El savi peixet de plata

El savi peixet de plata

Ei! No sóc un peix, ni sóc de plata! Sóc un insecte que volto per les cases i visc dintre els llibres i les escletxes humides. Llegeixo infinitat de llibres vells abandonats que expliquen històries molt interessants i que no els obre ningú. Bé! Algunes persones, a vegades, els volen tirar i aleshores surto jo corrent i els costa d’empaitar-me...

Normalment surto quan és de nit o a les fosques, perquè hi veig poc, però la natura m’ha donat unes antenes més llargues que el meu cos i ho detecto amb el tacte, però jo, a més, a la punta m’hi he instal·lat unes llumetes per poder llegir. M’agraden molt el dolços que hi ha adherits al paper... per això llegeixo mentre vaig menjant, ja que estic sobre les lletres.

Us n’explicaré una d’història, perquè veieu com en són de divertides les que llegeixo i que també ho poden ser per a vosaltres si ho feu:

“En un jorn molt llunyà, quan la gent vivia dintre de coves a la muntanya, hi habitava una noia joveneta que era molt eixerida.

La seva mare li va demanar que anés fins al riu, que era proper, a esbandir, amb aigua i sorra, l’olleta de ceràmica amb la qual havia fet el dinar. En arribar al riu es va ajupir per fer la feina, però va sentir un soroll i va buscar d’on venia. Era d’un noi, d’una altra poblat proper, que estava pescant. L’havia vist algun altre cop al mateix indret. Es varen saludar i cadascun va continuar el seu tarannà.

De cop va aparèixer un os bru per darrera la noia silenciosament. Era immens i la volia caçar. En veure’l el noi va deixar la canya i es va posar a córrer cap a la noia per protegir-la. Es va posar davant de la noia, i a cops de pal s’hi va enfrontar. La noia també va reaccionar al veure que se la volia menjar i ràpidament va tirar-li pedres les més grosses que trobava. L’os esbramegava i donava urpades per agafar la noia, però ells lluitaven com animals per defensar-se. El noi, lluitant amb valentia, li va donar un cop de pal a l’ull de l’os que va començar a sagnar i es va apartar, fugint. Havien vençut.

Es varen mirar feliços i van saltar d’alegria. La gent de la cova ho havia sentit i van baixar corrent a veure què havia succeït. El noi portava una petita ferida al braç i ella una rascada a l’espatlla que varen anar a refrescar al riu.

La mare de la noia va agrair al noi la seva lluita i li va preguntar el seu nom.

-     Ur, em dic, i visc a la muntanya de davant.

-     Ella es diu Nona.- va dir la mare- Ens agradaria que un dia ens vinguis a veure i comparteixis amb nosaltres el menjar.

-     Gràcies.-va contestar el noi

-     Jo també et vull agrair la teva ajuda -va dir-li la Nona-  A hores d’ara ja seria a la panxa del pelut...

Tots van somriure i van anar marxant cap el seus destins.

L’Ur amb les presses havia perdut l’ham d’os que tenia per pescar i que per ell era molt important, havia estat hores per fer-lo. El va cercar una estona i veien que no el trobava, també ell va marxar cap a casa mig desil·lusionat, però compensat per haver conegut la Nona.

A partir d’aquell dia no podia pensar més que amb la noia, li semblava la més bella i simpàtica del seu món. Sempre estava badoc, i els seus amics i veïns en feien bromes que ell responia remugant i mirant cap un altre cantó. Va decidir anar a veure-la i fer-li un regal.

Com que era manyós, volia regalar-li algun detall. Va resoldre anar cap a un indret en el qual hi havia unes pedres especials que quan es polien quedaven brillants. En podria fer un collaret.

Hi així ho va fer. Va cercar les pedres més adients i les va rascar unes amb les altres fins que ho va aconseguir, eren precioses. Sols faltava foradar. Les va posar a dins d’una bossa de cuir i es va posar en camí cap a la cova. En passar per un camí costerut i estret amb un gran precipici al costat, es va tornar a trobar de sobte amb l’os bru. Els dos es van reconèixer, ja que l’os portava una cicatriu a l’ull. L’ós es va posar dret mostrant el seu cos per atemorir l’Ur i venjar-se. Seguidament sense poder reaccionar va donar una urpada al pit de l’Ur que el va fer caure. Ell va agafar-se a una planta per no desplomar-se al precipici ple de roques al fons i l’ós el va voler rematar, però al acostar-se a l’Ur li va fallar la pedra de sota els peus i va precipitar-se al buit. El noi no podia més, perdia la força perquè la ferida era important. Es va desmaiar i va caure pel precipici.

Aquella nit la seva família li va estranyar que no tornés i a punt d’alba un seu amic el va anar a buscar. Va agafar l’arc amb les fletxes i una corda, i sense menjar, va marxar. En passar a la vora del riu va trobar a la Nona i unes amigues que havien anat a buscar aigua. La Nona li va preguntar per l’Ur vergonyosament i al assabentar-se que li havia pogut passar quelcom va decidir acompanyar-lo. Va donar l’encàrrec a les seves amigues per a què avisessin als seus pares i va seguir al noi amb celeritat.  

Tots dos anaven de pressa, un darrera l’altre sense dir res, tenien la incertesa que podia haver-li passat quelcom.

Quan passaven pel camí del precipici la Nona va fer un xisclet i es va posar a plorar. Va veure a baix el cos de l’Ur immòbil. Estava quiet havia caigut sobre la panxa de l’ós. De seguida van reaccionar i van buscar un caminet que accedís al fons del precipici, per això van haver de recular un tros.

En arribar, van separar ràpidament l’Ur de l’os mort, i els va semblar que encara respirava. El van arrastrar pel caminet fins el camí general. Aleshores va començar a retornar-li el coneixement i ha queixar-se de dolor. Cada passa que feien era ple de planys, llavors van decidir que la Nona es quedés al seu costat mentre que el seu amic anava a buscar ajuda.

L’Ur va obrir els ulls i va veure a la Nona al seu costat. Li va fer un gest amb els llavis de plaer. Ella va sentir-se reconfortada i contenta. Després ella li va donar aigua per mullar els llavis i li va preguntar si volia menjar, però ell ho va rebutjar amb un gest de dolor. Estava molt greu.

La Nona portava una mica de carn seca i unes pomes que havia collit, però havia perdut la gana. Sols li amanyagava el cap suaument i va començar a netejar-li les ferides amb l’aigua que portava dins una bota de cuir. Tenia el cos ple d’esgarrapades i unes ferides fondes al pit de l’esgarrapada de l’os.

L’Ur a mesura que era conscient es va tocar la cintura buscant la bossa de les pedres polides i va veure que no les havia perdut. La Nona se’n va adonar encuriosida i va fer el gest de tocar la bossa, però ell li va apartar la mà. Era un secret!

Al cap d’unes hores van arribar quatre companys de l’Ur i van fer una llitera amb pals i les llances que portaven. El posaren a sobre i van començar a fer el camí de retorn. En arribar a la cova en va sortir la dona més anciana, que era la més sàvia en remeis i el va examinar. Va tornar a entrar per buscar ungüents per cicatritzar les ferides que semblaven infectades i les va tapar amb herbes curatives.

Van deixar passar les hores per veure com evolucionava i mentrestant, la Nona va anar a parlar amb la seva família per explicar-los els fets. En el camí va passar per al costat d’un dolmen on hi havia enterrats els antecessors da l’Ur. Es va recolzar preocupada per si li esdevenia la mort al seu estimat, doncs n’estava enamorada. Es va arrencar a córrer fins a casa seva i els va posar el corrent del succés. La seva mare la va consolar explicant-li que havia d’esperar un temps a que el cos reaccionés.

En llevar-se al matí estava cansada perquè no havia dormit gaire de tant preocupada. Va agafar una poma i es va acomiadar dels seus pares per anar a veure l’Ur. Ells van mirar-se amb un somriure dissimulat.

Quan  va arribar al poblat veí, sortia fum de la cova de l’Ur, era de color blanc molt subtil. La família havia cridat el bruixot perquè fes unes ofrenes als esperits de la natura que ajudessin al noi a no traspassar al cantó fosc de les tenebres. Li va posar sobre el pit plomes de gall fer per fer-lo volar i que escapés de la mort i també dents de llop per espantar els esperits malignes.

La Nona en veure això es va espantar, no sabia que dir i es va posar en un racó mirant l’escena, mentre li queia alguna llàgrima en silenci. De tant cansada es va dormir, però al despertar-se l’Ur no era al seu lloc. Es va aixecar angoixada i va anar a preguntar a una dona que estava mastegant cuir per adobar-lo. Ella va assenyalar-li que anés cap a l’exterior, ja que no podia dir res.

Va sortir excitada a punt de esclatar en plors i aleshores el va veure assentat a terra recolzat en unes pells que li havien posat a l’esquena els seus veïns. Quan l’Ur va veure la Nona va fer una rialla i li va assenyalar que s’assentés al seu costat. Ella continuava plorant però aquesta vegada d’emoció. Es van agafar de les mans mirant-se. Van estar junts fins que intuïen el final de la tarda i ella va marxar cap a la seva tribu.

Van passar el dies i l’Ur s’anava recuperant, i a estones, que no hi havia la Nona, treballava les pedres perforant-les. Així al cap d’uns dies va poder anar a cacera i fer les feines de la comunitat. Quan  va estar saludable va agafar el regal i dos cabres i es va dirigir cap a la cova de la Nona a demanar als seus pares que els deixessin viure junts.

La comunitat estava treballant el cuir per fer-se vestits per abrigar-se a l’hivern. Uns rascaven la pell d’un búfal amb una pedra ben afilada de sílex per fer caure el pel, altres picaven la pell entre dues pedres arrodonides, altres les remullaven i preparaven per penjar-les al sol. Els va sorprendre veure arribar l’Ur aquella hora, però tots van riure i van mirar a la  Nona com reaccionava. Ella li va fer un espai al seu costat i es va posar vermella de vergonya, perquè era molt feliç. Llavors ell es va dirigir als seus pares, als quals els va explicar la seva proposta i els va regalar les cabres que eren un bé molt preuat, perquè disposarien de llet crua per beure o fer formatges i si hi havia sort criarien.

Els seus pares van assentir i li van preguntar a on volien viure, ell els va contestar amb un altra pregunta. Els va demanar si els acceptaven a la comunitat per quedar-se a viure amb ells. Aleshores els pares els van dir que s’allunyessin una mica per poder deliberar. Un cop van fer una reunió curta entre les famílies, van considerar que l’Ur es relacionava bé amb tots i a més aportava força i vitalitat a la comunitat.

Seguidament els van cridar i els hi van comunicar que els acceptaven, també que els triarien un racó per a ells a la cova per viure junts. La Nona saltava d’alegria. Però l’Ur, molt content, els va explicar que havia vist en un viatge a gent que vivia en cabanes de troncs i de bruc per teulat, i, que volia provar de construir-ne una al costat de la cova. Tots es van quedar estranyats i il·lusionats d’ajudar-los.

Van fer una petita cerimònia per formalitzar la unió agraint a la natura la seva vida. L’Ur va regalar a la Nona el collaret de granaria i ella a l’Ur una corona de flors i un ham d’os.”

Veieu com el que llegeixo n’és d’interessant? Aprofiteu també vosaltres...

Xavier Cassany, Girona,