La por

La por

La mainada estava aterrida. Uns es van refugiar posant el cap al ventre de la mare. Els altres van mirar ràpidament cap a un altre costat i els més lleugers van desaparèixer del carrer.

Tan sols havia girat la cantonada un home gran com un Sant Pau que impactava pel seu volum.

Tenia els cabells negres ondulats i llargs, un nas vermell ple de grans, unes celles amples i negres amb els pèls de punxa. Els llavis gruixuts, el de dalt partit, entreveien, quan s’obrien, unes dents grans i blanques, emmarcades per una barba negra de feia uns dies. Panxut i mal format, camatort i amb peus grossos, caminava amb grans passes lluitant contra l’aire, que li obria l’abric i semblava encara de més amplada. Tothom li cedia el pas baixant de la vorera.

Però no era tan sols el seu aspecte, era el sac buit que portava a sobre l’espatlla el que els espantava tant. A casa a tots els nens, els pares els havien explicat que si no es portaven bé els recolliria l’Home del Sac, un home, més o menys com el descrit, que se’ls emportava per treure les seves rabietes, tossuderies i malifetes i que no els veurien mai més.

Ell caminava malhumorat per la vila, en veure que tota la mainada corria i s’amagava davant seu, evitant-lo. L’home va buscar una escala, a on va entrar, i els nens que ho veien van fer un esglai, ja que en aquella casa, al primer pis, hi vivia una amiga de l’escola que es deia Maria, la Pigada. Era la més moguda i tossuda, encara que tenia un tret especial, era múrria. De seguida tots van suposar que l’enxamparia.

No n’hi havia cap que volgués marxar del carrer per veure què li passava. Les mares els estiraven cap a casa, però ells es deixaven arrossegar mirant enrere.

El gegant es va asseure en un graó de l’escala per descansar i va fer un traguinyol d’aigua. Ell era conscient de la por que provocava i si de bon principi havia acceptat el rol, ara era com un malson.

Els petits li tiraven tomates, patates o testos des del balcó, quan s’apropava a les portes de casa seva i era un perill passar a poc a poc per les voreres.

Les bromes de la gent gran i els vilatans en passar cada vegada eren més punyents. Ell era com era i prou.

Es va sentir una porta que s’obria i la Maria saltant baixava l’escala, quan de sobte es va trobar aquell gegant assegut que se la mirava. Ella va quedar clavada a la paret i no va dir ni piu, no li sortien els xisclets per més que obria la boca. El gegant va grunyir i va allargar la mà per agafar-la amb delicadesa i la va anar acompanyant per passar amb atenció el graó.

Quan va passar, la Maria va veure les llàgrimes que li queien a aquell homenàs i es va posar a córrer escales avall. En arribar al replà es va parar en sec, es va girar cap a ell i li va dir:

-     Com és que no m’has posat al sac?

-     A tu et sembla que t’ho mereixes?

-     Quasi tots ens ho mereixem. I quan tu eres petit no hi havia Home del Sac?

-     Sempre hi ha hagut a qui ha interessat fer por. Tu no me’n tens?

-     Oh, i tant! Fas tremolar de mirar-te.

L’home va recolzar el cap a la paret i va grinyolar pel sofriment.

-     Jo tinc por de quedar sol, m’agrada la mainada, us miro amb tristesa i voldria jugar-hi. Us expliquen mentides interessades i jo no he agafat mai a cap de vosaltres. Tot és un invent i a ningú faig pena. Per què ho he de pagar jo? Sóc el més infantil i enjogassat del poble, tan sols tinc gran la panxa i la meva pobresa... Vés, Vés...

Al cap d’una estona la Maria i els seus companys van entrar en trompa a l’escala, encuriosits perquè no havia passat res, i van convidar a l’Home del Sac a jugar al carrer. Fins i tot els gegants tenen por.

Xavier Cassany i Masó