La nena que estimava les nines

La nena que estimava les nines

La Neus era una nena activa, un lluquet i molt llesta, tenia molt bones idees. Vivia en un senzill barri d’una ciutat benestant. Sempre jugava sola, tenia un deliri per jugar a nines. I, en un jardí abandonat, a dins d’una cabana construïda per ella de la què mai explicava la seva ubicació, les hi guardava.

La Neus era organitzada i ho aprofitava tot. El cofre a on hi guardava la majoria de les nines era un mundo de viatge, que l’havia trobat abandonat al costat d’un contenidor. Estava cobert d’adhesius de tot el món per l’antic propietari, molt avesat a viatjar. Ella li va semblar meravellós quan el va veure i el va portar al seu indret, carregat en un cotxet vell. El mundo estava ple de nines i també les lleixes que s’havia fet amb quatre fustes que estaven a vessar.

Les nines eren totes regalades o trobades, doncs cap era comprada. Eren les nines que tiraven les noies arran que es feien grans i ja no hi volien jugar.

Hi havia nines de totes mides provinents de diferents condicions socials,  atès que la vestimenta o la pompositat les delatava. Les nines de les nenes riques portaven vestits luxosos i les de les nenes pobres el vestuari era fet a mida per les avies o per elles, amb els retalls de roba que trobaven a la caixa de cosir de les seves mares. També algunes estaven nues o eren mutilades, perquè els hi faltava una cama o un braç, barrejades sense més amb les que tenien magnífics vestits rematats amb puntes de ganxet.

El tret més distintiu de cada nina eren els ulls, hi havia molta diversitat: normalment eren de vidre de colors: verds, blaus o grisos, però quasi cap de marrons. També era de destacar, la gran varietat de pentinats: trenes, rinxols, cues o estirats; i acolorits: rosses, morenes o platí. A més, alguns exemplars eren encara embolicats els cabells o les trenes perquè eren noves. Les seves propietàries, massa fartes d’altres nines, les tenien abandonades al fons del armari sense estrenar. Així com, algun exemplar tenia pocs cabells de tant pentinar-les o tallats pels germans en un acte de revenja.  

I d’accessoris no en parlem, ja que de xumets, biberons i sabates, en tenia un cubell ple.

Un dia, a primera hora de la tarda, va anar a jugar amb les seves nines i des de fora va sentir una cridòria excepcional. Es va arrancar a córrer pel caminet que conduïa a la cabana i al obrir la porta tot estava en silenci com  si no fos d’allà dins, Va tornar a sortir a fora i va mirar pels voltants a veure si hi havia algú estrany que estigués jugant a prop, però no hi havia ningú.

Va tornar a entrar i va fer un repàs, es va posar en el centre i va donar tota la volta mirant incrèdula a totes les nines, restaven immòbils al seu lloc. Sols restava a terra el ninot del ànec Donald. El va recollir i el va posar al seu lloc de la lleixa.

Continuava sentint un xiuxiueig i va veure un bufaforats a la claraboia que havia fet en el centre del teulat amb un tros de fibra transparent. Va fer corre una mica el plàstic i el insecte va sortir disparat. Les nines el miraven com s’escapava i van respirar tranquil·les, ja que ell havia provocat el pànic. No obstant això, la Neus no se’n va adonar del caos.

Va tornar a quedar tot en silenci i es va posar a arranjar una nina que li havia sortit una cama. Un cop arranjada per la seva destresa, es va arraulir en un balancí vell, que havia pertangut a la seva avia. Li agradava asseure-s’hi perquè la sentia a prop, i s’hi va quedar dormida.

En el somni va aparèixer una estança coneguda, era la cuina de casa de l’àvia a la que s’hi anava introduint. Va sentir l’olor de les pomes menudes que cuinava a la cassola amb sucre, com tenia per costum de fer a la tardor. Les coïa lentament a foc molt suau amb una branca de canyella i quedaven caramel·litzades amb hores. Ella va cridar el seu nom varies vegades i encara que la seva presència s’intuïa, no la va veure en cap moment. Aleshores va notar una manyaga en el front i el cabell, però no hi veia a ningú i es va posar a plorar.

De sobte es va despertar i va veure una nena més joveneta que ella al seu costat.

-     Eres tu qui m’ha amanyagat? Quin espant m’has donat!

-     Es que he vist que tenies un malson.

-     Que hi fas aquí? – va preguntar la Neus.

-     He vingut a jugar tota sola, he vist aquesta cabana, i al mirar a dins he quedat sorpresa de veure tantes nines. Després hi he entrat.

-     Aquesta es la meva casa i es un secret! Com ho faré ara, si tu ho vas escampant? Tothom hi vindrà!

-     Jo no diré res!

-     Que m’ho crec! Com et dius?

-     Claudia.

La Neus va pensar una estona en silenci.

-     “Si la faig fora, tornarà amb més gent i m’agafaran el meu tresor i ho perdré tot el que m’ha costat tant de recollir. Si la faig amiga ho hauré de compartir, però ella no ha fet res i jo molt de treball. I si la faig amiga, però donant-me a canvi una penyora? Sí! Ha de ser quelcom que s’estimi molt!”.

Va fer un signe d’assentiment i li va dir:

-     Mira et proposo un tracte. Si tu em portes una cosa que t’estimis molt, jo la guardaré i et deixaré jugar amb les meves nines una estona, però si ho expliques a algú, jo em quedaré amb la teva penyora.

-     Jo sóc molt pobre i no tinc res, sols tinc una nina feta de fusta que em va fer el meu pare abans de marxar a treballar lluny i me l’estimo molt!

-     Ja m’està bé –va contestar la Neus

-     No hi ha dret! -es va queixar la Claudia a punt de plorar – jo si vols tindré cura de les teves nines i et netejaré l’estança, però no siguis dolenta amb mi, ja que és l’únic record que tinc del meu pare...

-     Si no em dones la nina no jugaràs mai amb elles, i ara a callar!

La Claudia va marxar enfadada perquè tenia que donar-li la nina més estimada. Corria i plorava camí avall cap a casa seva, però es va aturar en arribar a les primeres cases i es va recolzar en una olivera a eixugar-se les llàgrimes, perquè la seva mare no detectes res.

La Neus, en canvi, estava rabiosa i preocupada, atès que la nena ho xerraria i pujaria amb altres nens i nenes. Va sortir a fora i va tancar el camí amb ferralla i branques perquè quedés dissimulada l’entrada del jardí i no trobessin la barraca.

Però van passar uns dies i no va venir ningú, Aleshores es va sentir més tranquil·la i segura.

Un dia, al vespre, va sortir per anar a mirar les deixalles de la ciutat per si hi trobava una nina nova i afegir-la a la seva col·lecció. Mirava als contenidors i anava remenant la brossa amb un pal, però no trobava res. La sort la va tenir quan retornava a casa quan va fer una troballa, una nina de fusta. Estava a terra al costat d’un gronxador que penjava d’una branca ferma d’un roure.

Va intuir que podia ser de la Claudia, i se li va ocórrer que si era veritat la tindria callada, sense xerrar. Ella no s’adonava compte que es convertia en una bruixa menyspreable, ja que sols volia el seu bé. Va recollir la nina, se la va emportar a la caseta i la va guardar a la lleixa més alta, perquè no era gens maca. Tots els accidents de la cara eren tallats amb una navalla manualment, les mans eren desproporcionades, tenien un polze i tres dits gruixuts mal tallats. Però la nina desprenia quelcom...

Contínuament que se la mirava, tot i que estava mig amagada li venien remordiments i ràbia, per tant, la va girar d’esquena i la va posar darrere de les altres.

Al cap de dos dies va aparèixer la Claudia, estava molt trista perquè havia perdut la nina. La Neus es va alegrar al confirmar que la nina era d’ella,  i que li serviria per les seves intencions.

-     No! Jo no he vist la nina -va mentir la Neus- Si la veig ja te la donaré.

-     Per favor, si la trobes i me la dones t’estimaré molt perquè és l’únic record del meu pare.

-     Si vols et deixaré una nina quan vinguis a jugar – va dir la Neus, fent-se la falsa amiga.

-     Gràcies, Neus!

Així van jugar la resta de la tarda. Quan va marxar la Claudia, va rumiar que si la trobava jugant, es donaria compte que l’havia enganyat i com dolenta que era, va decidir que la cremaria. Així la Claudia no la trobaria mai. En sentir-se satisfeta per la seva mala idea es va quedar dormida.

Va començar el somni una altra vegada a la cuina de casa la seva avia, però a mida que hi entrava se sentien veus i exclamacions, era la nina de fusta que parlava amb l’avia i li explicava les intencions de la seva neta. A l’àvia no la veia, però sentia les seves exclamacions de sorpresa davant de tanta dolenteria i després va dictaminar que la Neus tindria un escarment.

La Neus suava davant d’aquest malson i es movia molt en el balancí. Va començar a sentir un murmuri, seguit d’un clamor i una cridòria, es va despertar i es va trobar que l’envoltaven totes les nines. Es va espantar. Li demanaven clemència per la nina de fusta que li havien posat a la falda:

-     Es una nina molt estimada, més que a nosaltres, ja que representa l’amor del seu pare. –digué una.

-     Quantes vegades ens has estimat tant tu a nosaltres? Tu tan sols ens vols posseir –va afirmar una altra.

-     Es lletja, però representa l’amor –va replicar una altra.

Es va aixecar d’una rebel·lada plena de fúria amb els ulls ben oberts i va obrir l’estufa per tirar-la a dins. Aleshores va recordar que mai ningú li havia regalat una nina amb amor i va abraçar la nina plorant de  penediment.

A l’endemà, va anar a buscar a la Claudia pels carrers i la va trobar trista perquè encara recordava la seva nina i li va dir:

-     Vine aquesta tarda a la caseta que com sempre jugarem i ens partirem el meu berenar, celebrarem un esdeveniment!

-     Molt bé, ja pujaré.

A primera hora de la tarda va arribar la Claudia i es varen posar a jugar a nines. Cap a les cinc va obrir el berenar, era de pa amb melmelada i el va partir en dos. En acabar li va dir:

-     Aquí tinc un regal per tu, es una nina que es diu Amor i que jo no em mereixo tenir-la. La lliçó que m’has donat de senzillesa i estimació m’ha ensenyat la bona noia que ets i m’has ajudat a millorar. Penso que tu podries ser la meva millor amiga. Vols ser-ho?

-     Si que vull! – i es va abraçar a la Neus.

Aleshores li va donar la nina embolicada en un paper reciclat que havia decorat amb molts de cors i un llaç vermell.

La Claudia va obrir el regal amb emoció i en veure la nina va fer un crit d’alegria i es van posar a riure. La Neus entre llàgrimes li va dir:

-     Et vull fer una proposta, jo cada dia em faig més gran i aviat serà hora de deixar les nines. Quan sigui el moment en voldries tenir cura? Jo vindria algunes tardes a veure’t i podríem berenar com avui... i continuaríem essent amigues...

Així va acabar de bé el dia.

 Amb els anys hi passaren més nenes a darrere d’elles que en van tenir cura i la casa de nines encara existeix.

Xsst! Continua essent un secret!

Xavier Cassany Masó, Girona