Vigila
, no entris!
Allà,
on el bosc envaeix els camps de conreu, comença la nostra història. La frontera
entre ells és sempre variable perquè el bosc té per aliats a l’aigua i el vent
que porten sements al mig del camps i es va escampant silenciosament. En aquell
indret hi vivien en una masia dues germanes, la Zia i la Sorena.
Elles
i la seva família tenien per veïns un home vidu amb un fill, en Sandro, un noi
molt alegre i graciós, que sempre les anava a trobar quan tenia un moment
lliure. Però el pare que era molt gelós li posava traves i feines perquè no hi
anés. Aquest home havia estudiat a ciutat i era expert en Ciències ocultes,
però malauradament la vida no li havia anat bé. La seva dona va emmalaltir tot
i utilitzar els seus coneixements no la va poder curar. Aleshores entristit i
impotent es va traslladar a viure al camp per fer l’ofici de pagès. A la seva
masia hi tenia una habitació, prohibida pel nen, on desenvolupava les seves
tècniques ancestrals.
En
Sandro quan veia que el seu pare entrava en aquest espai marxava corrent cap a
casa de les seves amigues a jugar. Un dia que estaven els tres reunits fent
bromes, la Sorena li va preguntar:
- Què
hi fa el teu pare en aquesta habitació?
- Jo
que sé, no m’importa! Mentre em deixi lliure i jo pugui venir -va dir en Sandro
rient amb ulls de pillo.
Però
se li va obrir la curiositat i van fer una conxorxa per entrar-hi un dia en què
el seu pare anés al poble. En Sandro els hi faria una senyal per poder entrar a
la casa.
Així
que va arribar el dia en que el pare va agafar la bicicleta i va marxar a fer
uns tràmits a l’ajuntament. Els tres es varen reunir a davant la porta de
l’habitació. En Sandro havia espiat al seu pare on posava la clau i ja la tenia
a la mà. La porta es va obrir sense cap entrebanc i en cercar l’interruptor de
la llum veieren uns ulls lluminosos que es movien intermitentment en diferents
punts. Van fer un salt i en sortiren corrent. Quan es va alentir la seva
respiració tornaren a obrir la porta, la llum estava donada i van veure un
homenet baixet i molt prim amb barret de copa que és movia en un instant d’un
punt a l’altre. En Sandro fent el valent li va preguntar:
- Ei!
Què fas tu aquí? No t’havia vist mai.
- Atenció!
Què hi ha una altra criatura perillosa que us atraparà les cames.
Encara
no ho havia acabat de dir que unes urpes van agafar les cames d’en Sandro i la
Sorena. La Zia va fer un salt i va poder escapar. L’homenet va dir:
- Perquè
us penseu que estic tant prim? –els atrapats per les urpes hi sentien malgrat
estar immòbils- És perquè no em pugui agafar. Jo sóc el vigilant de les
formules màgiques i ell el guardià de l’habitació. Sandro quan torni el teu
pare et castigarà i amb elles les podria convertir en fum i que desapareguessin
per xafarderes.
- No!
Ostres, com ho podem solucionar? – va dir la Zia.
- Mira
noia -va dir l’homenet- vés al bosc al indret de la font Tètrica i porta
l’arrel femenina de la mandràgora. Quan tornis la tires a sota la taula i el
Guardià els deixarà anar.
- No!
La font Tètrica em fa molta por! Està plena de papallones de colors què em
saltaran a sobre i no ho puc resistir –va dir la Zia plorant.
En
Sandro i la Sorena estaven com estàtues i ella els sacsejava per què es
despertessin, mes no era possible. A la vegada vigilava a que no l’atrapessin a
ella. Va sortir de l’habitació angoixada i recolzada a la paret i va decidir envalentida
d’anar-hi a contracor. Tot fos per la seva germana i en Sandro.
Primer
es va desplaçar a casa seva i va agafar una pala matamosques i una saca
foradada per protegir-se. Desprès va anar a mirar a l’enciclopèdia com era una
mandràgora i va veure que les arrels n’hi havia unes que tenien forma d’home i
unes altres de dona més estilitzades, a la vegada va saber que era verinosa.
Agafant
força del no res es va endinsar en el bosc i prenen el camí adient va anar cap
a la font Tètrica. Va saber que hi arribava en veure la primera papallona que
s’estava apropant. Ella es va posar a dins la saca i veia l’entorn entre els fils
del teixit. Portava la pala matamosques a la mà dreta en forma d’arma que
espantava les papallones. Cada vegada n’hi havia més i ella s’anava endinsant evitant-les
fins que va arribar a la font. Allà va reconèixer les mandràgores i va començar
a estirar-ne una per arrancar-la. Li va costar, però un cop arrancada va tenir
dubtes si era o no femella, així que en va arrancar-ne una altra i tampoc ho
tenia clar. Una tercera i una quarta, i tampoc.
Ella
desesperada, entre espantar les papallones i no saber quina era la bona es va
posar a plorar. Aleshores va veure una papallona gran que feia un pam de grossa
que se li acostava i amb una veu molt
fina li va parlar:
-
Veig que t’espantem i no sé el
per què? Nosaltres som inofensives. Tal vegada sigui perquè volem a batzegades
i la incertesa et faci por. Et proposo un tracte: Si em fas un petó jo et
senyalaré la planta femenina i ens apartarem del teu camí per marxar.
La Zia
s’ho va pensar i es malfiava, va fer un sobreesforç, es va treure la saca del
cap. Va parar la mà, la papallona se li va posar a sobre i ella li va fer un
petó. Aleshores li va dir:
-
De les que has arrancat és la
tercera.
En una rebel·lada
la Zia va tancar la mà agafant la papallona d’hostatge i amb l’altra mà va
agafar la mandràgora i va arrancar a córrer pel camí cap a casa. Totes les
papallones es van posar a perseguir-la per lliurar la seva reina. Quan ja
sortia del bosc tenia tantes papallones a sobre que no veia el camí. Ella va
parar i en mirar la mà on tenia la reina, aquesta li va dir:
- No
ets massa de fiar perquè jo t’ho vaig dir de tot cor –va dir la reina.
- No
sóc il·lusa. –va contestar la Zia- Avui han enxampat els meus companys de joc
en una mala jugada, per tant he de ser conscient de fer les coses correctes per
salvar-los.
- Deixa’m
anar i ens en tornarem al bosc i podràs continuar, però tindràs un càstig.
- Ho
accepto. – i va obrir la mà deixant lliure la reina.
La
mà havia quedat plena de pols de les ales de la reina. Aleshores una papallona
va espolsar la pols al coll de la Zia i es va formar un tatuatge en forma de
d’una bella i petita papallona sense dolor. Les papallones van tornar a dins el
bosc i ella corrent va anar cap a la masia d’en Sandro.
En
entrar a l’habitació estaven immòbils com els havia deixat, la llum encesa i l’homenet
assentat en una lleixa.
-
Vés en compta! -va dir
l’homenet- El guardià et pot caçar!
Ella
va veure unes urpes que sortien a agafar-la i va tirar-li la mandràgora. Es va
sentir un gruny i van quedar tots alliberats a l’instant.
Van
sortir els tres ràpidament tancant el llum i la porta, abans havien agraït a
l’homenet el seus serveis i prometent-li que no entrarien mai més. Havien aprés
la lliçó, estaven penedits i es van preparar per explicar-li al pare el que els
havia passat.
El
pare no arribava i es van estranyar. Van decidir sortir a buscar-lo. A mig
quilòmetre el varen trobar assentat a sota d’un arbre molt seriós.
- Pare,
estava molt preocupat perquè no venies – va dir en Sandro.
- Ja!
Ho entenc. Mira Sandro jo ho sé tot a distància. Heu tingut un bon ensurt, no?
-Mirant-li als ulls li va dir el seu pare.
- Sí,
pare. No ho tornaré a fer més.-Va dir en Sandro.
- Perdoni’ns
Sr. Tomàs –van dir elles.
- No
torneu a entrar mai més allà on estigui prohibit! A tu Zia té de felicitar pel
teu valor. Portaràs la marca per vida, la papallona és preciosa.
- A
veure, a veure -van dir en Sandro i la Sorena- Què maca!
- Quina
ràbia! No la puc veure... –va dir la Zia, ja que sense mirall no es podia veure
el coll.
El
pare va agrair la sinceritat del seu fill i els va perdonar. Tots junts varen
tornar cap a casa.
Xavier
Cassany, Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada