La clara

La Clara

La Clara era una xiqueta que tenia uns ulls grans i unes dents blanques que ensenyava en un somriure magnífic.

Havia passat el dia ajudant a la seva àvia. Era la cap de la família, ja que la seva mare estava malaltona de soledat i mai les ajudava.

La Clara tenia un problema afegit, no havia anat mai a l’escola. Abans d’anar a dormir, dins del llit ben cansada, mirava els dibuixos dels llibres dels seus germans, imaginant-se històries que traslladava als somnis,  i així fullejant-los s’adormia. No sabia llegir.

Però un dia, desitjant d’anar a l’escola, va començar a tenir malsons. Ella va somniar que sortia de casa cap a col·legi, on volia aprendre a llegir!

En una cantonada hi va trobar la seva mare que li va reprotxar:

-     Clara, no vagis a l’escola que et necessito a casa. Jo hauré de fer la teva feina i no em trobo bé...

-     Per uns dies m’ho podries fer.

A l’altra cantonada, ja hi tornava a ser la mare, sorprenentment.

-     Mira, Clara, jo em sento molt sola i vull la teva companyia...

-     Però si no em mires quasi mai... Jo necessito anar a l’escola!

-     Egoista!-li va contestar la mare.

La Clara va arrancar a córrer, va trobar l’àvia i li va dir:

-     Àvia, què fas aquí ? Si tu tan sols surts per anar a comprar...

-     Vine cap a casa!, que hauré de fer tota la feina i l’escola no et servirà per res. Als homes els desagraden les dones sàvies.

-     Jo vull ser una dona diferent!

-     Malagraïda!

Decidida en va marxar, quan el clergue la va parar:

-     Vols dir d’anar a l’escola? Jo ja t’explicaré el que has de creure i no em contradiguis.

La nena no li va fer cas, i es va sentir ofès.

Al moment va trobar l’alcalde:

-     Una nena pel camí de l’escola? Vaig fer un bàndol que no calia que hi anessin! Qui farà la feina de les cases, si els homes treballen? Qui cuidarà els fills? Per aquí no passaràs!

Però ella el va eludir passant ràpid. Esbufegant, va arribar a l’escola, se sentia molt contenta. Però el mestre li va barrar el pas:

-     Clara a on vas? Mira que tindré un problema... I jo en visc de donar classe... Jo no et vull!

La Clara es va posar a plorar i se’n tornà cap a casa amb els llibres sota el braç, tothom se’n reia de ella.

En aquell instant es va despertar i tenia els ulls ben humits.

Li va explicar a l’àvia el seu somni i li va contestar que era inqüestionable la realitat del seu poble.

A partir d’aquell dia sempre estava seriosa i tan sols reia fent una ganyota.

Un dia quan va anar a buscar aigua a la font, s’asseia un vell al costat del brollador prenent el sol, que la va saludar:

-     Hola noia! Com va el dia?

-     Bon dia senyor! Estic cansada i fa calor. Vinc a buscar aigua per fer la sopa.

-     Tu cuines? De que la faràs?

-     De llenties i verdures.

-     Vull saber si és veritat... Què és el que fa la sopa bona?

-     La sal, senyor.

-     Ets intel·ligent. Tu vas a l’escola?

La nena s’entristí:

-     Jo vull anar a l’escola, però no em deixen.

-     Conec el problema. Mentrestant aprèn a fer menjar, que d’això també se’n viu.

I acomiadant-se va marxar.

Al cap d’uns dies va veure a l’ancià parlant amb la seva àvia i la van cridar:

-     Aquest home ens fa una proposta, li costa fer les feines a casa seva, doncs necessita una serventa i ens pagarà bé. Per tant, aniràs a treballar a casa seva a partir de demà. Ja m’espavilaré amb algú de casa.

L’endemà es va traslladar a casa de l’ancià i li feia la feina. Però en acabat de dinar, el vell la va cridar i li  va posar a davant un llapis i un paper.

-     Perdoni, senyor, ja sap vostè que no sé escriure i tampoc llegir.

-     No et preocupis.  Jo sóc mestre i si quelcom fa falta en aquest poble és educació. Per tant, a partir d’avui, en acabat de dinar, estudiaràs!

Els ulls se li emplenaren de llàgrimes d’alegria i els llavis quasi li tocaven les orelles. El somriure havia tornat a la cara de la Clara.

Al cap d’uns anys, ella fou la mestra de l’escola del poble, no hi havia ningú que en sabés tant com ella a la contrada, i les coses començaren a canviar....

Xavier Cassany, Girona