Joan, el mogut.
S’aixecava un dia clar i
seré. Sense núvols.
Havia dormit amb una pedra
per coixí i tenia el coll adolorit. La panxa buida, sense res per menjar, l`hi
feia fressa de granotes. En portava uns quants de dies amagat a sota del pont. Estava a la mercè dels vianants que passaven pel pont
quan anaven a treballar cap a la fàbrica.
El camí de la fàbrica
resseguia el riu tot vorejat d’arbres i regularment hi havia bancs, que
aprofitaven els ancians per arrodonir la passejada amb la gran ombra.
La fàbrica estava
situada a la sortida de la vila i era el seu únic recurs. Tots els vilatans en
depenien del estat de la seva economia i de les seves retribucions per mesurar
la felicitat, doncs podien remenar l’olla diàriament.
El seu propietari vivia
a l'altra punta del poble a redós d'una muntanya, en una bonica edificació
voltada d'arbres i gespa, tot fermat amb una alta reixa per quedar fora de
l'observació dels seus conciutadans. Era un home poc sociable, orgullós,
dominant i conservador, amb la finalitat d’augmentar el capital i ser el més
ric.
Quan va passar per
aquell indret, en el seu cotxe luxós, va observar que un veí donava un entrepà
a una persona, de qui tant sols va veure-li la mà.
En arribar al seu
despatx va donar un ordre, immediata de complir-la, als vigilants de la fàbrica
perquè anessin a foragitar aquell rodamón. Havia de donar una bona imatge de
l'empresa.
Així fou executada
l'ordre i els vigilants el van fer fora de males maneres de sota el pont. En
Joan va marxar un tros lluny i es va apropar al riu per rentar-se i refrescar
els cops soferts.
Hi havia un home gran
que pescava a prop seu i que havia vist l'acció dels guardes. L’home es va
aixecar pausadament i va anar a ajudar-lo a guarir els morats i, en acabar, li
va donar part del seu dinar.
Un cop tip, es va
adormir. Dormia inquiet i és movia com si visqués en un somni. Sí! ell somiava que
era feliç en una terra llunyana, on hi feia una feina artesana, l'ofici
de fuster. Fabricava mobles meravellosos, que la gent els hi comprava amb
celeritat a causa de la seva extraordinària bellesa.
Quan es va despertar,
l'home recollia les eines de pescar amb el seu tarannà lent, però sorollós. El
va ajudar a recollir i a sortir de la conca del riu.
Agraït l’ancià, el va
convidar a acompanyar-lo fins a la vila. L’hi ensenyaria un porxo d'una casa,
mig derruïda, on hi podria dormir al mig de la palla, més còmode que a sota el
pont.
Un cop instal·lat, els
veïns en sentir fressa en aquell llogaret sempre tranquil, varen indagar qui hi
remenava. En veure'l tant precari, li portaren menjar i roba, per a donar-li
una estada digne. Ell estava emocionat de l'afecte que li donaven persones que
no coneixia de res.
Al matí següent, s’atansà
la mainada que passava per anar a l'escola. Li feren un còmplice somriure de
benvinguda i estranyats per l'aventura del noi, convingueren tornar-hi a jugar al
sortir de classe.
La gent li preguntava d’on
venia i ell tan sols els tornava resposta amb una mirada trista de gat ferit,
sense dir res més.
A mitja tarda s'aproparen
els marrecs i va jugar amb ells a pilota i a cavall fort, fins que va quedar
exhaust.
Mai s'ho havia passat
tant bé. Aquella nit va dormir feliç, descansant profundament.
En despertar pels cops
de campana de les nou del matí, va allargassar els braços i va tensar la musculatura de
tot el cos, Aleshores va decidir voltar pels carrers de l’entorn per si li donaven dinar
com un gos abandonat.
Quan va arribar a la
casa del propietari de la fàbrica, es va quedar plantat davant del forat a la
reixa per a on ell n’havia sortit feia uns dies, era la seva presó. Ell rumiava
que si creuava la tanca mai tornaria a ser tan feliç i lliure com ho estava essent
aquells dies. Va mirar cap a dins i va veure el seu germà petit que jugava als
peus de la seva mare, trista i amb els ulls ben vermells. Ell s’emocionà, però recordava
els càstigs del seu pare, molt sever.
El seu germà el va veure
i va ser un gran error, doncs al cridar-lo, la mare es va abalançar cap el
forat neguitosa i plorant li demanava que tornés, però ell en va fugir
desesperat per la seva feblesa.
Quan el seu pare va
saber que rondava per la vila, va donar l’ordre de que el busquessin, sense
sort.
La gent en conèixer la
notícia, comentaven sense comprendre, com el noi que tenia de tot i més, ho rebutjava.
Molts van decidir no donar-li res més i el foragitaven al veure'l.
Es va tornar a sentir
trist i apagat al perdre l’estima de tothom. Primer, perquè no s’hi sentia
estimat a casa seva, perquè hi havia una disciplina constant i semblava empresonat.
Ell que estava a l’edat de jugar amb els companys, no en tenia. Vivia avorrit.
Tenia un professor particular que li ensenyava el coneixement i la urbanitat. Que tingués un caràcter fort i una perfecció exagerada. Havia
de portar el negoci familiar i volien que fos inflexible, sense remordiments ni
escrúpols. La sala on estudiava, era rònega i trista, ell
no s’hi sentia motivat. Tant sols volia ser fuster.
També, ara, havia perdut els
seus últims amics de la vila.
Abatut, va començar a
caminar per la carretera amb direcció al seu somni, ser fuster.
Aleshores va escoltar un
cotxe que s'apropava i parava, però no en va fugir, va continuar caminant
decidit, ja sabia que volia fer a la vida.
Del cotxe en va baixar
una persona que corrent el va retenir del braç suaument. Era la seva mare que
el va agafar de la mà mentre caminava al seu costat, a tots dos els hi queien
les llàgrimes en silenci. No hi havien fades.....
Es van aturar, i
mirant-se, van convenir retornar i que aprengués el nou ofici.
Xavier Cassany i Masó, Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada