En Joan sense què?

 En Joan sense què?

Va haver-hi un dia, al vespre, que en Joan Sense Por va anar a veure una amiga, la Dolors, a casa seva. Vivia en un bloc gran de 15 pisos, en un barri marginal de la ciutat. Li va costar d’arribar-hi, ja que l’autobús el va deixar en una zona poc transitada, al costat d’un nus de carreteres i es va haver d’orientar amb el telèfon.

La Dolors el va rebre amb alegria i en explicar-li les peripècies per arribar-hi, ella li va aclarir que era perillós segons l’hora. En Joan, molt superb, li va contestar que a ell no li feia por, ja que havia vençut homes gegants i altres afers esfereïdors. Ella solament va fer un gest, va aixecar la cella, que posava en dubte la seva fanfarronada.

En Joan era un noi molt guapo, rosset amb cabells llargs i una cara imberbe. Tenia catorze anys. Ella, que estava sola a casa, li va proposar per jugar a que es vestís de noia. Ell li va seguir el joc i es va posar una minifaldilla i uns sostenidors. Les rialles se sentien des de l’escala. A continuació es va posar un top i unes sabates de taló de la mare de la Dolors i en caminar es partien de riure davant del mirall. Després el va maquillar i el va pentinar amb un clip de cors. Allò els traspassava i les rialles els hi provocaven mal de panxa.

La Dolors li va proposar:

-          Tu que ets tan “xuleta” a que no surts fins el replà de l’escala.

-          I tant que en sortiré -li va contestar.

Aleshores van obrir la porta del pis i es passejava des d’una porta a l’altra del replà. De sobte la Dolors va tancar la porta i a en Joan no li va fer tanta gràcia. Va trucar varies vegades i la resposta va ser que marxés a casa seva així. Ell, absort, anava trucant el timbre però ella no l’obria. El veí del replà va obrir la seva porta i se’l va mirar creien que era una noia maca. Aquest amable home de mitjana edat li va oferir d’entrar a casa seva per si necessitava ajuda. En Joan, veien que no l’obria la Dolors, va entrar a casa del veí.

-       Què nena jugant amb la Dolors? Aquesta noia tant guapa! Què necessites? En què et puc ajudar? –li va oferir

-          Estava jugant i no puc marxar així!

-          Però si estàs fantàstica? – i li va picar el culet

-          Escolti senyor això no es fa! – li va dir en Joan

-       Noia si ets així de simpàtica... com vols que t’ajudi? – i es va acostar per fer-li una abraçada.

En Joan nerviós li va donar una espenta i va arrancar a córrer cap a la porta marxant del pis. Es va parar a trucar una vegada més al pis de la Dolors, sense resposta. Va pensar que si aquest home no se n’havia adonat que era un noi segurament pel carrer passaria desapercebut.

En sortir al carrer va poder comprovar que els homes se’l miraven molt. Els uns els ulls, altres les cuixes o els pits i fins i tot, una vegada que es va girar li miraven el cul. Es va sentir incòmode. La seva respiració s’anava accelerant i l’angoixa de passar per carrers amb mala il·luminació el feia caminar ràpid.

Quan va arribar a la parada de l’autobús el conductor no el va acceptar perquè no portava diners, tot i demanar-li per favor, li va denegar. Estava molt nerviós ja que no tindria més remei que anar a peu fins a casa seva creuant uns descampats. Però amb la premissa de ser un valent va començar a caminar. Al cap d’una estona va creuar un parc solitari i uns homes li varen barrar el pas. Ell es va arrancar a córrer, més el van atrapar i el van tirar a terra. Al comprovar que era del sexe masculí es varen pensar que era un transvestit, doncs el varen apallissar i insultar. Què intolerant! Una vergonya!

En Joan estava realment espantat quan va entendre que si hagués anat vestit d’home, provablement no li hauria passat res. En arribar a casa seva va escriure un missatge a la Dolors que deia:: “Avui he passat por, després d’assetjar-me, aprofitar-se de mi, mirar-me les cuixes i el cul, agredir-me, insultar-me i apallissar-me, simplement pel fet de ser dona. Ah! i ja he entès la lliçó”.

 

Xavier Cassany, Girona,