dimarts, 14 d’abril del 2020

Capvespre




Capvespre
La tarda s’acabava.
La llum era llostre. El sol feia una estona que s’havia amagat darrere de l’última muntanya i sols quedava una franja taronja entre l’horitzó i els núvols grisos. Jo estava passejant pel camí de terra ple de basses que reflectien la poca llum que quedava. Havia plogut tota la jornada.
En aquells moments observava i gaudia de com anaven desapareixen els colors vençuts per la foscor i amb la punta del paraigua feia dibuixos a l’aigua de les basses, quant de sobte es va elevar un home estrafolari emergint de l’aigua. Ell cridava perquè li havia posat la punta del paraigua al forat del nas.
-     És que vosaltres no ho sabeu! A sota terra estem treballant!
L’home portava unes ulleres estretes com una diadema amb unes llumetes roses a la part superior, les quals no deixaven veure els seus ulls. Em va semblar que el seu nas era petit amb quatre pèls mal comptats a sota, de bigoti. La boca era gran i li sortien algunes dentasses malgirbades. Tenia les mans grans com pales dobles en forma de pinça arrodonida i els peus, descalços, eren molt amples però curts, amb uns ditets petits i ungles negres. Anava vestit amb una túnica cilíndrica, tota ella plastificada com un tub.

De seguida es va posar a tremolar en sentir l’airet del capvespre. Jo espantat li vaig deixar el paravent que portava al braç i vaig veure la petita ferida que li havia fet al nas d'on sortia un líquid fosforescent groc. Ell continuava rondinant:
-     Eh! Tu? Volies entrar? Estava treballant molt a prop del meu sostre i per això m’has tocat! Ah! T’estranya que parli com tu? –jo no gosava dir res escoltant el ruixat- Conec la vostra parla de tan sentir-la i veure-us a través del vidre de l’aigua.
Va fer un espeternec i va continuar.
-     No suporto aquesta fred! Si estic gaire estona més aquí em moriré. Vigila un altra vegada! Ves amb cura...
I en un instant va saltar a dins la bassa va desaparèixer i va quedar el meu paravent al mig de l’aigua. Jo vaig quedar bocabadat i em vaig ajupir per mirar l’aigua de la bassa a veure si veia quelcom, en va sortir un dit que em va tocar la punta del nas.
Quin ensurt! Us ho he volgut compartir. Què havia de fer? Continuar el camí o tornar corrent cap a casa?
Xavier Cassany, Girona, octubre 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada