La reina de les agulles

La reina de les agulles

Hi havia una vegada en un país muntanyós, una reina que li agradava molt cosir. Tenia al seu servei moltes cosidores i modistes. Tota la gent anava ben vestida, gràcies a ella. Els habitants no passaven gota de fred a l’hivern, per més neu i gel que hi hagués, sortien al carrer a fer la feina.

Ella cosia els vestits barrejada amb les seves modistes. Per això, ningú sabia dir qui era la reina quan entrava al taller de costura sinó la coneixia. Era molt senzilla i prenia les mides personalment, essent la primera d’agafar la cinta mètrica i fer la feina.

Tots els seus súbdits estaven orgullosos del seu país i de la seva monarca, perquè era la primera de col·laborar i posar-se a disposició d’ells. Tothom l’hi tenia molt de respecte encara que tinguessin converses desenfadades.

En el país del costat, al peu de les muntanyes, era l’altra cara de la moneda, doncs era ben planer. A la primera vila passada la frontera, hi vivia un comte que era molt garrepa i envejós. Tenia a tots els seus súbdits espantats. Tan era així, que quan li passaven pel costat dissimulaven amb el cap cot sense mirar-lo, perquè si els reconeixia els hi enviaria els seus administradors per prendre’ls part dels seus guanys en impostos abusius. I tot era per tenir la caixa de cabals més plena.

Els vilatans murmuraven a les seves espatlles sobre la seva mala sort de pertànyer al país equivocat, ja que sabien pels comentaris dels seus veïns que sempre es complaïen de la seva reina. Quan el comte va saber, pels seus espies, el que comentaven els seus súbdits, va escriure una carta al seu rei demanant que comences la guerra amb el país veí, explicant-li que li volien prendre els súbdits.

El rei que era molt savi, no se’n va fiar i va voler conèixer personalment els fets. Així que un dia al matí va agafar un dels servents més lleials i es va dirigir cap a la capital del país veí fent-se passar per un pobre viatger de pas.

Quan va passar per la vila del comte enganyós, els soldats li exigiren pagar impostos i l’hi van prendre el poc que portava. Tot seguit, donant-li un cop de peu al cul el varen foragitar.

El rei va quedar amb un pam de nas pel tracte que donaven els seus soldats, però va silenciar al seu servent perquè no el descobrís. Seguidament van fer estada aixoplugats en un estable al mig de la palla desprès de menjar unes pomes que van trobar.

Quan es van llevar es dirigiren al país del costat entrant cap el migdia. La seva primera sorpresa fou que els soldats de l’entrada els van convidar a compartir el dinar que tenien, cosa que els varen agrair. Quan anaven passant pobles i masies la gent els ajudava i guiava cap a la capital explicant-los les meravelles del país i de la seva reina, de l’orgullosos que estaven de ser-ne ciutadans, fet que va encuriosir més al rei.

En arribar al castell, la reina va ser informada que uns viatgers la volien saludar i ella educadament els va fer esperar uns minuts ja que cosia una peça delicada. Passada una estona els va fer entrar a la sala a on cosien. El rei va quedar parat de que el rebessin en aquella estança i va buscar amb la mirada a qui s’havia de dirigir, però totes les noies el miraven esperant que digués quelcom. Ell va fer una reverència i una salutació que totes van contestar. Però, silenci, ningú deia res sols els miraven. Una noia se li va acostar i veient la roba bruta i esparracada li digué:

-     No es per ofendre’l. Vostè deu estar cansat del viatge i potser amb una mica de gana. No l’hi agradaria prendre un àpat i beure una mica? Inclòs potser canviar-se. Permeti’m que li doni una  roba en que se sentirà més còmode...

-     L’hi agrairia molt, doncs la seva reïna em veurà molt desafavorit i no sóc digne per la seva recepció –va contestar el rei

-     No es preocupi –va dir la noia

-     Gràcies per la seva caritat.

Quan van sortir per empolainar-se totes van riure encantades de la seva educació. En retornar afaitat i empolainat es van adonar de la seva bellesa cosa que les va excitar més. Els hi van portar menjar i mentrestant menjaven feien broma tots plegats. La noia l’hi preguntava sobre el país d’on venia i les seves costums, del qual contestava a totes les preguntes.

Entretant parlava, va veure que a la noia li havia caigut la caixeta de les agulles de cosir i ell les hi va collir amb una pedra imantada que tenia a la butxaca, doncs totes les agulles s’hi van enganxar de cop. Aleshores ell l’hi va donar i l’hi va dir:

-     Et dono la meva pedra de la sort, perquè t’ho mereixes pel tracte rebut i per a què no t’hagis d’ajupir quan et caiguin a terra.

Ella l’hi va donar les gràcies i el rei es va sentir enamorat de la seva senzillesa i simpatia. Però no era el moment, ell havia vingut per un altre afer, ja que esperava conèixer la reina i contrarestar les notificacions del seu comte.

Quan ella va marxar, ell els hi va preguntar quan vindria la reina. Totes van riure de l’il·lús que havia sigut, ja que li explicaren que tota l’estona havia parlat amb ella. Vermell com un tomata, va marxar agraint les seves atencions.

En arribar a la capital del seu regne, va fer cridar al comte enganyós. El va desposseir del seu comtat per indigne i l’hi va fer entregar la caixa de cabals donant-li a canvi el vestit brut i esparracat que ell portava quan va visitar el país muntanyós, i per acabar el va fer  fora del seu reialme.

Aleshores, va enviar una carta a la reina del país veí demanant-li de poder-s’hi reunir, la qual breument va accedir. En el curs del viatge va passar per la vila del comte enganyós essent rebut amb aclamacions. Els va demanar disculpes de no haver-se assabentat abans dels problemes que patien i els va tornar els diners del comte. Després es va dirigir al país del costat, també rebut amb apoteosi, doncs li tiraven serpentines i flors.

En arribar al palau reial aclamat per una multitud,  va passar a la sala del tro, la reina l’esperava impacienta vestida amb la millor roba per rebre un rei al que precedia la seva saviesa.

La reina es va emportar una gran sorpresa quan va veure que era el noi que havia rebut en el taller de costura i l’hi va fer un somriure de benvinguda com si ja fossin amics. Ell la va saludar respectuosament i li va dirigir unes afectuoses paraules, tot seguit li va mostrar els regals que portava: unes agulles de cosir d’or i unes magnifiques teles perquè  es fes un vestit de nit.

Els dos varen passar unes vetllades meravelloses de les quals en va sortir un gran amor.

Xavier Cassany Masó

Girona