En Fuet
Lladre de professió, el
sobrenom li havien posat els companys de feina al veure que feia robatoris amb
tanta rapidesa que li costava a la policia de enganxar-lo in fraganti. Amagava el
botí robat i tornava ràpidament al
carrer com si no hagués fet res.
Evidentment, tard o d’hora la
policia el va agafar i un cop jutjat va anar a la presó. Així, varies vegades,
perquè ja el tenien controlat com actuava.
Fa poc va sortir de la presó i no
sabia a on anar. La família no el volia a casa seva ja que els feia quedar
malament i els seus veïns parlaven d’en Fuet com si fossin un clan.
Va buscar un altre lloc on
allotjar-se i que no coneguessin les seves martingales. La ciutat era gran i
seria una coincidència que algú el reconegués en un altre barri.
Al cap d’uns dies va anar a
passejar i es va asseure en un banc del parc a rumiar, va decidir que no tornaria
a robar i buscaria un altra feina. Mentrestant estava assentat observava a les persones
que hi transitaven pel passeig prenent
el sol i es rascava el clatell movent el cap, aleshores va mirar al banc i es
va fixar en la lluïssor d’un vidre que havia quedat atrapat entre les fustes del
seient. Sorprès, va passar el dit per sobre l’objecte i, mirant-se’l bé, es va
adonar que era un anell, semblava d’or amb un gran diamant. Va agafar l’escuradents
de la boca i neguitós va fer palanca per treure’l, però se li va trencar. Es va
treure el cinturó i amb la pua de la sivella ho va tornar a intentar fent una
mica més de força, aleshores sí que va sortir. El va fregar amb el jersei i
se’l mirava amb incredulitat. Semblava bo i d’alta qualitat. Aquesta vegada
havia tingut sort sense haver de robar.
En un instant va veure de reüll
un col·lega que s’apropava i amb l’ensurt, perquè no li agafés, el va tirar a
terra dissimuladament, darrera del banc. El col·lega va passar sense fer-ne cas
de la seva presència i en Fuet va esperar que fos un tros lluny per girar-se a
collir-lo.
En aquell precís moment, una
garsa que observava la lluïssor del brillant hi va arribar primer que ell i
agafant-te’l amb el bec va pujar fins a la branca més alta d’un avet i d’allà
va anar al seu niu. En Fuet corria darrere de la garsa vigilant a on es posava.
Quan va tenir localitzat el niu va pujar a l’arbre per recuperar-lo.
L’ocell sentint que pujava es
va escapar amb l’anell al bec i va canviar d’arbre esperant que en Fuet marxés.
Ell va tornar a pujar a l’altre arbre, però l’ocell va tornar a marxar cap a un
altre. Quan ja en portava pujats deu arbrers en Fuet estava rebentat de tan enfilar-se
i va rumiar que sabent a on era el niu, esperaria al vespre quan la garsa hi
tornés a dormir. Es va asseure al peu del tronc i s’hi va adormir.
En el somni es veia amb diners
vivint en una casa amb jardí, amb una barbacoa i fent un bon àpat, perquè
l’anell valia un dineral i l’havia venut a molt bon preu.
En fer-se fosc la garsa va
tornar al niu i en entrar va donar un cop en un branquilló i li va caure
l’anell, amb tanta mala sort que caigué sobre la panxa d’en Fuet despertant-te’l.
En Fuet va saltar d’alegria quan el va tornar a tenir als dits. L’il·lús es va
pensar que la garsa li havia tornat i li va enviar un petó, però la garsa
emprenyada va fer un vol en picat i és va posar a picar-li el cap i
esgarrapar-lo. En Fuet no se’l podia treure de sobre i el va agafar per una ala.
L’ocell s’hi va tornar picant-lo a la galta, no li volia donar l’anell.
Aleshores va passar una avia
que tornava de comprar i què, en veure la baralla es va posar a favor del
animal i li va donar un cop de bastó a en Fuet, cridant:
- Què
t’ha fet aquest animal? Davant meu no el maltractaràs!
Ell davant dels cops que li
donava l’avia es va apartar per esquivar-los aixecant la mà i la garsa va
aprofitar per tornar-li a agafar l’anell.
- Eeee!
Eeee! És meu! –cridava en Fuet.
- Policia!
Policia! -cridava l’avia.
- Senyora
que m’ha agafat un anell! -deia en Fuet, però l’avia era sorda.
En aquell moment passava un policia
municipal que sentint els crits va arrancar a córrer i va enxampar en Fuet i
se’l va emportar a la comissaria, mentre l’avia anava dient:
- Posi’l
a la garjola a aquest maltractador d’animals!
En marxar, el policia i en Fuet,
a la garsa li va tornar a caure l’anell. Precisament a sobre del cap de l’avia.
- Ep!
Què és això? Ui, un anell! Quin brillant més gran! Serà bo?
L’avia va mirar amunt i observant
la garsa li va picar l’ullet i li va dir:
- Gràcies
guapa!
Ella va marxar ben contenta,
perquè la garsa estava cansada de tanta lluita i aquesta vegada que en Fuet no
havia fet gaire res va tornar a rebre.
La jutgessa va creure el que
deia el policia que maltractava a la garsa i en veure el seu historial li va
posar una multa per més que ell deia la veritat.
Ull! Quan a un l’hi agafa mala
fama la gent no se’l creu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada