En Jan Milfulles

En Jan Milfulles

Capítol 1

En Jan caminava pel mig dels arbres i arrastrava amb els seus peus les fulles que cobrien el terra de l’arbreda. Anava observant que n’eren totes de diferents colors, mides i formes. La humitat de les fulles inferiors li mullava les vores dels pantalons i les sabates sense adonar-se’n. Ell estava tan abstret amb la fressa que no

sentia els crits, sense posar-hi atenció, de la seva germana per tornar a casa, fins que va pujar el to.

-  Ja vinc, -va contestar- no siguis pesada!

Es va posar a córrer cap a ella i van emprendre el camí de retorn.

Quan varen arribar a casa, en Jan va anar a preguntar a l’avi:

-  Avi, avi! Per què cauen les fulles a la tardor?

-  A tu que et sembla? Raona una mica! – li va contestar.

-  Mm, no sé! Podria ser el vent que les fa caure.

-  Bé, d’una part sí que les ajuda, però hi ha quelcom més.

-  Què es moren els arbres?

-  No, és un altre fet. Quina estació estem?

-  La tardor! –va tornar a dir en Jan- però per què cauen?

-  T’ho explico: Els arbres quan comencen a notar les primeres freds i que els dies s’escurcen, no rebran tanta radiació d’energia del sol, per tant es preparen per l’ hivern. Es com si volguessin adormir-se, així que redueixen el seu treball d’extreure nutrients de la terra i fan caure les fulles perquè no les alimentaran fins que torni la primavera en què el sol serà més fort.

En Jan va fer un gest d’assentiment i una rialla de satisfacció.

-  Però no a tots els arbres els cauen les fulles, com el pi.-va continuar l’avi- També n’hi ha d’altres que els cauen a mitges com el roure i l’alzina. T’ha quedat ben entès?

-  Sí! Avi que et sembla si en faig una col·lecció de fulles?

-  Home, bé. Has de saber que existeixen molts tipus d’arbres...

-  Quants?

-  Ui, molts.

-  Més de mil?

-  No sé el número exacte, però n’hi ha molts, a part d’arbustos i plantes.

-  Començaré fent els de més a prop – va determinar en Jan.

A partir d’aquell dia, tota fulla que trobava la desava en una caixa de sabates, la comparava primer amb les que ja havia desat abans i si n’era diferent anava a preguntar a l’avi com es deia l’arbre, l’etiquetava i amb joia deia:

-  Una més!

A mida que recollia fulles, la caixa era cada cop més plena i es va plantejar separar-les i catalogar-les, ja que n’hi havia de formes rodones, de llança, de cor.... Unes semblaven dels costats unes serres, altres eren llises... Aleshores va anar a buscar totes les caixes de sabates que tenia endreçades la seva mare, que va posar el crit al cel quan va veure totes les sabates tirades a terra i barrejades.

-  Eh, noi! Demana-les primer abans de tocar res! –va dir-li la mare- Tot el treball de posar-les bé en orris per quatre fulles, ja parlaré l’avi! Que no fa més que posar-te males idees al cap!...- mentre ell s’escapava corrent cap el bosc.

Ell havia amagat les caixes sota el seu llit, primer les folraria i després les hi posaria un títol. Passava el temps i cada vegada era més difícil trobar-ne de noves, si no era que anés més lluny. Quan arribava a casa amb una de nova ell estava content i la mare enfadada:

-  Ja està bé! Un dia et quedaràs a dormir al bosc! jo preocupada i tu tant tranquil! Que no veus que se’t faran bolets a dins les capses!...

Però ell pujava corrent, evitant els crits, en direcció cap a l’armari a desà la fulla. L’avi li havia comprat llibres de botànica, perquè es feia vell i cada cop li costava més recordar els noms i eren més rares.

(Continua)

Capítol 2

A mida que es feia gran anava coneixent més contrades, coneixia més animals de bosc i més gent que li explicaven propietats de plantes com si eren curatives o verinoses. Tal era la seva saviesa que els habitants de la contrada li deien en Jan Milfulles.

Un dia que anava amb bicicleta a cercar arbres nous, va trobar un home que també tenia la mateixa afició, va resultar que era un catedràtic de botànica que en veure el coneixement d’aquell noi, li va oferir d’acompanyar-lo altres vegades. Mentre anaven xerrant, el professor va veure que era un noi tant espavilat com a la vegada era ingenu, i li va dir:

-  Tu, que has rebuscat aquest boscos, no has trobat mai la nimfa del bosc?

-  Ui, no senyor! Què és això? És una planta?

-  No, no! És una noia morena amb els cabells llargs, amb una túnica curta i si li demanes un desig te’l concedeix.

-  No, no ho sabia. On l’he de trobar?

-  A prop de les fonts, ja que normalment s’hi va a rentar a primera hora del matí.

-  Ah! Doncs m’agradaria veure-la.

El professor reia per sota el nas, veient que s’ho creia tot, aleshores va derivar cap a altres temes.

Al cap d’uns dies de donar-li voltes es va aixecar ben d’hora per anar al bosc a trobar la Nimfa. Quan va sortir de casa encara era fosc.

En arribar a un indret va escoltar la fressa de l’aigua que brollava d’una font i va sentir un remor de fulles que es movien suament. Se li va posar la pell de gallina i els seus ulls buscaven visualitzar la noia morena, però es va trobar amb una família de porc senglars que es rebolcaven gaudint del fang de la bassa.

-  Buf! Quina decepció...

Va continuar cercant ben neguitós fins que va veure un moviment a prop d’un rierol, era una noia morena amb els cabells llargs que s’estava banyant en les fresques i sorolloses aigües.

Es va anar apropant, nerviós i caravermell, mentre la noia s’anava refrescant sense adonar-se’n que la vigilaven. Quan va arribar en Jan arran de l’aigua la va saludar. Ella va fer un xisclet i agafant aigua reiteradament amb les mans el va deixar xop i glaçat.

-  Carai, no m’esperava aquesta reacció Nimfa.

-  Marxa! – va cridar, donant-li l’esquena i tapant-se amb les mans- Ets un  encantat o un penques? Marxa!

-  Però, tu no ets la Nimfa del Bosc?

-  Quina tonteria! Marxa! Jo sóc la Maria del mas d’aquí el costat! Marxa que tinc fred! -va insistir la noia.

-  Mira t’havia fet aquest vestit de fulles...

-  Deixa’l aquí i marxa d’una vegada!

En Jan va sentir que venia gent corrent i va veure que anaven amb garrots, doncs va posar cames ajudeu-me. Ell va córrer fins que el cansament no el va deixar anar més enllà, el cor li anava a dues-centes pulsacions. No sabia si era per la gent que li corria al darrere o era per la noia que li havia impressionat tant.

A partir d’aquell moment, sols pensava amb la Maria i és ruboritzava quan la recordava i també pel paper de gamarús que havia fet. Ja no és creuria  tan ràpid una afirmació desmesurada sense posar-la en dubte.

La volia tornar a veure, però li feia vergonya de reconèixer que l’havien enganyat. Va decidir que s’acostaria fins als voltants del mas a observar si passejava les oques i... certament ho estava fent.

Les oques menjaven els cargolins enfilats en els troncs de fonoll mentre ella les vigilava. Ella el va veure de seguida amagat en un marge. Fent la dissimulada va recollir un tros de tronc i li va tirar amb tanta mala fortuna que en Jan el va rebre al mig del front. Per un moment va quedar sorprès i atordit. Ella espantada és va apropar corrent quan va veure les conseqüències del seu acte.

-  Ho sento. Estàs bé? -li va preguntar mantenint les distancies.

-  Ostres, quin mal! Noia, quina punteria que tens!

-  Posa’t una moneda al bony.

-  No en tinc cap. – va respondre en Jan.

-  Té, ja te la deixo –li va oferir la Maria- pressiona-la fort i no serà tant gros.

En Jan va sortir del marge, mentre caminava, amb el dit pressionava la moneda i a ella se li escapava el riure al veure com feia el ridícul.

-  Apa noi, no siguis tant exagerat. Vine! Asseu-te aquí que et vaig a buscar una mica d’aigua fresca que porto al sarró.

-  Gràcies –ell la seguia amb els ulls mentre el cor li tornava a bategar fort.

-  Té l’aigua! -i amb una mitja rialla li va preguntar- Com et dius? Caravermell?

-  No, no! Em dic Jan i tu Maria, de veritat?

-  Hi tant! Vaja una en vas fer... Ja, ja. Em vas fer riure molt quan vas marxar perseguit per la gent de casa... ja, ja. Què era aquest conte de la Nimfa?

-  Res... Un que em va entabanar i jo hi vaig caure de quatre potes.

-  Ja ho veus sóc una noia de cap a peus...

Així van parlar i riure una bona estona, mentrestant la Maria vigilava les oques que pasturaven. Cap el migdia es van separar i van acordar trobar-se el cap de setmana a la font a on s’havien trobat la primera vegada.

El diumenge, tant punt es va aixecar, va començar a remenar l’armari buscant la roba adient. Estava nerviós i va canviar-se tres vegades de roba perquè res li quedava prou bé. Aleshores li va anar a preguntar a la mare si el veia ben vestit.

-  Mare que et sembla?

-  Carai! On vas avui, tan elegant?

-  Va no te’n riguis... Vaig a buscar fulles –va dir en Jan.

-  Apa! No et crec, però estàs molt guapo.

Van esmorzar tots junts i es sorprenien els de la família a mida que arribaven de veure en Jan tan mudat.

Després d’esmorzar, en Jan va marxar amb una bossa, a on portava les sabates de mudar, ben enllustrades, per canviar-se-les abans d’arribar a la font, mentrestant s’havia calçat les botes d’anar a bosc, doncs feia una pinta...

Es pensava arribar primer, però la Maria l’espiava des de darrera d’un arbre i quan va passar pel costat li va fer un espant.

-  Uf! Quin esglai m’has donat!

-  Ja, ja, ja – reia la Maria.

-  Caram, noia que guapa que estàs! -li va dir en Jan.

-  Aquest vestit me’l va regalar un gamarús...

Portava el vestit de fulles que li havia regalat en Jan. Tot era fet de fulles, des de dalt començava amb les grogues més pàl·lides, seguidament anava pujant de color a: groc més intens, taronja, marró, vermell fosc i la vora era de un color verd i que el feia ressaltar sobre la seva pell rosada.

Li quedava preciós, tant que en Jan va quedar bocabadat. Es va tornar a posar vermell i un somriure de plaer li va aparèixer als seus llavis, perquè la Maria s’havia posat el vestit, la qual cosa volia dir que l’acceptava. Van tenir una vetllada meravellosa que va finalitzar amb un emotiu petó.

Xavier Cassany i Masó, Girona