Quin Nadal!

 

Quin Nadal! 

La mare feia poc que havia mort a causa de la pandèmia. Per això, volia recordar-la en aquestes dates nadalenques. Vaig decidir que convocaria a la família i que muntaria l’arbre com ella ho feia, en el rebedor de casa. Nosaltres, normalment, no ens sentíem atrets pel Nadal encara que ens agradava reunir-nos en el magnífic dinar nadalenc que ens preparava la meva mare. Ella ens deia que érem uns descreguts i que si no ho volíem celebrar com la tradició cristiana, almenys ho féssim per unir les persones de la família al voltant de la taula. Per tant, era com evocar la seva presència.

Ella se’n cuidava de tot el que era necessari, quan era viva. Anava a comprar, encara que fos la cinquantena vegada, quan se’n recordava d’un detall que li faltava per qualsevol de nosaltres o pel dinar. Era un cul inquiet.

Vaig anar a comprar un arbre de mentida, que seria l’excusa per posar-lo els anys següents si la idea prosperava. Però els llums i les boles no calien, les tenia d’herència seva. Els meus fills, ja no tan petits, m’ajudaren a muntar-lo. Vàrem agafar una conca vella per base i perquè no es tombés. El vàrem adornar amb totes les boles, semblava que les branques patien sobrepès de tant carregat. A dalt de tot hi vàrem posar una bola especial, era transparent, amb neu de coco a dins i una estrella de vidre rosa a sobre la neu. La meva mare sempre la posava també a dalt, que ho dominés tot.

El dia de Nadal va ser d’un gran trasbals. Ens vàrem repartir la feina. Jo a fer el dinar, els altres a posar els regals del tió al costat de l’arbre o a parar la taula. Tots ens preguntàvem com ho faria la mare, ja que ho trobàvem tot preparat. Tot el que fèiem ens recordava a ella i aleshores vàrem valorar la seva feinada. Passada una estona van arribar els meus germans, els cunyats i els nebots, en total n’érem disset. Estaríem una mica apretadets. Ells també portaven regals que van afegir al munt del tió. Feia un goig l’arbre amb els obsequis a sota...

En arribar el moment, vaig servir l’escudella de colzes com mana la tradició. Aleshores, el meu cunyat Nèstor va dir unes paraules inquietants que a tots ens van sorprendre:

-                 - Caram, com ens entabanava la bruixa de la sogra!

Seguit d’un cabreig en silenci de tots mirant cap en Nèstor. De sobte es va apagar el llum, però continuava lluint l’estrella rosa de la bola de l’arbre de Nadal. Tots vàrem quedar esglaiats mirant la llumeta que lluïa sense corrent elèctrica.

L’estrella es va moure i es va anar acostant a la taula lentament. Va recórrer sobre els plats fins arribar a davant d’en Néstor. Aleshores es va sentir una delicada veu que va dir.

-          - Aixeca’t de la cadira i fes-me lloc per mi. Tu, assenta’t a terra a menjar com un animal que ets.

Tots estàvem espantats, En Nèstor es va aixecar horroritzat agafant el plat. Es va asseure a terra, darrere la cadira, mentre que l’estrella va reposar a sobre les estovalles en el seu lloc.

-             - Us agraeixo que hagueu fet aquest acte per mi -va dir la veu- Jo faré que tingueu un dinar molt especial. Continueu menjant que la sopa es refreda.

Uns mirant-se als altres, esperaven aturats, fins que jo vaig fer el cor fort i vaig agafar la cullera començant a menjar, al què es varen sumar la resta. El més petit va dir:

-                      - Ui, la Iaia! quin caràcter que té. Mira papa, això et passa per xerrar massa.

Vàrem esclatar a riure i fins i tot, la mare ho va fer.

-                  - Ja el tenia calat amb aquest. Avui tindrà la seva recompensa. Ha, ha, ha! – va dir la meva mare

-                      - Ja heu acabat? -els hi vaig preguntar als altres.

-              -No t’aixequis, que recullo els plats i porto el pollastre farcit – va tornar a dir la meva mare.

Els plats es varen aixecar tots sols i una mà invisible els manipulava escurant-los. Després, levitant, se’n varen anar cap a la cuina i en un instant, igualment, va arribar el pollastre.

La por ja ens havia marxat, solament ens quedava la sorpresa d’un fet anormal. En Nèstor, castigat a terra, va trobar la sopa glaçada i els colzes eren com glaçons de gingebre picant. El segon plat, quan el mastegava, va trobar el pollastre dur com si fos un os. Al final, el va deixar per impossible mentre era la rialla de tota la família.

Així va transcorre tot el dinar, fins que van venir volant els torrons.

-                  - Noia! –va dir la meva mare- A partir de l’any vinent t’ho hauràs de fer tota sola. Jo he vingut a acomiadar-me, ja que no ho vaig poder fer des de la residència. Us estimo a tots, incloent aquest taral·lirot d’en Nèstor. Avui aprendràs una lliçó, noi! La família és molt important. Va, prova aquest torró! –li va dir.

El torró era de crema cremada i en posar-se’l a la boca el va trobar tou i bo, però de cop va canviar a dur i amarg. Canviant la cara el va escopir.

-                   - Ha, ha, ha! –va riure la iaia- Va, ara en serio! Menja que el trobaràs bo.

Ell va tornar a fer un altra mossegada i el va trobar perfecte, fent cara de satisfacció.

-             -Ho veus home com les coses s’han de fer amb bona voluntat. Bé nois, me’n vaig, Us desitjo una llarga i bona vida. Estimeu-vos!

Lentament, es va tornar a aixecar l’estrella rosa i lluint amb intermitència se’n va anar cap a la bola de dalt de l’arbre. Mentre tots li deien:

-          .        -Adéu-siau iaia!

-                   -Adéu-siau, sogre...

-                  - Adéu-siau, mare!                       

 

Xavier Cassany