El martinet i la granota

El martinet i la granota

L'au va aterrar majestuosa a la vora del riu en un prat cobert de flors: vermelles, les roselles; grogues, les dent de lleó; blanques, les margarides. Buscava quelcom per menjar.

Va començar a caminar i amb la punta del bec i les potes anava aixecant pedretes i es menjava els cucs i els insectes que anava trobant. Quan de sobte va veure una granota que saltava ràpidament per escapar-se del seu possible perseguidor. Es va afanyar per agafar-la, ja que era una bona peça que la podia atipar. La granota saltava més ràpida com més s'acostava el martinet i més s'esforçava per anar més lluny, perquè preveia que seria cruspida per ell.

No s'ho va pensar, la granota va fer un salt, a l’últim instant, amb totes les seves forces i caigué al mig d'unes mates altes. Es va ajupir per passar desapercebuda i va pensar que allà no la trobaria. Va veure l'ombra de l’au com passava a prop sense veure-la, però no es va moure per res. Ben arraulida i en silenci va deixar passar una estona.

Al cap d'uns minuts li va semblar que havia marxat i es va posar a raucar de contenta.

                              - Croac, que contenta!

                                 Croac, l'he enganyat!

                                 Croac, que valenta!

                                 Croac, el “tonto” ha marxat!

L’ocell, que era molt llest i tenia molta paciència, estava també ben quiet, amagat, i quan va sentir que cantava, s’hi va acostar sigil·losament, fins que la va distingir al mig de les herbes.

Aleshores, amb un moviment ràpid del bec, el va disparar com una sageta, volent-la agafar. Però la granota el va veure venir i va fer un salt espantada, però no es va poder amagar. Va quedar al descobert amb l'esquena recolzada en una pedra, i l’observava el martinet, imponent davant seu, que la tenia atrapada.

Ella esperava el cop fatal amb els ulls ben oberts, però de sobte li van sortir unes paraules, d’una idea, per intentar salvar la vida:

- Espera, no em matis! Et vull explicar una cosa...

El martinet, veient que parlava la seva llengua, es va sorprendre i li va dir:

– Com és que parles el meu llenguatge?

– En el lloc a on vaig néixer hi ha molts de companys teus que s'acosten a festejar a la vora del rierol i els he anat entenent a mida que xerraven. Expliquen que allà, proper, on neix el rierol, hi ha un ésser que els converteix en garses reials. Ja saps que són més grans que tu i tenen unes plomes més boniques. Quan estenen les ales són esplendoroses i tenen un vol molt més magnífic.

– No, no ho sabia que es podia fer això...

La granota estava nerviosa i buscava l'eloqüència per convèncer-lo, ja que podia ser la seva última oportunitat.

–Pot ser a tu t'agradaria ser més bell i àgil? Portar aquella ploma negra al cap llarga i elegant? I tu sols de color blanc?

– Carai, i tant!

– Si ho vols, podem fer un pacte.

– Ràpid, que tinc gana i com que estàs una mica grassa m'aniries bé per atipar-me.

– Jo t'hi puc portar amb la condició que no em menjaràs.

L’ocell va dubtar, va estirar el coll i el bec tan alt com va poder i en abaixar-lo va  assentir, però va pensar que si l'enganyava tan sols havia d'engolir-la.

– D'acord, com ho farem per anar-hi?

– T'agafaré amb el bec i et poses estirada sobre la llengua, deixaré la boca una mica oberta perquè vegis per a on passem i em vagis assenyalant el camí.

Així ho van fer. El plumífer va agafar-la amb cura i la va instal·lar a la boca, deixant-la una mica oberta perquè pogués indicar la ruta.

L'ocell va aixecar el vol suaument i va buscar el corrent d'aire que els anés pujant mentre anava girant en espiral amb les ales ben obertes.

La granota es va orientar i va assenyalar la direcció. La vista era fantàstica des de dalt, mai una granota havia vist res igual i anava mostrant un camí, fins que veié un afluent que era una riera, de la riera va derivar a un rierol i a la fi, un bassal a on hi havia el brollador de l'aigua.

Era un indret meravellós, els arbres pentinaven l'aigua amb les seves branques i les fulles caigudes eren com fulls d’or flotant sobre el verd transparent de l'aigua.

Anaren baixant amb cautela fins arribar a terra. L’ocell va obrir el bec perquè baixés la granota a sobre un tronc i es pogués orientar. Ella va mirar l’espai proper i buscava la manera d'escapolir-se, però l'au la vigilava constantment. Ella havia de continuar la comèdia per poder salvar-se.

–Cap allà – va dir, assenyalant un roure que hi havia a prop de l'aigua i que al mig de les seves arrels tenia un forat. Va pensar escapolir-se mentre tingués el martinet el cap al forat.

Quan van ser a davant del forat es va posar a cridar:

– Ei! Mestressa de la casa, sortiu! Que hi ha un client!

El martinet mirava el forat fixament i no en sortia ningú.

– Torna a cridar, granota, que no et deu sentir.

– Ei! Que no hi ha ningú?

Com que no contestava, la granota li digué:

– Posa tu el cap al forat, que com que sóc petita, tu cridaràs més fort.

L’ocell va fer-ho i en intentar obrir la boca, va sortir una serpassa que el va agafar pel coll i s’entortolligà amb ell, mentre la granota fugia saltant a l'aigua i així, nedant, va escapar aigües avall amb un doble ensurt en haver salvat la vida.

Conclusió: La vida lluita contra si mateixa per poder continuar i ens posa paranys, hem de tenir imaginació per sobreviure, ho fan tots els éssers vius. Anem amb compte! Avui som caçadors, demà caçats!

Xavier Cassany, Girona