Capvespre
La
tarda s’acabava.
La llum
era llostre. El sol feia una estona que s’havia amagat darrere de l’última
muntanya i sols quedava una franja taronja entre l’horitzó i els núvols grisos.
Jo estava passejant pel camí de terra ple de basses que reflectien la poca llum
que quedava. Havia plogut tota la jornada.
En
aquells moments observava i gaudia de com anaven desapareixen els colors
vençuts per la foscor i amb la punta del paraigua feia dibuixos a l’aigua de
les basses, quant de sobte es va elevar un home estrafolari emergint de l’aigua.
Ell cridava perquè li havia posat la punta del paraigua al forat del nas.
- És
que vosaltres no ho sabeu! A sota terra estem treballant!
L’home
portava unes ulleres estretes com una diadema amb unes llumetes roses a la part
superior, les quals no deixaven veure els seus ulls. Em va semblar que el seu
nas era petit amb quatre pèls mal comptats a sota, de bigoti. La boca era gran
i li sortien algunes dentasses malgirbades. Tenia les mans grans com pales
dobles en forma de pinça arrodonida i els peus, descalços, eren molt amples
però curts, amb uns ditets petits i ungles negres. Anava vestit amb una túnica
cilíndrica, tota ella plastificada com un tub.
De
seguida es va posar a tremolar en sentir l’airet del capvespre. Jo espantat li
vaig deixar el paravent que portava al braç i vaig veure la petita ferida que
li havia fet al nas d'on sortia un líquid fosforescent groc. Ell continuava
rondinant:
- Eh!
Tu? Volies entrar? Estava treballant molt a prop del meu sostre i per això
m’has tocat! Ah! T’estranya que parli com tu? –jo no gosava dir res escoltant
el ruixat- Conec la vostra parla de tan sentir-la i veure-us a través del vidre
de l’aigua.
Va fer
un espeternec i va continuar.
- No
suporto aquesta fred! Si estic gaire estona més aquí em moriré. Vigila un altra
vegada! Ves amb cura...
I en un
instant va saltar a dins la bassa va desaparèixer i va quedar el meu paravent al
mig de l’aigua. Jo vaig quedar bocabadat i em vaig ajupir per mirar l’aigua de
la bassa a veure si veia quelcom, en va sortir un dit que em va tocar la punta
del nas.
Quin
ensurt! Us ho he volgut compartir. Què havia de fer? Continuar el camí o tornar
corrent cap a casa?
Xavier
Cassany, Girona, octubre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada