La Cri-cri

La Cri-cri

Una tarda al sortir de l’escola en Sergi va anar a jugar al magatzem de casa seva. Els seus pares eren drapaires i recollien papers, ampolles i tota mena d’estris de metall que la gent no volia. Amb el trastos que recollien en Sergi gaudia fent andròmines, invents per encarar el futur.

Aquella tarda anava mirant el gènere que havia arribat al matí per tenir una idea del què fabricaria. Entre dos pilons de trastos es va trobar una nena que se’l mirava.

-     Hola. Què fas tu aquí? D’on has sortit? –li va dir

-     Els meus avis han vingut a portar diaris, i ara, el meu avi està cercant panys per si en troba un que funcioni. Què estaves fent?-li va preguntar la nena.

-     Estava buscant alguna cosa per jugar a inventar i fer un enginy -va respondre en Sergi.

-     Per què no hem busques una nina per jugar?

-     Aquí no hi ha nines, van directes a les escombraries. Jo vinc aquí a fer invents.

-     Doncs fes-me’n una –l’hi va pregar

-     Si dona...

-     Si tu ets un inventor em sabràs fer-ne una. -va insistir la nena

-     Bé, pesada... Com et dius?

-     Em diuen Cri-cri.

-     Caram! Quin nom més rar. Jo em dic Sergi. A veure... farem una nina de paper.

-     Val. Què et sembla aquest paper?-va dir la Cri-cri

En Sergi va agafar el paper, que no l’hi agradava gens, i el va anar doblegant per fer el cos de la nina. Després, per fer les cames i els bracets va enrotllar un diari. El cap, el va fer amb una bola de paper de regal daurat, i els cabells, amb unes tires de cordill. Llavors va anar a buscar cinta per enganxar-ho tot a la oficina del seu pare i ho va unir.

-     Què et sembla? – li va preguntar a la nena

-     Bé. Ara li podries posar un vestit?

En Sergi va assentir malhumorat, però es va posar a buscar fins que va trobar un paper de regal rosa.

-     A mi no m’agrada el rosa. -va dir la Cri-cri

Va tornar a remenar fins que en va sortir un de flors blaves.

-     Bé. Si no hi ha res més... –va dir ella, sarcàsticament.

En Sergi va tornar a buscar fins que en va sortir un de platejat amb flors vermelles. La nena va fer un gest de fàstic i ell va continuar fins que en va sortir un de groc i verd amb el qual ella va consentir. En Sergi li va col·locar a la nina. Llavors ella va dir:

-     Talla-li la faldilla que és massa llarga i fes-li sense mànigues.

Ell es va carregar de paciència i va anar a cercar unes tisores per retallar el vestit.

-     Ara li podries fer un impermeable perquè no es mulli?

En Sergi va obrir els ulls de sorprès, però va buscar una bossa comercial i la hi va retallar, fent una caputxa amb el cul i uns forats pel braços. Aleshores li va preguntar:

-     Què et sembla? Ja deu estar acabada.

-     No, no. Li falten unes sabates, una bossa i un cotxe...

Ell es va posar vermell i li va fer un cotxe amb una llauna, unes sabates i una bossa. I ella va dir:

-     Què hi posarem a dins la bossa?

-     Mira Cri-cri, tu mateixa. Això no és jugar junts –li va dir empipat en Sergi

-     Què sí! Jo estic jugant a manar –va dir la nena

-     Doncs ves fent, jo me’n vaig a berenar.

-     Què em faries una llesca de pa amb tomàquet?

-     Mira, mira, allà tens un full blanc i un de vermell, les tisores... i tu mateixa...

-     Bé m’ha agradat molt jugar amb tu. Demà tornaré!

En Sergi es va posar les mans amb els punys tancats a les butxaques de ràbia. Va pensar que l’endemà s’amagaria. Aleshores l’àvia la va cridar.

-     Anem maca a berenar. Adéu nen!

-     Adéu-siau – va dir ell, i pensava: “ja sé perquè li diuen Cri-cri”.

Xavier Cassany

Girona, 13 d’octubre del 2018