Les flors vermelles i el llaüt

Les flors vermelles i el llaüt


No havien sentit mai un vent tan calent com aquell que venia del sud. La família lapó, que vivia al Pol Nord, estava sorpresa perquè es fonia ràpidament una gran massa de gel, que tenien al costat, que protegia les cabanes i el ramat de rens de la fred.

Un infant es va parar a observar unes estranyes taques, en forma humana, que es transparentaven com a dins d’una vitrina de vidre gelat i es va quedar bocabadat mirant. La resta dels infants que jugaven l’estaven buscant i quan el van trobar, clavat, mirant el gel, tots els hi va passar el mateix efecte. Tots observaven en silenci com queien les gotes d’aigua. Assenyalaven sense dir paraula i recorrien amb els ulls aquella paret transparent. Es veien  clarament a dues figures a sobre un cavall com si fossin unes estàtues.

Els habitants del campament en veure els nens encantats s’hi varen acostar, i, tots junts contemplaven aquella meravella. Un noi anava al davant amb un llaüt i darrera una noia de cabells negres, la pell morena i amb un vestit ple dibuixos fets amb fil d’or. El cap del campament, un home ancià els va manar que amb urgència anessin a buscar una mica de llenya per fer foc i que el gel es fonés més de pressa. Tots varen córrer a buscar-ne fent el foc a una distància que escalfés tota la paret. Una àvia sàvia en remeis i històries ancestrals els n’hi va explicar una de molt antiga, en la qual unes persones glaçades havien recuperat la vida quan tots els habitants del poble els hi van tirar l’alè.

A mida que anaven sobresortint del gel, tots estaven neguitosos i no es recordaven de la feina que estaven fent. Ja es desglaçaven els pels de la panxa del cavall, els esperons del noi, entre ells dos hi havia un ram de flor vermelles que per ells eren desconegudes i també una part del vestit de la noia i una cama. En una estona quedaren lliures del gel els caps del cavall, el noi i la noia. En donar l’ordre l’ancià, tot el poble pujat en cadires, escales, tamborets o a peu, es varen acostar apartant el foc i començaren a tirar l’alè.

Cada vegada es fonia més ràpidament i ells insistien enfocant-lo, el més calent  que podien, cap a tot el conjunt. De cop el cavall va fer un espeternec, va renillar i es va aixecar dret. Espantats, tots van caure de cul i s’aixecaren ràpidament perquè el cavall no els xafés. Les dues figures també havien cobrat vida i se’ls miraven estranyats. L’home els va saludar i la princesa els va somriure, tenia una cara bonica i uns ulls preciosos. L’ancià es va apropar i va agafar fortament la brida del cavall. Seguidament els va demanar que baixessin, per la qual cosa els van haver d’ajudar.

Parlaven una llengua estranya i no s’entenien. Tots van aportar menjar i beure del que disposaven per fer l’àpat i es van asseure en rotllana. Mentrestant el cavall el varen posar al mig dels rens perquè mengés. Tots reien, però no es podien explicar res que no fos fent mímica. La raresa dels vestits d’uns i dels altres feia que tot fos un enigma. Quan varen acabar, el noi va afinar el llaüt i els va cantar una cançó d’enyorança del seu país. La noia els va ensenyar el seus vestits i poesies en uns pergamins que portava al sarró. El poble estava entusiasmat pel que els hi exhibien i tota l’espectacular història que els havia succeït, la qual podrien explicar als seus descendents. No els hi van acceptar res, ni el punyal que els hi oferia el noi. En acabar els varen deixar una cabana per dormir. Quan van entrar el noi va dir:

-          Ja som lliures princesa. El drac és mort!

-          Gràcies a tu. T’estimo! Trobador.

I així, al cap d’un temps, es van integrar amb la gent del poble itinerant i viuen feliços en el país nòrdic de Noruega, per si els voleu trobar...



Xavier Cassany, Girona, 19 d’abril del 2020