L’home que vivia dins d’un rellotge

La terra havia canviat des de el canvi climàtic, ara estava dominada pels científics en comptes dels polítics.

Per a en Roda5 la feina no era constant, s’entretenia quan no era precís en treballs manuals que actualment no s’utilitzaven. Era enginyer que havia estat format per fer l’ofici de rellotger. Així, des de que va arribar al seu destí cuidava que funcionés correctament un rellotge de campanar mil·lenari molt famós i el posava a l’hora. Especialista en mecànica, fabricava les peces que es deterioraven pel pas dels anys. L’edifici havia estat restaurat varies vegades i ja li tocava un altre repàs. La forta radiació solar ressecava tant les rajoles que es desintegraven, primer en diminutes esquerdes i desprès convertint-les en petits bocins de pols que el fort vent se’ls enduia.

A migdia, quan havia confirmat l’hora exacta, va mirar per la petita finestra oberta a la esfera exterior del rellotge i va veure que el vent estava calmat. Feia un sol que cremava i no es veia cap núvol. Va decidir sortir. Ràpidament es va posar sèu d’alta temperatura a les juntures i va baixar les escales.

En sortir al carrer va passar pels carrers més ombrívols. Circulaven poques màquines que treballessin aquella hora. Normalment la neteja es feia de nit i quan les condicions climàtiques eren favorables. Anava a veure a en Saul3, especialista informàtic. En Saul3 era un company d’escola que es coneixien des de la infantesa i mantenien un vincle que no se’ls havia esborrat de la memòria quan els van traslladar el cervell a dins del robot. En Roda5 havia detectat que el seu organisme anava un mil·lisegon avançat amb perill d’anar-hi dos. Estava preocupat perquè el podien substituir a la feina. Aquest fet no se’l podia permetre i també volia discutir un assumpte amb el seu amic.

Els científics, que feia temps que preveien aquest fet i altres pandèmies, varen trobar una solució implementant cervells, els de més alt nivell d’intel·ligència, a uns robots. Tenien forma hominoide perquè la persona trasplantada tingués facilitat d’acceptar el seu nou cos.

Ells dos havien estat de sort, la terra s’havia tornat inhabitable a l’exterior des del canvi climàtic a causa de volatilitzar-se el gas metà congelat. Els humans morien per culpa del raigs còsmics que traspassaven fàcilment l’atmosfera, ja que la capa d’ozó pràcticament havia desaparegut i no els filtrava. La terra es va desertitzar. La població humana havia quedat reduïda a poques unitats. Momentàniament havien trobat la manera de subsistir. Alguns, espantats, esborraven la memòria de la seva vida anterior, però altres persones es resistien a la restauració i no volien oblidar. Ells s’havien adaptat a la nova forma de vida.

Part de la humanitat s’havia traslladat a viure a partir dels paral·lels 50, on els efectes eren menys agressius. Entremig la vida era inexistent. En aquesta nova configuració qualsevol sement o brot que es trobava era guardat com un tresor general, tampoc existien els bens privats ni les fronteres. Tots treballaven per tots. Un sol equip. Per això era important mantenir-se amb la responsabilitat del lloc de treball encomanat.

Els pocs humans que no es van voler transformar sobrevivien a sota terra i els científics que els organitzaven la vida social en tenien cura. Volien que es reproduïssin per repoblar la terra quan solucionessin la pol·lució ambiental i regeneressin l’atmosfera, però la terra es resistia i anava cap a altres formes de vida en els espais esmentats.

En Saul3 i ell es van asseure un davant de l’altre i comentaven amb recança el temps passats. Ja feia uns dos-cents anys que estaven en aquest nou estat i el cervell aguantava bé segons les noves formules d’alimentació que els regenerava. Tots estaven atrapats al planeta, que fins hi tot li havien canviat el nom, es deia Gaia.

També entraren a parlar d’avenços tecnològics. Tots els robots tenien integrat un sistema de comunicació pel qual els hi arribava informació escollida per la seva funció i altres d’interès general. Però ara es volia implementar una nova limitació que tots dos estaven en desacord. Els científics volien conèixer el pensament de cada un dels robots a temps real. Havien descobert que alguns d’ells criticaven les seves decisions i estaven en contra dels seus designis. Per tant, a ells i tots els crítics els voldrien substituir per tenir un pensament únic.

En Roda 5 i en Saul3 es resistien a no poder pensar com individus independents i units per la solidaritat. Així que per capgirar aquestes disposicions van decidir desenvolupar un pla per contrarestar els científics: paralitzar tots els hominoides.

En Saul3 va arranjar el rellotge d’en Roda5 com li havia demanat. A la vegada va modificar el programa en que es regien tots el hominoides menys els d’ells dos. El fet era avançar un any la data de tots els altres, per tant la resta de robots no havien de fer res fins d’aquí un any i van quedar parats.

Els científics no se’n sabien avenir quan van veure’ls tots paralitzats, havien de fer ells tot el treball que no feien els hominoides, ja que normalment les feien sense haver de vigilar-los. Suaven tinta de tant treballar i a cada moment s’equivocaven. La terra s’estava empipant i els volcans començaven a treure més fum del compta donant senyals que estaven a punt d’explotar. En el mar la temperatura de l’aigua pujava i els peixos moririen.

Aleshores es van presentar en Saul3 i en Roda5 argumentant que ells podien arranjar-ho, però que en representació de tots no acceptaven un pensament i control únic perquè perdien l’últim recurs com a homes: la seva llibertat.

Els científics ho van acceptar obligatòriament i feren un pacte de deixar de controlar exageradament perquè poguessin pensar i estimar lliurement. Aleshores en Saul3 va tornar a posar a l’hora exacte tots els hominoides i van reprendre les feines encomanades. 

A partir d’aquell instant tot va funcionar millor que abans.

Xavier Cassany, Girona, Abril 2020