Ulls d'ambre

Ulls d’ambre

La noia caminava pel carrer cercant ferros i trastos vells per anar a vendre i així poder comprar menjar per la seva família. Ells sobrevivien a la gran crisi del segle en que molta gent havia perdut la feina i per tant els seus ingressos.

Remenava una pila d’andròmines i va veure al costat del contenidor una nina preciosa que estava molt bruta, segurament abandonada per alguna nena que s’havia fet gran. Ella ja no tenia l’edat de jugar a nines, però no n’havia tingut mai cap de tant bonica i l’hi va fer il·lusió de guardar-la.

En arribar a la caravana on malvivien, els seus germans se’n reien de ella.

-     Apa! Que ja ets gran per jugar nines! Ha,ha! Això no et donarà de menjar...

Ella no va contestar perquè estava cansada. Després de sopar va despullar la nina i va rentar-la, com també tot el vestit. La nina semblava una nena d’uns dos anys.

L’endemà, va anar a buscar més ferralla i en arribar al vespre va veure com una germana seva s’havia apropiat de la nina i li volia pintar la cara amb carbó. Ella va saltar i d’una esgarrapada li va prendre.  Estava rabiosa i va anar a rentar-li la cara. Quan va estar neta va observar que la nina tenia uns ulls castanys i transparents com un ambre i li va semblar que expressaven gratitud.

Va aprofitar per vestir-la i seguidament va asseure’s a taula a sopar amb la nina a la falda. Tota la família va fer una gran riallada i se’n van burlar tot el sopar, però ella va aguantar fins que va ser al llit, on va plorar.

La família, al cap d’uns dies, veien que sempre voltava pel poble amb la nina, perquè no li toquessin, i perquè no portava gaire ferralla  la van abandonar. Quan va retornar al vespre havien marxat amb la caravana cap a un altre poble i l’havien deixat sola.

La tristesa la va copsar un instant, mes com era molt decidida va donar mitja volta i va anar a demanar menjar a les cases més properes perquè tenia molta gana. Una veïna del poble li va donar un entrepà i va buscar un recés per menjar i dormir. A partir d’avui ho compartiria tot amb la nina.

En llevar-se va mirar la nina, feia ulls d’estimar-la, i va concloure de caminar i marxar cap a un altre indret.

A tots el pobles que passava, com que creien que portava una nena petita embolicada, li donaven menjar i l’acceptaven a dormir, però ella l’endemà deia que havia de continuar i marxava perquè no se’n adonessin. Com tothom mirava aquells ulls tant bonics de la nina que parlaven per si sols, les dones se’n quedaven enamorades confonent-la amb una criatura i deien:

-     I que poc que plora aquesta petita...

Ella no contestava. Solament feia una rialla i marxava.Sempre caminava passant de poble en poble en direcció a la capital de la regió, Montpeller. 

Un dia, en que estava cansada de tant caminar es va aturar en una font que estava a sota d’un roure molt gran i ombrívol. En ell hi havia clavat un rètol que deia el nom de la font: “Fontaine du Désir”, que vol dir “Font del desig”. Ella que n’estava tan enamorada de la nina, l’amanyagava i va desitjar-ne un: "La nina podria ser la seva filla". Feliç i desitjant aquest fet es va adormir.

Quan es va despertar va notar que la nina es movia. Ella va tenir un ensurt perquè la nina era viva. L’observava escorcollant si tenia totes les parts del cos i va fer un somriure de satisfacció quan va veure que era real, tenia una nena preciosa i riallera amb el mateixos ulls de la nina. La va abraçar i va plorar tot recordant el què havia demanat.

A partir d’aquella jornada es va bolcar per la nena a qui li va posar el nom molt adient de Desirée, que vol dir desitjada en francès. La nena era llesta i de seguida va aprendre a menjar i caminar, en poc temps va dir les primeres paraules. Tota la contrada admirava la bellesa i les gràcies de la nena mentre anaven fent camí cap a altres ciutats.

Malgrat la seva felicitat, ella pensava en el futur de la nena perquè se l’estimava molt i no el veia esperançador. Rumiava amb la vida nòmada que li donaria i que estaria plena de precarietats, per tant se’n va tornar en direcció a la font per desitjar una millor vida a la nena.

En arribar a la Fontaine du Désir, van acampar a terra. Es van tapar amb una manta regalada per passar la nit i ella va desitjar un bon futur per la Desirée. Al cap d’una estona una pagesa que passava per la zona la va anar a despertar i li va dir:

-     Nena no teniu fred? No podeu passar aquí la nit, veniu cap a casa meva a dormir amb la meva família.

Les dues es varen aixecar del terra i van seguir a la dona fins a la masia, allà les va fer dormir en una habitació confortable.

Al matí va donar un petó molt fort a la nena i silenciosament per no despertar-la va sortir de l’habitació, i de la casa plorant. Havia decidit desaparèixer per sempre més. Confiava que la família la faria seva i que aquest seria el millor destí per la seva nena.

Ull! Quan tingueu un desig....

Xavier Cassany, Girona, confinament 2020