L'habitació fosca

L’habitació fosca

La Nyuma i la Bintu jugaven en un gran abocador. Tan  gran era, que els electrodomèstics, apilonats, arribaven a tapar el paisatge! Pilons de pneumàtics i accessoris de cotxes, pots de pintura, mobles i bosses de plàstic. Hi havia de tot, inclús peces no tan velles que ni l’ús ni el temps havien deteriorat, no tot era rovellat i brut. També incloïa llibres, diccionaris i novel·les, així com llibretes sols amb les primeres pàgines emplenades, llapis i bolígrafs a mitges que elles recollien per fer servir a casa o al col·legi.

Tanta quantitat recollien que s’havien muntat un despatxet a la seva habitació fet amb caixes de fruita i una fusta que també havien arreplegat. Tot ho reciclaven. Elles no eren dels humans afortunats de tenir diners per comprar, però se sentien igualment molt riques de tenir aquella mina de material abandonat que recollien quan tornaven de l’escola i que era producte dels malgastadors.

Aquella tarda havien trobat separadors de colors i unes carpetes d’anelles amb fulls quadriculats sense fer servir. Eren molt felices amb el seu botí. Mentre remenaven en una pila, van sentir una fressa a l’interior d’una muntanya de cotxes. Una veu, allà amagada,  les cridava amb un xiuxiueig i les convidava a anar a jugar. Amb curiositat van voler esbrinar d’on venia.

La muntanya de cotxes era immensa i van començar a fer la volta fins que van trobar una separació entre dos Fiat que portava a un passadís, el seguiren segons la disposició dels cotxes. Era graciós, perquè des de dins veien l’exterior a través de les seves finestres. Però a mesura que s’aprofundien es convertia en un laberint i se sentien més a prop els crits i les rialles d’unes criatures que jugaven. Per això, elles estaven cada vegada més nervioses per veure què succeïa a l’interior.

La foscor anava guanyant l’ambient, ja que els espais de llum eren més reduïts. De sobte, van entrar en una sala totalment fosca a on jugaven els nens.

-     Hola! Qui sou? -van dir elles.

-     Hola! –va dir una veu donant la benvinguda -. Va, veniu a jugar!

-     Com us dieu? – elles van preguntar.

-     D’això va el joc. Nosaltres tirem una pilota de goma i tots la busquem a les fosques sense saber qui som. Quan un la troba sols diu “jo” i tothom l’ha d’empaitar i trobar-lo. Com que estem junts, els uns fan pessigolles als altres per esbrinar qui la té i fer-li donar la pilota i com que a vegades el que la té calla i també en fa, ens despista. Fins que la trobem i aleshores tornem a començar. És molt divertit!

-     D’acord -van consentir les dues.

-     Va! Doncs ara la tiro.

Van sentir una pilota amb un esquellerinc a dins que rebotia per la sala i tots es dirigiren a poc a poc cap al so donant espentes i rient. Quan sentien un company a prop el treien del seu camí en direcció a la fressa de la pilota, que a vegades trepitjaven, o donaven un cop de peu dirigint-la cap a un altre costat. Fins que una veu coneguda va dir “jo”. No va ser prou ràpida, la Bintu, i li van caure a sobre alguns companys de joc i li feien pessigolles. Ella intentava escapar, però no podia. La Nyuma la tenia al costat de l’orella i li deia:

-     Dona-me-la a mi!

-     Ei! Què li ha passat! –digué una noia.

Uns quants passaren a fer-li pessigolles a ella. No paraven de riure.

-     Jo no la tinc! -deien totes dues dissimulant.

Es feien un fart de riure, quan es va sentir un cop i una grua va treure el cotxe central de la cúpula i va entrar una llum molt intensa que els va deixar enlluernats. Però quan van veure la situació es van esgarrifar, tots eren nens i nenes de diferents ètnies amb diferents colors de pell.

Tots es varen separar ràpidament, com si es fessin fàstic els uns del altres i es va acabar el riure. Tots seriosos van buscar la sortida per escapar dificultosament, però es van trobar amb un home vell que els tapava la sortida del passadís. Ells es varen parar i l’home ancià els dirigí la paraula:

-     Escolteu. Jo soc el que us he cridat per jugar mentre us escollia.

Va fer una pausa i va continuar:

-   També soc el que ha tret el cotxe amb la grua. El meu desig era que us coneguéssiu per jugar junts. Mentre heu jugat sense llum us heu divertit amb bogeria. És culpa de la llum que aquest fet no sigui possible? Tots sou iguals a les fosques i a la llum. No hi ha pell ni color millor que l’altre, sols els vostres fets us diferencien. Per tant, per què no voleu tornar a jugar?

Tots van somriure, li van donar la raó i van tornar enrere a jugar.

Xavier Cassany, Girona