parar per descansar, mentre esbufegava.

L’Enric, que es deia el nen, va pensar tornar per buscar aquesta gateta. Si continuava perduda potser seria la novieta del seu gat.

Mentrestant, la gateta es va dirigir cap al riu perquè va olorar menjar i es va trobar una colla de gats en rotllana que es menjaven una alosa del Sena que els havia donat un pescador, fart de peix. En acostar-se, els gats van aixecar el ulls del peix i van intuir que els hi volia prendre aquella forastera. A l’instant, li van saltar al cim i la van ben esgarrapar. Ella va marxar fent ziga-zaga, espantada, i es va amagar a darrera de l’últim graó d’una escala metàl·lica que pujava del riu.

La gateta tota refinada, polida i exuberant, que volia assabentar-se del que passava fora d’una casa tan luxosa, estava ben espantada i amb un aspecte molt diferent, bruta de peix al esgarrapar-la els companys. S’estava llepant tot el cos per netejar-se i curar-se les ferides.

Alhora, la seva mestressa havia anat a la comissaria per posar una denúncia a l’Enric, però com que desconeixia el nen, ho va fer descrivint-lo molt malament pel nerviosisme. Els gendarmes se’ls escapava el somriure per sota el nas i esperaven que marxés aviat, ja que es feia pesada.

-     Senyors gendarmes! Què fan vostès aquí parats? Vagin corrent a buscar la meva gateta!

Però els gendarmes no es movien recolzats en el mostrador gratant-se el cap.

-     Senyora! Hi ha coses més importants que buscar el seu gat!

-     Que no és un gat, que és una gateeetaaaaa!

-     Buf!

La senyora va marxar ben enfadada, rondinava mentre baixava l’escala.

Al vespre, l’Enric va tornar a l’ indret per trobar la gateta. Tenia cura de que no el veiés la senyora, que no fos pels voltants. Buscava i buscava. Mirava per sota els bancs i els arbustos per si s’amagava la gateta. Però no la trobava. Aleshores, al acostar-se a la barana del riu va observar una cua negra que sortia de sota d’un graó i va baixar l’escala amb avidesa. Quan la Mimí el va veure es va acostar refregant-lo i ell es va agenollar per amanyagar-la.

-     Hola gateta, preciosa... –va dir amb veu fluixa i suau, per no espantar-la més.

El seu gat la mirava gelós des de sobre l’espatlla de l’Enric i va començar a bufar, roncar, i ensenyar-li les dents.

-     Calla Xiulet! –i li va donar un copet al front perquè es retirés.

El nen va pensar que no era el moment adequat i que seria millor tornar l’endemà. Es va carregar en Xiulet a coll i va marxar a casa.

Al dia següent, plovia i no va sortir de casa. Observava des de la cuina el color plomís dels teulats de París, ell vivia en una mansarda amb llucanes coberta de pissarra. Algunes xemeneies treien fum, pot ser d’una estufa que escalfava alguna àvia fredeluga.

A l’endemà tornava a fer sol i després d’esmorzar va anar a peu cap al riu. Havia deixat en Xiulet al seu cau per poder, tranquil·lament, acostar-se a la gateta.

Quan va arribar a l’escala, va veure que una nena amanyagava la gateta i li donava menjar. Ell es va apropar lentament i es va dirigir a la nena:

-     Ei! –li va dir mentre la nena aixecava el cap- Hola! T’agraden els gats?

-     Hola! – va contestar educadament- Sí que m’agraden molt.

-     A mi també. L’altre dia vaig tenir un problema amb aquesta gateta i li venia a portar menjar, però veig que tu ja li en dones...

-     Sí, li he portat de casa una mica de fetge, ja que li agrada molt a la Mimí.

-     Ah! Però saps com es diu?

-     Sí, és la gata de casa, però la meva tieta és com una bruixa i no em deixa jugar amb ella. –va dir la nena.

Ell es va donar compte que anava tota negra de roba i va recordar la imatge de la senyora elegant.

-     Ah! És aquella senyora? Ja la conec! Em volia fer agafar pels gendarmes, es pensava que el meu gat amb el que jo jugava, era la seva gateta... quin fart de córrer que em vaig fer!

-     Això es molt normal amb ella, li fa vergonya posar-se ulleres en públic. Ja em va explicar que un nen li havia robat. Jo he vingut  a mirar si era veritat i l’he trobada. –va parar un moment i es miraven la gateta tots dos- Jo visc fa temps amb ella perquè no tinc pares, sóc orfe. És una dona plena de manies. Sempre m’està al darrere perquè sigui una nena educada i amb urbanitat, però és molt avorrit! Les seves amigues són molt cursis, sempre em diuen: Oh!, quina nena més encantadora... i em porten pastissos embafadors!

-     Mm! Quina sort que tens! Jo no en menjo quasi mai. –va dir el nen llepant-se els llavis.

De cop, varen tenir un ensurt en sentir un xisclet.

-     Ah! Ja ho he vist tot! –es va sentir una veu que cridava, era la Madame Penombre que baixava corrent l’escala- Així que vosaltres esteu conxorxats? Sou molt dolents prenent-me la Mimí! Que té fet jo perquè em tractis així Isabella? -venia plorant amb el paraigua aixecat amenaçant.

Ells dos van córrer i els seguia la gateta fugint de la seva mestressa.

La dona corria darrere seu i cridava:

-     Policia! Agafeu-los!.

Els policies que havien vist l’acció, despistaven mirant a un altre cantó i reien sense que els veies la dona. La senyora es va parar cansada i es va posar vermella per l’impropi de la seva acció.

Ells continuaven corrent com si els perseguís un esperit, fins que van trobar un racó en el que es van amagar.

-     Vaja amb la teva tieta, quina mala lluna que té! –va dir l’Enric.

-     Es molt esverada i histèrica. Jo em dic Isabella i tu com et dius?

-     Jo em dic Enric i visc al barri de Montparnasse.

-     Doncs jo visc a l’altre costat del Sena, a prop de l’Arc de Triomf.

Ells anaven traient el cap per veure si venia algú. De cop va dir la Isabella:

-     Saps quina és la meva idea? Buscar-li un cau a la Mimí.

-     Per què vols deixar la gateta aquí? – va preguntar l’Enric.

-     Perquè visqui en llibertat i no tancada en un pis que no hi ha rates.

-     Jo me l’hagués endut cap a casa, volia que fos la xicota d’en Xiulet, el meu gat. El cuido molt bé!

-     Potser si que tens raó, però jo no la veuré més si te l’emportes...

-     Bé, si la deixes aquí no saps a on anirà, pot marxar o la poden agafar altres persones. Els gats que no tenen casa, avui són aquí i demà vés a saber!

-     No em facis por! Ja m’he tingut que escapar per trobar-la.

-     Doncs agafa-la i torna a casa amb ella, la teva tieta estarà contenta d’alegria i no et castigarà. Inclús poder et donarà un premi.

-     Compta que sí! Un rest de crits em regalarà. Apa que n’ets de llest tu!

-     Tu si que ets valenta enfrontant-te amb la meva tieta.

Ella en un impuls el va besar a la comissura dels llavis. Ell avergonyit li va tornar i van restar mirant-se els ulls.

-     M’agradaria tenir un amic com tu, però la meva tieta no em deixaria.

-     Mira tinc una altra idea! Quan t’ofereixi passejar... li demanes que em deixi venir a jugar amb tu i portaré el meu gat, ja el tindré ben net!

-     D’acord, no sé si acceptarà, però si no ho vol em dones el número de telèfon i et trucaré el dia que surti sola amb la criada.

-     Si et sembla bé t’acompanyo fins a casa teva i anem xerrant.

-     Molt bé, anem.

L’Enric va agafar la gateta a coll i van marxar rient i corrent.

A partir d’aquell dia van ser amics per sempre.

Xavier Cassany, Girona

En Fuet

En Fuet

Lladre de professió, el sobrenom li havien posat els companys de feina al veure que feia robatoris amb tanta rapidesa que li costava a la policia de enganxar-lo in fraganti. Amagava el botí robat  i tornava ràpidament al carrer com si no hagués fet res.

Evidentment, tard o d’hora la policia el va agafar i un cop jutjat va anar a la presó. Així, varies vegades, perquè ja el tenien controlat com actuava.

Fa poc va sortir de la presó i no sabia a on anar. La família no el volia a casa seva ja que els feia quedar malament i els seus veïns parlaven d’en Fuet com si fossin un clan.

Va buscar un altre lloc on allotjar-se i que no coneguessin les seves martingales. La ciutat era gran i seria una coincidència que algú el reconegués en un altre barri.

Al cap d’uns dies va anar a passejar i es va asseure en un banc del parc a rumiar, va decidir que no tornaria a robar i buscaria un altra feina. Mentrestant estava assentat observava a les persones que hi transitaven pel passeig  prenent el sol i es rascava el clatell movent el cap, aleshores va mirar al banc i es va fixar en la lluïssor d’un vidre que havia quedat atrapat entre les fustes del seient. Sorprès, va passar el dit per sobre l’objecte i, mirant-se’l bé, es va adonar que era un anell, semblava d’or amb un gran diamant. Va agafar l’escuradents de la boca i neguitós va fer palanca per treure’l, però se li va trencar. Es va treure el cinturó i amb la pua de la sivella ho va tornar a intentar fent una mica més de força, aleshores sí que va sortir. El va fregar amb el jersei i se’l mirava amb incredulitat. Semblava bo i d’alta qualitat. Aquesta vegada havia tingut sort sense haver de robar.

En un instant va veure de reüll un col·lega que s’apropava i amb l’ensurt, perquè no li agafés, el va tirar a terra dissimuladament, darrera del banc. El col·lega va passar sense fer-ne cas de la seva presència i en Fuet va esperar que fos un tros lluny per girar-se a collir-lo.

En aquell precís moment, una garsa que observava la lluïssor del brillant hi va arribar primer que ell i agafant-te’l amb el bec va pujar fins a la branca més alta d’un avet i d’allà va anar al seu niu. En Fuet corria darrere de la garsa vigilant a on es posava. Quan va tenir localitzat el niu va pujar a l’arbre per recuperar-lo.

L’ocell sentint que pujava es va escapar amb l’anell al bec i va canviar d’arbre esperant que en Fuet marxés. Ell va tornar a pujar a l’altre arbre, però l’ocell va tornar a marxar cap a un altre. Quan ja en portava pujats deu arbrers en Fuet estava rebentat de tan enfilar-se i va rumiar que sabent a on era el niu, esperaria al vespre quan la garsa hi tornés a dormir. Es va asseure al peu del tronc i s’hi va adormir.

En el somni es veia amb diners vivint en una casa amb jardí, amb una barbacoa i fent un bon àpat, perquè l’anell valia un dineral i l’havia venut a molt bon preu.

En fer-se fosc la garsa va tornar al niu i en entrar va donar un cop en un branquilló i li va caure l’anell, amb tanta mala sort que caigué sobre la panxa d’en Fuet despertant-te’l. En Fuet va saltar d’alegria quan el va tornar a tenir als dits. L’il·lús es va pensar que la garsa li havia tornat i li va enviar un petó, però la garsa emprenyada va fer un vol en picat i és va posar a picar-li el cap i esgarrapar-lo. En Fuet no se’l podia treure de sobre i el va agafar per una ala. L’ocell s’hi va tornar picant-lo a la galta, no li volia donar l’anell.

Aleshores va passar una avia que tornava de comprar i què, en veure la baralla es va posar a favor del animal i li va donar un cop de bastó a en Fuet, cridant:

-     Què t’ha fet aquest animal? Davant meu no el maltractaràs!

Ell davant dels cops que li donava l’avia es va apartar per esquivar-los aixecant la mà i la garsa va aprofitar per tornar-li a agafar l’anell.

-     Eeee! Eeee! És meu! –cridava en Fuet.

-     Policia! Policia! -cridava l’avia.

-     Senyora que m’ha agafat un anell! -deia en Fuet, però l’avia era sorda.

En aquell moment passava un policia municipal que sentint els crits va arrancar a córrer i va enxampar en Fuet i se’l va emportar a la comissaria, mentre l’avia anava dient:

-     Posi’l a la garjola a aquest maltractador d’animals!

En marxar, el policia i en Fuet, a la garsa li va tornar a caure l’anell. Precisament a sobre del cap de l’avia.

-     Ep! Què és això? Ui, un anell! Quin brillant més gran! Serà bo?

L’avia va mirar amunt i observant la garsa li va picar l’ullet i li va dir:

-     Gràcies guapa!

Ella va marxar ben contenta, perquè la garsa estava cansada de tanta lluita i aquesta vegada que en Fuet no havia fet gaire res va tornar a rebre.

La jutgessa va creure el que deia el policia que maltractava a la garsa i en veure el seu historial li va posar una multa per més que ell deia la veritat.

Ull! Quan a un l’hi agafa mala fama la gent no se’l creu...

Xavier Cassany, Girona

El savi peixet de plata

El savi peixet de plata

Ei! No sóc un peix, ni sóc de plata! Sóc un insecte que volto per les cases i visc dintre els llibres i les escletxes humides. Llegeixo infinitat de llibres vells abandonats que expliquen històries molt interessants i que no els obre ningú. Bé! Algunes persones, a vegades, els volen tirar i aleshores surto jo corrent i els costa d’empaitar-me...

Normalment surto quan és de nit o a les fosques, perquè hi veig poc, però la natura m’ha donat unes antenes més llargues que el meu cos i ho detecto amb el tacte, però jo, a més, a la punta m’hi he instal·lat unes llumetes per poder llegir. M’agraden molt el dolços que hi ha adherits al paper... per això llegeixo mentre vaig menjant, ja que estic sobre les lletres.

Us n’explicaré una d’història, perquè veieu com en són de divertides les que llegeixo i que també ho poden ser per a vosaltres si ho feu:

“En un jorn molt llunyà, quan la gent vivia dintre de coves a la muntanya, hi habitava una noia joveneta que era molt eixerida.

La seva mare li va demanar que anés fins al riu, que era proper, a esbandir, amb aigua i sorra, l’olleta de ceràmica amb la qual havia fet el dinar. En arribar al riu es va ajupir per fer la feina, però va sentir un soroll i va buscar d’on venia. Era d’un noi, d’una altra poblat proper, que estava pescant. L’havia vist algun altre cop al mateix indret. Es varen saludar i cadascun va continuar el seu tarannà.

De cop va aparèixer un os bru per darrera la noia silenciosament. Era immens i la volia caçar. En veure’l el noi va deixar la canya i es va posar a córrer cap a la noia per protegir-la. Es va posar davant de la noia, i a cops de pal s’hi va enfrontar. La noia també va reaccionar al veure que se la volia menjar i ràpidament va tirar-li pedres les més grosses que trobava. L’os esbramegava i donava urpades per agafar la noia, però ells lluitaven com animals per defensar-se. El noi, lluitant amb valentia, li va donar un cop de pal a l’ull de l’os que va començar a sagnar i es va apartar, fugint. Havien vençut.

Es varen mirar feliços i van saltar d’alegria. La gent de la cova ho havia sentit i van baixar corrent a veure què havia succeït. El noi portava una petita ferida al braç i ella una rascada a l’espatlla que varen anar a refrescar al riu.

La mare de la noia va agrair al noi la seva lluita i li va preguntar el seu nom.

-     Ur, em dic, i visc a la muntanya de davant.

-     Ella es diu Nona.- va dir la mare- Ens agradaria que un dia ens vinguis a veure i comparteixis amb nosaltres el menjar.

-     Gràcies.-va contestar el noi

-     Jo també et vull agrair la teva ajuda -va dir-li la Nona-  A hores d’ara ja seria a la panxa del pelut...

Tots van somriure i van anar marxant cap el seus destins.

L’Ur amb les presses havia perdut l’ham d’os que tenia per pescar i que per ell era molt important, havia estat hores per fer-lo. El va cercar una estona i veien que no el trobava, també ell va marxar cap a casa mig desil·lusionat, però compensat per haver conegut la Nona.

A partir d’aquell dia no podia pensar més que amb la noia, li semblava la més bella i simpàtica del seu món. Sempre estava badoc, i els seus amics i veïns en feien bromes que ell responia remugant i mirant cap un altre cantó. Va decidir anar a veure-la i fer-li un regal.

Com que era manyós, volia regalar-li algun detall. Va resoldre anar cap a un indret en el qual hi havia unes pedres especials que quan es polien quedaven brillants. En podria fer un collaret.

Hi així ho va fer. Va cercar les pedres més adients i les va rascar unes amb les altres fins que ho va aconseguir, eren precioses. Sols faltava foradar. Les va posar a dins d’una bossa de cuir i es va posar en camí cap a la cova. En passar per un camí costerut i estret amb un gran precipici al costat, es va tornar a trobar de sobte amb l’os bru. Els dos es van reconèixer, ja que l’os portava una cicatriu a l’ull. L’ós es va posar dret mostrant el seu cos per atemorir l’Ur i venjar-se. Seguidament sense poder reaccionar va donar una urpada al pit de l’Ur que el va fer caure. Ell va agafar-se a una planta per no desplomar-se al precipici ple de roques al fons i l’ós el va voler rematar, però al acostar-se a l’Ur li va fallar la pedra de sota els peus i va precipitar-se al buit. El noi no podia més, perdia la força perquè la ferida era important. Es va desmaiar i va caure pel precipici.

Aquella nit la seva família li va estranyar que no tornés i a punt d’alba un seu amic el va anar a buscar. Va agafar l’arc amb les fletxes i una corda, i sense menjar, va marxar. En passar a la vora del riu va trobar a la Nona i unes amigues que havien anat a buscar aigua. La Nona li va preguntar per l’Ur vergonyosament i al assabentar-se que li havia pogut passar quelcom va decidir acompanyar-lo. Va donar l’encàrrec a les seves amigues per a què avisessin als seus pares i va seguir al noi amb celeritat.  

Tots dos anaven de pressa, un darrera l’altre sense dir res, tenien la incertesa que podia haver-li passat quelcom.

Quan passaven pel camí del precipici la Nona va fer un xisclet i es va posar a plorar. Va veure a baix el cos de l’Ur immòbil. Estava quiet havia caigut sobre la panxa de l’ós. De seguida van reaccionar i van buscar un caminet que accedís al fons del precipici, per això van haver de recular un tros.

En arribar, van separar ràpidament l’Ur de l’os mort, i els va semblar que encara respirava. El van arrastrar pel caminet fins el camí general. Aleshores va començar a retornar-li el coneixement i ha queixar-se de dolor. Cada passa que feien era ple de planys, llavors van decidir que la Nona es quedés al seu costat mentre que el seu amic anava a buscar ajuda.

L’Ur va obrir els ulls i va veure a la Nona al seu costat. Li va fer un gest amb els llavis de plaer. Ella va sentir-se reconfortada i contenta. Després ella li va donar aigua per mullar els llavis i li va preguntar si volia menjar, però ell ho va rebutjar amb un gest de dolor. Estava molt greu.

La Nona portava una mica de carn seca i unes pomes que havia collit, però havia perdut la gana. Sols li amanyagava el cap suaument i va començar a netejar-li les ferides amb l’aigua que portava dins una bota de cuir. Tenia el cos ple d’esgarrapades i unes ferides fondes al pit de l’esgarrapada de l’os.

L’Ur a mesura que era conscient es va tocar la cintura buscant la bossa de les pedres polides i va veure que no les havia perdut. La Nona se’n va adonar encuriosida i va fer el gest de tocar la bossa, però ell li va apartar la mà. Era un secret!

Al cap d’unes hores van arribar quatre companys de l’Ur i van fer una llitera amb pals i les llances que portaven. El posaren a sobre i van començar a fer el camí de retorn. En arribar a la cova en va sortir la dona més anciana, que era la més sàvia en remeis i el va examinar. Va tornar a entrar per buscar ungüents per cicatritzar les ferides que semblaven infectades i les va tapar amb herbes curatives.

Van deixar passar les hores per veure com evolucionava i mentrestant, la Nona va anar a parlar amb la seva família per explicar-los els fets. En el camí va passar per al costat d’un dolmen on hi havia enterrats els antecessors da l’Ur. Es va recolzar preocupada per si li esdevenia la mort al seu estimat, doncs n’estava enamorada. Es va arrencar a córrer fins a casa seva i els va posar el corrent del succés. La seva mare la va consolar explicant-li que havia d’esperar un temps a que el cos reaccionés.

En llevar-se al matí estava cansada perquè no havia dormit gaire de tant preocupada. Va agafar una poma i es va acomiadar dels seus pares per anar a veure l’Ur. Ells van mirar-se amb un somriure dissimulat.

Quan  va arribar al poblat veí, sortia fum de la cova de l’Ur, era de color blanc molt subtil. La família havia cridat el bruixot perquè fes unes ofrenes als esperits de la natura que ajudessin al noi a no traspassar al cantó fosc de les tenebres. Li va posar sobre el pit plomes de gall fer per fer-lo volar i que escapés de la mort i també dents de llop per espantar els esperits malignes.

La Nona en veure això es va espantar, no sabia que dir i es va posar en un racó mirant l’escena, mentre li queia alguna llàgrima en silenci. De tant cansada es va dormir, però al despertar-se l’Ur no era al seu lloc. Es va aixecar angoixada i va anar a preguntar a una dona que estava mastegant cuir per adobar-lo. Ella va assenyalar-li que anés cap a l’exterior, ja que no podia dir res.

Va sortir excitada a punt de esclatar en plors i aleshores el va veure assentat a terra recolzat en unes pells que li havien posat a l’esquena els seus veïns. Quan l’Ur va veure la Nona va fer una rialla i li va assenyalar que s’assentés al seu costat. Ella continuava plorant però aquesta vegada d’emoció. Es van agafar de les mans mirant-se. Van estar junts fins que intuïen el final de la tarda i ella va marxar cap a la seva tribu.

Van passar el dies i l’Ur s’anava recuperant, i a estones, que no hi havia la Nona, treballava les pedres perforant-les. Així al cap d’uns dies va poder anar a cacera i fer les feines de la comunitat. Quan  va estar saludable va agafar el regal i dos cabres i es va dirigir cap a la cova de la Nona a demanar als seus pares que els deixessin viure junts.

La comunitat estava treballant el cuir per fer-se vestits per abrigar-se a l’hivern. Uns rascaven la pell d’un búfal amb una pedra ben afilada de sílex per fer caure el pel, altres picaven la pell entre dues pedres arrodonides, altres les remullaven i preparaven per penjar-les al sol. Els va sorprendre veure arribar l’Ur aquella hora, però tots van riure i van mirar a la  Nona com reaccionava. Ella li va fer un espai al seu costat i es va posar vermella de vergonya, perquè era molt feliç. Llavors ell es va dirigir als seus pares, als quals els va explicar la seva proposta i els va regalar les cabres que eren un bé molt preuat, perquè disposarien de llet crua per beure o fer formatges i si hi havia sort criarien.

Els seus pares van assentir i li van preguntar a on volien viure, ell els va contestar amb un altra pregunta. Els va demanar si els acceptaven a la comunitat per quedar-se a viure amb ells. Aleshores els pares els van dir que s’allunyessin una mica per poder deliberar. Un cop van fer una reunió curta entre les famílies, van considerar que l’Ur es relacionava bé amb tots i a més aportava força i vitalitat a la comunitat.

Seguidament els van cridar i els hi van comunicar que els acceptaven, també que els triarien un racó per a ells a la cova per viure junts. La Nona saltava d’alegria. Però l’Ur, molt content, els va explicar que havia vist en un viatge a gent que vivia en cabanes de troncs i de bruc per teulat, i, que volia provar de construir-ne una al costat de la cova. Tots es van quedar estranyats i il·lusionats d’ajudar-los.

Van fer una petita cerimònia per formalitzar la unió agraint a la natura la seva vida. L’Ur va regalar a la Nona el collaret de granaria i ella a l’Ur una corona de flors i un ham d’os.”

Veieu com el que llegeixo n’és d’interessant? Aprofiteu també vosaltres...

Xavier Cassany, Girona,