El pregó de festes

El pregó de festes

Hi havia una vegada, en el poble de Nassalt, tres regidors que discutien quin d’ells seria el que faria el pregó de la festa Major. Aquell any, l’alcalde havia encarregat als seus regidors, que en triessin un d’ells com a premi el fet que havien estat molt units i desenvolupaven una bona feina.

Era un poble molt particular en què el que tenia el nas més gros havia de ser l’alcalde per ensumar els temes importants, el primer tinent d’alcalde havia de tenir les orelles grosses per saber que passava en el poble, el regidor de cultura havia de tenir la llengua llarga per fer discursos, el de comerç havia de tenir gana per provar les delícies del poble i fer-ne divulgació. El d’urbanisme havia de ser àgil per voltar pels carrers a veure el què mancava i així successivament.

Els tres eren els escollits, aquell dia no es posaven d’acord perquè tots tres ho volien llegir el pregó. Per arranjar el desacord van decidir fer uns reptes i qui guanyés seria el pregoner:

-          Jo proposo anar corrent fins el riu i tornar, i, el que arribi primer guanya -va dir el primer.

-          Si home! Ho dius tu perquè ets el més jove i guanyaries segur –van contestar els altres dos

-          I si fem una cursa a veure qui menja més botifarres? –va dir el segon.

-          No, no! Que tu ets molt panxut i endrapes molt -van contestar els altres.

-          Que us sembla? posarem un rètol lluny i el que primer el llegeixi serà el pregoner.

-          Va, home va! No veus que ell és guenyo i jo porto ulleres de got! –li va contestar el grassó.

No hi havia manera de posar-se d’acord. Tots tiraven cap el seu cantó. Aleshores la jutgessa de pau, que era molt sàvia, els hi va dir:

-          Escolteu nois, us han premiat per estar treballant pel poble tots tres units, per tant seria bo que ho féssiu tots tres alhora. Primer un diu una paraula, l’altre la segona, l’altre la tercera i així fins el final.

-          Carai, tens raó! Està molt ben trobat! –van concloure tots.

Es van reunir de seguida per fer el text i van acordar dir:

-          “Ciutadans de Nassalt! Estem orgullosos de ser els escollits per fer el pregó d’enguany...

Quan varen acabar repassaren el text i acordaren de fer tres pilons posant les paraules que havien de llegir cada un. Després de la feinada de fer tantes cartolines com paraules hi havia, les varen posar a sobre de la taula del secretari amb el nom de cadascú a sobre del piló que els corresponia. Un cop feta la feina van marxar cap a casa.

L’endemà, tot el consistori ben mudat van anar cap a llegir el pregó a la hora prevista. Els tres regidors van agafar les cartolines, cadascú el seu piló i per no equivocar-se es van posar taps a les orelles. Quan els va senyalar el Senyor alcalde van començar:

-          Ciutadans ... de... Nassalt! Estem orgullosos de ser escollits per fer el dròpol d’enguany i ens encarrega el senyor alcalde de dir-vos que esteu tots convidats a fires pagant ell. El vostre tinent d’alcalde es deixarà estirar les orelles per escoltar millor i en els vostres regidors cal donar-los algun clatellot per motivar-los...

En aquell moment l’alcalde no va poder aguantar més. La gent del poble es partia de riure i aplaudia constantment. Ells es pensaven que els complaïa, però l’alcalde els va treure els taps de les orelles i van comprovar per la seva cara que estaven fent el ridícul. Aleshores van arrencar a córrer i es van amagar a les deveses del voltant del poble fins que es va acabar la festa.

Havia succeït que el dia abans de començar la festa Major, el fill del secretari, que era molt trapella, va afegir i barrejar algunes cartolines dels pilons sense que ningú el veies i va marxar a veure com muntaven les fires.

Encara es posen vermells quan passen pel costat d’algun veí i respecte al trapella, tot el poble li riu la gràcia menys els seus pares.

Xavier Cassany

Girona